L’Epicentre Pitarra

El TNC recupera ‘Liceistes i cruzados’ un dels èxits de l’epicentre Pitarra de la temporada passada, que ara es reposa a la Sala Petita fins al 9 de novembre. Recuperem la crítica entusiasta que en va fer Maria Nunes quan es va estrenar a la Sala Tallers. Avui podeu guanyar invitacions a aquesta funció a través de twitter. Només heu de fer un comentari amb còpia a @nuvol_com o amb el hashtag #liceistes sobre algun dels tres articles de l’speaker’s d’avui.

L’obra fou escrita i publicada dins la col·leció Singlots Poètics per la Llibreria Espanyola d’I. López editor l’any 1865, i estrenada “ab éxit en lo teatro de Varietats la nit del 7 d’agost” del mateix any, amb l’actriu Francisca Soler com a Dolores i el gran Lleó Fontova interpretant el paper de Don Ambròs.

Liceistes i cruzados, és una comèdia de Pitarra que ens serveix de manera fresca, plena d’ironia i de comicitat, una reflexió sobre la popularitat i vigor del fet teatral. La trama, efectiva en la seva senzillesa, recull l’efervescència i la passió pel teatre a la Barcelona de mitjans del segle XIX, on la pugna aferrissada entre els assidus al Teatre Principal o de la Santa Creu i els defensors del Liceu era un fet social. El Principal i el Liceu eren els teatres de màxima audiència entre les classes benestants, i representaven una opció conservadora i més encarcarada, enfront d’una altra més renovadora i de modernitat, respectivament. Però cal no oblidar que al marge d’aquestes opcions establertes la màxima vitalitat teatral la constituïa precisament l’obra de Frederic Soler, Pitarra, i el punt d’inflexió que dins del teatre en català van produir les seves peces  transgressores que ràpidament van assolir una àmplia popularitat i penetrar en el teixit social del país, i que van contribuir decisivament en la consolidació del català en el panorama escènic, dominat fins aquell moment majoritàriament pel castellà.

Pitarra representava el teatre més popular i dinàmic de la seva època. Rescatar-lo de l’oblit i d’un cert desprestigi intel·lectual era obligat.

Quant a Liceistes i cruzados, el pretext dramàtic, com dic, és ben senzill i de llarga tradició teatral: un pare que vol casar la filla en contra de la seva voluntat, dos pretendents que se la disputen… En aquest cas es tracta d’una noia, Dolores, a la qual Don Ambròs, el seu pare, vol casar en contra dels seus sentiments amb Don Lluís, un pretendent que té la virtut de ser… un fervent cruzado. O com a mínim això creu don Ambròs que no sap que en realitat és un liceista que el vol engalipar per aconseguir la xicota. L’enginy d’ella i del seu enamorat, Don Ricardo, per aconseguir el consentiment patern al casament, té com a teló de fons les grotesques disputes entre liceistes i cruzados, els dos bàndols d’addictes teatrals. El realment còmic de l’obra són les situacions ridícules que creen les rivalitats enceses entre els partidaris d’un i altre teatre; i cal remarcar-hi el tractament dels personatges, tipus pròxims a la Commedia dell’Arte. La influència de Goldoni com a model hi és palesa en la sàtira de costums, l’ús de modismes i la trama centrada en les relacions humanes.

Pel que fa l’excel·lent muntatge, cal felicitar Jordi Prat i Coll per la direcció i l’adaptació del text de Serafí Pitarra i Enric Carreres (pseudònims de Frederic Soler), i les actrius i actors (Anna Moliner, Berta Giraut, Pep Sais, Jordi Banacolocha, Francesc Ferrer, Pau Vinyals, Jordi Vidal, Camilo Garcia i Oriol Guinart) per aconseguir una delícia de personatges que parodien afinadament el to melodramàtic del teatre romàntic.

Voldria fer esment també de l’aspecte lingüístic de l’obra, ja que es tracta d’una comèdia en vers. Un vers, com ens diu Jordi Prat, “heptasíl·lab, trepidant, escrit amb el català «que ara es parla», ple de vamos, vaies, i des de luegos però alhora amb un amor per la parla i les parles inqüestionable. Un vers que hem volgut que sonés a vers, sense dissimular-ho gens. L’hem volgut obertament teatral i fresc. Confiem, doncs, que aquest llisqui absolutament contemporani sempre des de la tradició.” Certament podem donar fe que hi llisca!

En suma, podem dir que és un esforç lloable per part del TNC d’oferir autors i obres del nostre ric patrimoni teatral en uns muntatges acurats i del màxim rigor, atractius i escènicament impecables a preus realment populars. L’únic que sap greu és que les tres úniques representacions que se n’ofereixen no permetin que més públic pugui gaudir d’aquestes autèntiques petites grans joies teatrals.

Els pocs privilegiats que hagin pogut assistir a alguna de les tres funcions sabran bé de què parlo; quant a la resta i a tots plegats, podem gaudir encara de l’exposició Epicentre Pitarra al vestíbul del TNC i seguir amb atenció el que encara ens oferirà la programació d’activitats a l’entorn d’aquest cicle.

I és que com se’ns diu en la presentació de l’obra: “L’extraordinari impuls de Serafí Pitarra com a dramaturg i empresari teatral va contribuir decisivament a consolidar una tradició dramàtica en català que tingués vigor suficient per perviure cent cinquanta anys després.”

Demostrat queda, doncs!