L’arruga és bella

Ma mare era molt de la broma, fins al punt que cada vegada que s’estavellava un autocar de l’Imserso deia que tot estava planificat pel govern amb l’objectiu d’eliminar pensionistes i estalviar-se uns calerons. Estratègia mesuradament calculada, assegurava, i humor negre per maquillar els revessos de la vida. Veient Moriu-vos, a la seva estrena al Teatre de Salt, dins del festival Temporada Alta, m’ha vingut al cap la seva anècdota. El col·lectiu Cultura i Conflicte, després de l’excel·lent Encara hi ha algú al bosc (on denunciava les violacions a dones durant la guerra dels Balcans), aborda aquí la discriminació i la marginació que la societat dispensa a les persones grans. El títol ja ho diu tot: desapareixeu de la faç de la terra, que feu nosa i costeu diners.

L’obra és una fantasia de noms, més enllà del segell de qualitat del col·lectiu que hi ha al darrere: està dirigida per Joan Arqué Solà, compta amb la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i Codina, la direcció coreogràfica de Sol Picó, i un elenc espaterrant, que barreja veterania (Imma Colomer, Montse Colomé, Oriol Genís, Arthur Rosenfeld i Piero Steiner –que es combina amb Enric Ases–) i joventut (Magda Puig i Erol Ileri). Al repartiment, s’hi afegeixen les figurants locals Gemma Masip, Elisa Muixí, Maribel Sabaté, Pilar Sala i Rosa Serra (a cada població aquests noms aniran canviant). Actors i actrius d’una certa edat amb cossos no normatius i envellits. Bravo.

El resultat, com era d’esperar, no va decebre.

La proposta té lloc en un espai únic: una residència per a la gent gran per on pul·lulen (caminant o amb cadira de rodes) els seus inquilins. És una obra coral. Els veiem fent gimnàstica, aparcats hipnòtics mirant la TV o com els animadors (Puig i Ileri) els carretegen o els treuen a passejar lligats amb una corretja, com caps de bestiar. Al grup hi arriba un nouvingut (Genís) que assegura que no té cap demència i que no hauria de ser allà. Al pis superior –en un segon nivell narratiu, que discorre en paral·lel al principal– viu, sola, una dona vídua i sense descendència. Té autonomia, però duu penjada al coll la medalla de la teleassistència. És l’Imma Colomer, i ningú xarrupa la sopa com ella. Fantasieja que té un fill, que viu al Japó, es diu Pere, i li ha regalat una foca-robot de nom Mochi perquè li faci companyia. Està fantàstica (com sempre) i desprèn una tendresa infinita. De tota la colla és l’única que té un paper individualitzat. Tot plegat discorre en una escenografia fixa i simplíssima (firmada per Judit Colomer) però que embolcalla un panorama trist i depriment.

Aquest és l’objectiu de la proposta: convidar el públic a reflexionar sobre el tracte que es dispensa a la gent gran, i parlar de la seva soledat, l’aïllament, el deteriorament físic i mental, la pèrdua de memòria, de medicació i, fins i tot la rebel·lia. Algú escolta les seves necessitats físiques i emocionals? Algú els pregunta què volen? Molt afalagador no deu ser quan, segons l’Observatori del Suïcidi, el 2020 a Espanya es van llevar la vida 1.036 persones majors de 70 anys. O que l’edatisme és la tercera forma de discriminació després del racisme i el masclisme.

Moriu-vos té moments bellíssims i poètics com quan la Montse Colomé, que figura que va amb cadira de rodes, es marca un ball amb el cuidador Ileri, demostrant una flexibilitat que ja voldria jo, o moments que et deixen fora de combat com quan surt tot el grup a vendre’s a l’audiència, recitant les seves virtuts a veure qui els adopta i, així, alliberar-se del geriàtric. O com al final (de la vida?) una fotografia perfectament nítida se submergeix en aigua i es va difuminant fins a desaparèixer (la mort). Una dramatúrgia a mig camí entre el teatre documental i el teatre verbatim per posar en evidència que l’envelliment de la població no va en consonància amb els recursos necessaris existents per a fer-se’n càrrec com cal. Això és, amb dignitat, qualitat i llibertat. I, per descomptat, exposar que la societat no sap què fer-ne. Dos anys d’investigació, molt de material recopilat i condensat –potser en excés– en noranta minuts de funció.

Aquesta és una obra difícil de digerir, però per un motiu molt senzill: ens emmiralla al nostre futur, no complaent, i a com podem arribar a ser nosaltres de més grans i en què ens podem convertir. Les històries explicades ens resulten terriblement properes (per haver-les viscudes al nostre propi nucli familiar o al nostre entorn més immediat), i la incomoditat –o el dolor– que generen fa que te’n vulguis distanciar al més aviat possible. I, fins i tot, oblidar-les. Com a simple mecanisme de protecció. Si remou, vol dir que l’equip ha fet diana.

Si amb Encara hi ha algú al bosc vam poder gaudir d’una meravellosa tríada (obra de teatre, pel·lícula documental –es va emetre al programa Sense Ficció de TV3–, i una exposició fotogràfica, que es va poder gaudir a l’antiga presó Model de Barcelona), en aquesta ocasió el col·lectiu Cultura i Conflicte no ha volgut ser menys. Moriu-vos ve acompanyada d’una instal·lació paral·lela. Per una banda, una mostra fotogràfica amb retrats de gran format, a càrrec d’Oriol Casanovas Puigjané; i, per una altra, una experiència voyeur en la qual podem sentir testimonis reals parlant de l’erotisme i la sexualitat a aquesta edat mentre els contemplem en un format íntim d’imatges estereoscòpiques a través d’un espiell. Firma la filigrana la fotògrafa Marta Garcia Cardellach. A Salt, els retrats estaven exposats a l’aire lliure, a la plaça de Sant Jaume, just davant del teatre; i al vestíbul, les cabines indiscretes. Al TNC, on l’obra arriba demà, totes dues instal·lacions s’ubicaran a l’entrada de la Sala Petita. Vagin una estona abans de la funció i endinsin-s’hi. Paga molt la pena.