Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Lebensraum o el típic espectacle de festival internacional

'Lebensraum', del director suec Jakop Ahlbom és una mescla molt interessant de teatre físic, acrobàcia, teatre visual i d’objectes, acompanyat per la música en directe del duo Alamo Race Track. Ens explica la història de dos personatges que conviuen en un espai de parets de paper pintat

El Festival Grec ens regala anualment espectacles que podríem anomenar “de festival”: muntatges de companyies estrangeres que han girat per mig món, generalment de teatre visual, físic o de circ, aptes per a tots els públics, i que permeten que el festival en qüestió pugui ésser considerat “internacional”.

Lebensraum (Espai vital), compleix cadascun d’aquests requeriments: Jakop Ahlbom (Suècia, 1971) és el director d’aquesta companyia instal·lada a Amsterdam que porta el seu nom, guanyadora de nombrosos premis al seu país i amb una presència internacional cada cop més rellevant. L’espectacle és una mescla molt interessant de teatre físic, acrobàcia, teatre visual i d’objectes, acompanyat per la música en directe del duo Alamo Race Track. Ens explica la història de dos personatges que conviuen en un espai de parets de paper pintat, una mena de dobles de Buster Keaton, amb cara blanca i posat seriós, que es dediquen a no se sap ben bé què. Una de les millors seqüències de l’espectacle, segons el nostre parer, té lloc a l’inici de la funció, quan la parella representa la seva rutina matinal a l’hora de l’esmorzar: com una mena de versió analògica de “l’àpat automàtic” servit a Charlie Chaplin a Modern times, un sofisticat i al mateix temps sorprenentment senzill sistema de politges permet que tots els elements que intervenen en l’esmorzar estiguin mecanitzats, ja sigui el cistellet amb el pa, l’oli i la sal, o l’ampolla d’aigua. És en els moments que podríem definir com a teatre d’objectes quan la creativitat de Jakop Ahlbom (director i intèrpret del muntatge) arriba a la seva màxima expressió, amb enginy i un sentit de l’humor que pot arribar a ser cafre en alguns moments. La parella construeix un autòmat, en forma de noia, que els haurà d’ajudar en les tasques de la llar (tot i que, pel que hem vist, ja se’n surten prou bé els dos solets).

Aquí entra en acció el tercer personatge, que en els temps que corren d’espectacles plens d’androides, robots i ciborgs, ens fa dubtar força estona de si es tracta d’una hiperrealista nina de mida natural o d’una actriu que interpreta el paper d’autòmat de forma magistral. I resulta que és la segona opció, i no podem fer altra cosa que restar meravellats davant la interpretació gestual de Silke Hundertmark, que es mostra rígida i sense expressió com una maniquí d’aparador de botiga, mentre els dos sòmines la manipulen tant com volen. Aquí és quan la dramatúrgia de l’espectacle, que si bé ja era dèbil i poca cosa, es perd en una demostració (excel·lent, d’altra banda) de les aptituds físiques dels tres intèrprets, mostrant l’aparent rebel·lió de la minyona automatitzada, en una llarga seqüència de persecucions, lluites i salts espectaculars. La música és interpretada pel duo Alamo Race Track, que comencen l’espectacle camuflats amb el seu vestuari idèntic al paper pintat de la paret, i és una mena de country que no acaba de lligar, en molts moments, amb l’estètica de declarat homenatge al cinema mut del muntatge. Endevinem les ganes de Jakop Ahlbom de defugir del tipus de música que s’esperaria d’aquest tipus d’espectacle (quelcom semblant a l’acompanyament de piano de les pel·lícules mudes, o bé una música instrumental amable i per a tots els públics), així com la seva probable afició a la música country, dos fets que acaben provocant que l’element sonor vagi en contra de l’element visual, en alguns moments de forma satisfactòria i alienant, i en d’altres de manera força innecessària. La història, fineta com un fil de pescar, mostra la noia executant la seva feina de forma matussera (no sabem si per inconsciència, un disseny defectuós o com a revenja maquiavèl·lica cap als seus creadors) i la gelosia d’un dels dos protagonistes en veure com ella prefereix el seu company enlloc d’ell mateix. Segueix una mena de rebel·lió de l’amic traït on ell i els músics es vesteixen de minyona automàtica, i arriba un final abrupte on, amb un brillantíssim i simplíssim efecte escenogràfic, l’acció es trasllada de l’interior de l’habitació a un bosc. I xim-pum, l’espectacle ja s’ha acabat.

Haurem vist acrobàcies espectaculars, trucs de màgia inquietants (com observar a un dels personatges travessar d’un salt, literalment, un dels dos músics) i un muntatge visualment perfecte. Això ens farà passar per alt la gairebé inexistent dramatúrgia, i tornar a casa amb un somriure als llavis per, segurament, oblidar aquest espectacle d’aquí a no massa temps. El típic espectacle de festival internacional (guanya punts si el festival té lloc a l’estiu, naturalment) ja ho té això: és absolutament digestiu, ens permet passar una distreta vetllada, i mentre anem a buscar el cotxe al pàrquing poder comentar amb les amigues “que bé que treballen, aquests nois”.

La pregunta a realitzar seria: l’espectador mitjà i arquetípic del Festival Grec (omplin la descripció lliurement, segons les seves pròpies consideracions) aniria a veure el mateix espectacle, si aquest estigués presentat per una companyia catalana?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació