Les companyies independents poden viure de fer teatre?

‘Teatrerus‘, ha arribat el dia. Ha nascut El virus, una revista nascuda de diverses trobades de companyies de teatre de Catalunya. El magazín, disponible en paper i digital, pretén, entre altres objectius, fer visibles tots els aspectes del teatre independent, de l’escena off barcelonina. En aquest número zero hi trobarem, per exemple, un debat signat per Borja Rabanal i Mer Román sobre la precarietat de les companyies independents. El reportatge és fruit d’una sèrie de trobades que aniran fent per discutir tot allò que implica la seva feina (creació, producció, distribució, integració social…) “Volem fomentar el debat intern. El nostre objectiu és tenir, en un futur, una biblioteca de debats de tota mena sobre el món del teatre” explica Iván Morales, de la companyia Prisamata.

Les companyies independents de teatre poden viure de fer teatre?

per Borja Rabanal i Mer Román.

Sovint, els espectadors desconeixem la realitat de tot el procés que hi ha darrere l’obra que acabem de veure, no som conscients de la precarietat i les dificultats amb què han de lluitar moltes companyies de teatre per a poder mostrar les seves creacions i ja no diguem per a fer-les viables. Tots sabem que el món del teatre passa per un moment difícil, hem sentit a parlar del l’IVA cultural, de la baixa assistència a les sales, de companyies de teatre que pleguen o que fan pública les seves queixes o situacions.

El repartiment de la taquilla, els catxets, l’accés als espais escènics i a les subvencions o totes les tasques que moltes companyies han d’assumir i que van més enllà de la creació són alguns dels seus maldecaps. Però aquest col·lectiu, que omple cada temporada de propostes la cartellera i els teatres de Catalunya, no es pensa rendir i tampoc no pensa callar.

Què és el que realment està passant? Amb quins obstacles es troben la majoria de les companyies de teatre a l’hora de tirar endavant els seus projectes? Qui n’és el responsable? I què ha de passar per millorar la situació? De totes aquestes qüestions hem volgut parlar amb cinc companyies de teatre, cinc companyies totalment diferents entre elles, amb recorreguts i objectius divergents però amb molts punts en comú a l’hora de denunciar i afirmar que dins el sector les coses s’han de fer d’una altra forma.

Aquestes companyies, que de ben segur donen veu i representen a la majoria del col·lectiu, són conscients que davant la situació actual cal primer de tot ser crítics amb ells mateixos abans de llençar la primera pedra, i ens demostren que amb esforç, cooperació i molt sacrifici es pot avançar. Saben que ningú els vindrà a ajudar, no ho esperen, però són igualment conscients que ningú impedirà que s’ajuntin, s’organitzin i comparteixin les seves inquietuds. Fruit de la reflexió i la cooperació entre les companyies, des de fa mesos comencen a passar coses, coses molt interessants, com la que ara tens entre les mans.

Ens hem citat a La Virgueria, una de les seus de les reunions de portes obertes que des de fa mesos acull a més d’una cinquantena de companyies. Àlex Serrano representa a l’Agrupación Sr. Serrano; Blai Rodríguez i Guillem Albà, a la Companyia Guillem Albà; Anna Alarcón, a la Companyia Prisamata; Daniel Meyer i Laia Pellejà, a Descartable Teatre; i Aleix Fauró, a La Virgueria, la companyia amfitriona.

Es pot viure de l’activitat de la companyia? 

Blai Rodríguez, que juntament amb Guillem Albà formen la Companyia Guillem Albà, afirma: “Després de 9 anys, és ara que podem viure dels beneficis i ingressos que ens proporciona la companyia”; tot i que també matisa: “Encara hi ha èpoques que en malvivim”. Guillem Albà es centra en la creació, a foc lent; Ignasi Soler i Oriol Ibáñez, en la part tècnica, i Blai Rodríguez és a l’oficina. “De vegades inclús des del metro, via mòbil”. Junts tiren el projecte endavant, a un ritme d’una producció anual i entenent l’ofici com la seva manera de viure; són una companyia de tradició familiar i de llarg recorregut, tal i com van aprendre dels seus pares.

Àlex Serrano ens diu que els tres membres fundadors, el nucli dur de la companyia, viuen “única i exclusivament” de la seva activitat des de l’any 2008. Agrupación Sr. Serrano, companyia d’arts escèniques contemporànies amb una producció anual des de 2006, centra gran part de la seva activitat a l’estranger. “No treballem a Espanya”, diu de forma contundent Àlex Serrano.

Anna Alarcón, de la Companyia Prisamata, formada fa 4 anys per ella mateixa, Iván Morales i Xavi Sáez, va iniciar la seva trajectòria amb Sé de un lugar. Des de llavors, tot i combinar-ho amb d’altres feines, han marcat amb color verd els números de cada muntatge.

Descartable Teatre neix l’any 2010 a Barcelona de la mà de Daniel Meyer i Laia Pellejà. Treballen habitualment en espais no convencionals oferint peces de teatre de proximitat i, tot i portar ja més de cinc projectes consecutius, confessen que no poden viure dels resultats dels seus espectacles i han de compaginar la seva activitat amb altres projectes dins del sector.

Aleix Fauró, Isis Martín, Marina Fita i Oscar Llobet són els membres de La Virgueria. Junts afronten la gestió diària de la companyia, tot i que en cada projecte es nodreixen de diferents col·laboradors. “En l’últim projecte, Arbres, érem 18 persones”. Fauró ens confessa: “Durant els mesos de producció i exhibició, sí que podem viure d’això. La resta de l’any, cadascú de nosaltres té altres activitats relacionades amb les arts escèniques per acabar de menjar; no perdem diners com fa dos anys, en guanyem, però estem reinvertint contínuament”.

Fer temporada a Barcelona: és rendible?

Per Àlex Serrano, la seva companyia no té espai a Barcelona per poder mostrar les seves creacions. “El circuit per a les companyies d’arts escèniques contemporànies que utilitzem llenguatges no convencionals va caure el 2009, estem parlant d’un tipus de teatre basat en I+D, i el circuit de la ciutat no pot engolir aquest tipus de propostes, no hi ha cap sala especialitzada en el teatre contemporani”, continua Serrano. “Això ens va fer girar fora del país, on podem treballar amb normalitat i dignitat”. “A Barcelona només hem actuat en festivals. Fa poc vam tenir una oferta per fer temporada a la ciutat; va ser quan ens vam adonar de la idiosincràsia que es viu aquí, la taquilla. Per a nosaltres la situació d’anar a taquilla es un abús, una autèntica vergonya”.

La Companyia Guillem Albà acostuma a fer temporada a Barcelona amb cada nova creació, tot i saber que aspiren “a cobrir les despeses, pagar a tothom que hi participa”. “Mai hem viscut de Barcelona”, diu Albà. “Hem arribat a fer 0 euros després de fer 7 setmanes d’èxit.” Blai Rodriguez afirma: “Vivim dels bolos que fem per tot el territori, mai de fer temporada a la nostra ciutat”.

“Amb Sé de un lugar vam fer temporada a Barcelona”, diu Anna Alarcón. “Amb dos actors i sense tècnic podíem assumir anar a taquillatge però mai hem acceptat un 50/50, hem negociat amb els teatres fins a aconseguir un 70/30; si no, no venim”.

“Jo he crescut a Buenos Aires i no tinc la sensació que a Barcelona hi hagi un circuit off”, senyala Daniel Meyer, que presenta els seus espectacles en bars i espais no convencionals, sense amagar que lluita constantment per mostrar-los a sales de teatre. Meyer sosté que “a Barcelona hi ha dèficit de teatre off: existeix teatre petit en la seva dimensió física però no genera hàbit. Per contra, a Buenos Aires hi ha moltes sales de petit format que generen hàbit de teatre”. “A Barcelona hi un circuit precari no alternatiu”, afegeix Serrano.

La Virgueria presenta els seus espectacles fent temporada a la ciutat. Aleix Fauró aposta per negociar amb els teatres a l’hora de plantejar l’exhibició a Barcelona, per tal de fer viable el projecte. “La negociació ha d’existir sempre, ha de ser així; si no, no hi ha tracte”. I afegeix: “No tot és blanc o negre, sempre hi ha matisos”.

Percentatges de taquilla o catxet?

Si algú ens pregunta quin ha de ser el percentatge, la resposta de Fauró és clara: “El percentatge just és el no percentatge”. I continua: “El punt de sortida ha de ser sempre el catxet, com a mínim perquè la sala de teatre i el programador sàpiguen el valor i els costos de la peça que presentem. La millor opció és anar a catxet o, en tot cas, tenir l’elecció de poder negociar uns percentatges quan les circumstàncies del projecte així ho aconsellen, però anar a risc a Barcelona és avui en dia molt perillós. Si depenem del fet que hem de rebentar de públic per no perdre diners, això ens limita a l’hora d’investigar i arriscar artísticament, i ens obliga a desmarcar-nos de la part artística per assumir nous rols de comunicació i màrqueting per fer venir espectadors a la sala, tasca que evidentment correspon al teatre”, diu Fauró.

“El taquillatge es un abús quan la relació de forces no es igual”, apunta Blai Rodríguez. “Nosaltres hi juguem, tot i saber que segurament perdrem diners; la nostra estratègia ens permet mostrar l’espectacle i lluitar per aconseguir bolos i fer gira”.

Els membres d’Agrupació Señor Serrano es van prometre a si mateixos, des d’un principi, no fer exhibició dels seus espectacles si no se’ls paga un catxet. Això és al contrari del que succeeix a la majoritària d’espais del nostre panorama nacional: aquí, en una relació contractual, la sala és la part forta i poc negociadora i la part feble és la companyia. “Anar a taquilla no és cobrar, és assumir un risc”, afegeix Serrano, que ho considera “un abús normalitzat que ens obliga a multiplicar les nostres tasques de forma desesperada per no perdre diners. Nosaltres a qui venem els nostres productes? Al teatres, oi? Hem de treballar les xarxes socials? Hem de moure espectadors? És la meva responsabilitat? La balança esta desequilibrada.”

“Si permetem aquest abús, moltes companyies precaritzen la seva feina i això els fa baixar el nivell. Quan baixes el nivell, s’equipara la cultura a un nivell amateur, i no podem pretendre que aquest producte final interessi als espectadors”. I continua: “No es pot entendre que un espectador pagui la seva entrada i nosaltres com a companyies, que estem al final de la cadena, estem exposats al risc de no cobrar. Som els únics que permetem l’abús, la gent de les oficines del teatre cobra, i la dona de la neteja, el programador, els tècnics i la taquillera. On és el risc d’una sala que programa espectacles a taquilla? El risc l’assumeix sempre la companyia”, finalitza Serrano.

“Hem se superar la por generalitzada de pactar i negociar amb les sales de teatre”, diu Anna Alarcón. “Ha de ser un fet normalitzat el seure i dialogar”. Serrano convida totes les companyies a fer autocrítica davant d’aquestes situacions: “Quina és la meva responsabilitat com a companyia en acceptar aquestes condicions? Què puc modificar jo per a millorar la situació? Què passaria si el gruix de les companyies de Barcelona demà decideix no anar a taquilla a Barcelona? Potser ens hauríem de plantejar deixar de treballar a les sales que reben subvencions i permeten aquests abusos. Deixant de treballar en elles, s’aturaria la situació d’abús i inclús deixarien de rebre subvencions, acabant així amb la idiosincràsia establerta i tristament normalitzada”.

Fauró apunta que de totes aquestes qüestions en parlen des de fa mesos a les reunions obertes entre més d’una cinquantena de companyies, i que s’hi treballa col·lectivament per mirar de trobar posicions comuns i poder afrontar aquestes situacions. ”Les portes són obertes a tothom”.

Les administracions ajuden a les companyies de creació de petit i mitjà format?

“El sistema de subvencions no està pensat per les companyies petites o de mitjà format”, afirma Blai Rodríguez. “Està pensat per a les grans productores i teatres, i així s’asseguren que el diner públic va a parar a un lloc que repercuteix a la industria cultural però no en la creació.” “Moltes petites companyies no tenen l’estructura com per a poder presentar sol·licituds de subvenció”, diu Meyer. “Ho hem intentat, però era massa complex per a la nostra petita companyia”.

Aleix afirma que La Virgueria algun cop sí que ha optat amb èxit a subvencions de projectes, però afirma que si no entres en una roda de creació contínua ets pots arribar a enganxar els dits. “Les petites companyies ho tenen més difícil”. “Nosaltres amb Els desgraciats vam rebre una subvenció i la vam rebutjar en veure que no era possible tirar endavant”, comenta Alarcón.

El problema, diu Blai Rodríguez, és “quina quantitat les partides van dirigides a les mitjanes o petites companyies i quin volum de diner públic reben les grans productores comercials, aquí està la història. Nosaltres tirarem endavant amb subvencions o sense”. Aleix Fauró es mostra contundent: “Gairebé tots els teatres de la ciutat estan rebent ajuts i subvencions, alguns de molt petites, però d’altres reben grans volums i fan anar les companyies a taquilla. Si el diner públic ajuda a la majoria de teatres privats en forma de subvenció i no a les petites o mitjanes companyies, aquí és on hem de tornar a parlar dels catxets i els percentatges de taquilla. No pot ser que el teatre privat que es gestiona amb un diner públic asseguri el sou de tots els seus treballadors i no pagui catxet a la companyia”.

Els teatres públics, diu Serrano, “no poden tenir beneficis, per tant han de pagar un catxet i tenir-ho contemplat en els seus balanços. Han de facilitar l’accés a les companyies dins les seves programacions. Tots estem d’acord en què les sales i festivals rebin diners públics, però això ha d’arribar al final de la cadena”, diu Serrano. “Igual que l’educació o la sanitat són subvencionats per les institucions públiques, la cultura ho ha d’estar, és un bé i una necessitat per la societat”, diu Blai Rodríguez.

Podeu llegir la resta del debat a El Virus.