L’eco de Monti torna al Teatre Lliure

Fa poc més d’un any Jacinto Antón escrivia a El País: “Nunca deberíamos tener que enterrar a un payaso. Los payasos no están hechos para morir. Existen para vivir vidas eternas en la pista alzando ante nosotros un espejo de lo más vital y arrebatado de nuestra naturaleza”. Monti acabava de morir deixant darrere seu un eco de riures i un munt d’espectacles. Ara el Teatre Lliure s’ha proposat homenatjar-lo de la millor manera possible: recuperant Rhum, el muntatge que Joan Montanyès va deixar inacabat. Se us acut un pla millor per aquest Nadal?

Rhum, dirigida per Martí Torras i protagonitzada per altres col·laboradors de Monti com Jordi Martínez i Oriol Boixader, és una reflexió sobre l’ofici de fer riure que parteix de la figura d’Enrico Jacinto Sprocani, un dels grans pallassos de principis del segle XX. El pallasso Rhum era conegut per la seva extraordinària habilitat per a la improvisació però, com en el cas d’altres clowns, la seva vida personal va ser força desgraciada. De fet, va morir sol i oblidat l’any 1953. Rhum, va deixar escrit el mateix Monti, pretén posar remei a aquest oblit i retre homenatge a un dels oficis més generosos de les arts escèniques: el de fer riure al públic. Una feina (o més ben dit un art) capaç d’aportar optimisme, esperança i fins i tot felicitat als espectadors.

L’espectacle, que es podrà veure fins el proper 4 de gener, s’ha construït com un muntatge paral·lel a l’original i manté, per tant, bona part dels números previstos. A més de músiques, imatges i decorats que pretenen reconstruir l’univers dels espectacles de Monti. El que sí que canvia és l’escenari: en comptes d’ubicar-se en un hospital l’acció se situarà al magatzem de la companyia Rhum & Cia. L’altre gran canvi és el personatge que havia d’encarnar Joan Montanyès i que, evidentment, no apareix físicament. “Monti és el millor pallasso que ha tingut aquest país i evidentment la seva absència condiciona el final de l’obra” explica Martí Torras.

De Rhum, per tant, només sabem que després d’anys sense actuar enlloc, truca als seus pallassos per avisar-los que ha trobat un bolo. Llavors comencen a sorgir els imprevistos: Rhum no vindrà a fer la funció i no tenen August. Falta, doncs, el pallasso salvatge, ingenu i tendre de Monti, el contrapunt al pallasso llest de cara blanca. Tot i que, segons assegura Martí Torras, “sempre hi serà i apareixerà en algun moment”.

“Hem intentat fer un espectacle que reuneixi els millors ingredients del millor Monti, i crec que ho hem aconseguit” diu Torras, que assegura que “els espectadors que el coneixien s’emocionaran i els hi resultarà familiar i els que no van tenir l’oportunitat, tindran ganes de conèixer-lo”.