L’Arbre i la Paraula, el Món

La Fundació Jacint Verdaguer ha posat en marxa Verdaguer Edicions. Coincidint amb la publicació del volum La Pomerola, Primavera, aquest diumenge es presenta a El Born CC La pomerola, el poeta, un recital de poesia musical interpretat per Anna Maluquer. 

La Pomerola, el Poeta, aquesta és la breu, però fonda, història dels vasos comunicants de la carn poètica de Verdaguer. Per una banda, l’arbre com a centre de l’espai mític i simbòlic de la infantesa edènica de l’individu pur, sense civilitat; per l’altra, l’essència epistemològica de l’ésser constituït en llengua i música. El poeta recorda l’univers harmònic des d’on es va engendrar com a poeta; i el seu retorn, després d’un itinerari vital farcit de triomfs i de catàstrofes, li mostra el buit del present.  Si bé ningú no el reconeix, ell sí que reconeix i es reconeix en el cosmos que li va lliurar la saba poètica: el reconeixement provoca la catarsi sinestètica del record. I és així com es crea un món, una celebració poètica monumental, que l’allibera del buit i li ofereix plenitud existencial.  Les turbulències que l’han menat fins aquí no són cap impediment per sospesar que la poesia és allò que el salva, allò que ens salva. És per això que la unitat romàntica només es possible lligant la poesia a l’arbre. L’arbre és el testimoni de la vida individual i col·lectiva, la poesia és el testimoni de l’existència. Testimoni i carcanada l’existència. Tot plegat com una enorme poètica esdevinguda harmonia musical. L’abandó final del llaüt, eina del poeta i del músic,  a la branca de la Pomerola no és només un abandó, sinó un testament i un acte d’afirmació.

Tot plegat, un missatge directe i fort:  el que perdura ho funden els poetes, que deia Hölderlin. I per això el muntatge que veureu busca la simplicitat d’aquest missatge. L’arbre, per tant, és una escala metafòrica que ens permet unir la volta celeste i la terrestre, per vèncer la nostra irremeiable dualitat. La dualitat d’una actriu que entra i surt de la pell del narrador i del trobador amb senzillesa. I la presència d’una música que crea, també, els espais conceptuals i epidèrmics de la paraula. Amb la voluntat de perfer una dansa. I tot net, allunyant-nos dels naturalismes figuratius que encadenarien l’obra a un lloc i a un temps històrics. Volem sentir el fons universal i intemporal d’aquest reconeixement en la paraula. Enmig de la fressa del nostre present, i de la vacuïtat de les paraules d’un món amb massa presses i poques subtilitats, entenem que aplegar una colla de gent amb ganes d’apamar el silenci i el sentit primer dels mots pot ser un fet teatral originari, com l’univers iniciàtic que ens regala Verdaguer. La paraula és el món.