L’ànec salvatge

'L’ànec salvatge' és una història de gent mesquina i cretina, escrita amb tota la mala llet de la humanitat, la d’Ibsen.

Al Teatre Lliure de Montjuïc fan L’ànec salvatge d’Ibsen, dirigit per Julio Manrique, i hi actua Pablo Derqui. Derqui és Gregers Werle, l’agent maligne de L’ànec salvatge. Molt he esperat la posada en escena d’aquest Ibsen que tant estimava Ingmar Bergman. L’altre Ibsen de Bergman, Hedda Gabler, el vaig veure al Teatre Lliure de Gràcia, fa cinc anys, dirigit per David Selvas. Pablo Derqui era Ejlert Lovborg. Derqui també va ser Roberto Zucco, fondo, al costat d’una joveníssima actriu única, Maria Rodríguez, també dirigits per Julio Manrique. Un actor boníssim dirigint actors i actrius boníssimes.

Andreu Benito i Pablo Derqui en una escena de ‘L’ànec salvatge’, al Teatre Lliure. © Ros Ribas

L’espectacle està a punt de començar. L’escenari és arran de terra i l’escenògraf, Lluc Castells, hi ha dreçat una paret de vidre que ara emmiralla el públic. Sec a primera fila. El fotògraf Hialmar Ekdal, de L’ànec salvatge, és el mirall de l’Europa del segle XXI, post-utòpica i mileurista, ecologista i feminista, fins fa ben poc estava convençuda que podia anar fent i rient amb les subvencions i la publicitat de l’Estat del Benestar i ara s’adona que és pobra i és moltes més i que demà ho serà més encara i en seran més i més les persones mesquines i cretines que es veuran reflectides en aquesta paret de vidre. La fila impossible de les actrius, poetes, ballarines, vídeo-artistes conceptuals, pallasses i músics, amb la data de caducitat tatuada al front. Les desheretades, totes, es diuen Hialmar Ekdal. El fotògraf Hialmar Ekdal, de jove, tenia totes les virtuts del somni i la bellesa i, a més, els diners del pare, i ara té una filla, Hedvige. I doncs: No farà qualsevol vilesa per alliberar-se dels contractes temporals? I, per no haver de llevar-se ben d’hora i anar a treballar, diu: «M’he imposat una missió i la serveixo de dia i de nit», i cria gallines i conills i bufa la flauta bucòlica, amagat al terrat de casa, amb son pare, un vell arruïnat i alcohòlic, de qui s’avergonyeix, i deixa que la dona, la Gina, i la filla li facin tots els encàrrecs, tota la feina, i a tots aquests afanys ell no hi correspon amb res. La dona calla, no li fa mai cap retret. La filla l’adora. És un home feliç, i presumit, encara fa goig. Si arriben a final de mes sense deutes, és gràcies a elles dues, sobretot a Hedvige, perquè Hedvige no és filla del fotògraf Hjalmar Ekdal, és la filla del senyor Haakon Werle, un home molt ric, però Hjalmar Ekdal no en sap res, de les velles amenitats del vell Werle i de qui va ser la seva minyona, la Gina. És una trama fàcil, idònia per engalipar el públic femení, la patent d’èxit, d’Ibsen, i dels fulletons del segle XIX. I encara n’hi ha més: el pare de Hjalmar Ekdal va passar uns anys a la presó, per deutes, pels deutes que tenia amb el senyor Werle. Es va posar la pistola contra el cor, però no va disparar. Viu dels records de les gestes de quan va fer-se soldat, es vana d’haver matat nou ossos i mata les gallines, els conills i els coloms que cria al terrat amb la pistola. La pistola sempre està carregada. Ara s’emborratxa cada dia amb els dos veïns del pis de sota, el senyor Molvik, un teòleg, capsot, i el senyor Relling, un metge, amarg, que ha estat tota sa vida enamorat de la senyora Soerby. El senyor Soerby era el veterinari del poble. El senyor Soerby bevia i bevia i, en ser a casa, pegava la senyora Soerby. Ara la senyora Soerby és viuda i està a punt de casar-se amb el senyor Werle. El senyor Werle ben aviat es quedarà cec. La senyora Soerby persisteix una vegada i una altra i una altra en la més santa santedat. I, tot d’una, apareix l’agent maligne, Gregers Werle, el fill del senyor Werle, ell diu que és el profeta de «l’ideal de la veritat». A Gregers Werle, malalt d’una «consciència malalta», li fan fàstic les mentides, i ell i Hjalmar són amics de la infància: ha vingut a xerrar-li el vell affaire del senyor Werle amb la senyora Gina Ekdal. El vell Werle acaba de donar una bona herència a Hedvige Ekdal. Avui Hedvige fa quinze anys, agafa la pistola de l’avi, se la posa contra el cor, dispara. Ha llegit massa novel·les de fulletó.

Tinc a les mans el full que m’ha donat l’acomodadora, l’Alba. L’Alba és de Manresa i ha estudiat interpretació a l’Institut del Teatre, la conec del taller del Somni d’una nit d’estiu dirigit per Joan Ollé, i té sort, les altres actrius treballen de cambreres i d’anar fent. Repasso els intèrprets. Gregers Werle, el boig, és Pablo Derqui. La senyora Ekdal, Gina Ekdal, és Laura Conejero. I penso: sota l’imperi dels focus solament brillarà, i quedarà, el treball i el compromís fidel de l’actor i de l’actriu amb la paraula. Per què exigir a l’afany i a l’enginy, del dramaturg (d’Ibsen), i a la decència, de només parlar i predicar la decència, que siguin virtuts en aquesta Europa vella?  

Es va il·luminant l’escenari, lentament i bellament, i veig un jardí on es fa una festa i que després esdevindrà l’interior d’una casa pobra, amb parets de vidre, que ens deixen veure un espai buit: la neu, la nit, la soledat, un piano, un pianista. I m’envaeix el plaer de la reconeixença i evoco la casa amb la paret de vidre d’Hedda Gabler: Derqui, hi és darrere aquell gèlid vidre, i Laia Marull, Hedda Gabler, té la pistola a mà. Se suïcida. Per què se suïciden l’Hedda, la Nora, l’Hedvig? Els cors purs que han conegut Hedvig parlen de la seva bondat i d’una bona fe malentesa. Espera amb deler l’última escena: Hedvig se suïcida, Gina perd sa filla i amb ella enterra la subvenció que li assegurava una vellesa tranquil·la, sense haver de patir i treballar mai més, i només pot dir: «Vigila, Relling, no vagis a trencar-li els ditets a ta filla. Deixa-li la pistola a la mà».

A L’ànec salvatge d’Ingmar Bergman el suïcidi de Hedvig és premeditat, és una venjança, i Gregers li arranca la pistola que se li ha quedat fermada a la mà morta i se l’endú. Es matarà també? Però Ibsen no mata el boig. El boig se’n va, ja ha fet la seva funció dramàtica.

Avui Ivan Benet, Hialmar Ekdal, i Lluís Marco, l’avi Ekdal, són els bons companys de ball de la Conejero i del Derqui. Marco és un gran actor còmic, un excels vell grotesc. Els primers actes són una delícia, malgrat Andreu Benito, opulent, i impassible, que és el vell Werle, i Miranda Gas, que és una senyora Soerby irreal, i Jordi Bosch, tan sobri, interpretant un borratxo moralista, no podrà abraçar-la, perquè la senyora Soerby avui és massa jove i inversemblant, i Elena Tharrats és Hedvig Ekdal, també irreal, el gest, el cos se li retorça forçat per una nosa invisible. Com pot ser que els crítics i jo vegem, o llegim, dues obres tan diferents en la mateixa obra? No hi ha bones actrius que sàpiguen cantar i ballar? On són les tres lleis cabdals de la interpretació, de la dicció? La naturalitat, la claredat, el silenci.

Obren els llums de la sala. Mitja part. Al bar, amb uns amics, parlem de les filles de les parelles d’aquest món tan petit, el del teatre català, de la filla de Mario Gas i Vicky Peña, de la de Benito, una actriu de gran sensibilitat, em diuen, que ben aviat també veurem al Lliure, de la de Marco, la Marta Marco, boníssima. I torna la musiqueta i l’avís i tornem a la sala. Elena Tharrats erra patètica per l’escenari i baixa a un soterrani (en aquest Ànec salvatge el terrat i el cel imaginat per Ibsen és un soterrani) i desapareix. Se sent el tret de la pistola. I Laura Conejero no pot dir: «Vigila, Relling, no vagis a trencar-li els ditets a ta filla. Deixa-li la pistola a la mà» i Ivan Benet no li pot respondre: «Que s’endugui la pistola amb ella». «Sí, deixeu-la així. Però afanyem-nos, no podem deixar aquí el seu cos, a la vista de tothom. Emportem-nos-la a la seva habitació. Vine, ajuda’m, Hialmar» li respondria Laura Conejero i Pablo Derqui, a la morta, li arrancaria dels dits la pistola, amb ràbia, i desapareixeria en la nit glacial amb la pistola a la mà. Fosc.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació