L’amor és cec i la bogeria sempre l’acompanya

Conta la faula d’Isop que el gos de l’hortolà no menjava ni deixava menjar. Sembla ser que Lope de Vega va captar la idea al vol i la va voler traslladar al teatre en una versió amorosa del concepte. Així neix Diana, senyora de classe alta que s’enamora d’un criat i no el vol ni pels altres, ni per a ella, tot i voler-lo amb anhel i rebutjar-lo amb insistència.

Helena Pimienta rescata el clàssic de Lope de Vega i el situa a la Nàpols del segle XVIII, tot i que va ser escrit a principis del segle XVII. La directora encapçala, juntament amb la “Compañía Nacional de Teatro Clásico” (CTNC) aquesta revisió actualitzada de l’obra que no deixarà a ningú indiferent. La versió la firma Álvaro Tato que, treballant colze amb colze amb Pimienta, hn mantingut el text original però ha extirpat tota mena d’estereotips i clixés de l’època. Tato i Pimienta han focalitzat tota l’atenció en el personatge de Diana, fúria entre els calms i pau entre els exaltats. Una dona que pateix el mal d’amors, però que degut a la seva condició ha de patir autocensurant-se.

Si comento que l’obra no deixarà ningú indiferent, és perquè ja se sap que l’amor és cec i la bogeria sempre l’acompanya i quan hom s’enamora d’una obra pot córrer el risc de cometre bogeries. Els més puristes segurament sortiran decebuts del teatre i els més agosarats somriuran, però tampoc no esclataran en grans ovacions cap a l’escenari. Tothom actua de manera impecable i dona gust sentir recitar Lope per algunes veus tan ensenyorides com les de Paco Rojas, Joaquín Notario o Rafa Castejón. Ara bé, tot plegat es fa un xic massa llarg i malgrat que el programa de mà anuncia 1’40h d’espectacle, la cosa s’allargassa fins a les 2’10h. Quan es té la temptació de mirar el rellotge en una obra…, alguna cosa passa!

Però no siguem derrotistes. Lope a part, cal reconèixer l’excel·lent feina de tota la companyia. Marta Poveda encapçala el repartiment amb mestria, energia i una vis còmica que és per treure’s el barret i la segueixen Natalia Huarte, Álvaro de Juan, Óscar Zafra o Pedro Almagro entre d’altres. I com dèiem, l’amor, un curiós personatge transversal a tota l’obra i que encarna el ballarí Alberto Ferrero. Un amor que potser és sobrer, que probablement existiria sense personificar-se, que segurament no seria necessari?

Crec que el TNC és massa senyor per a aquesta obra. No em malinterpreteu. La sala gran és una plaça molt difícil de defensar i quan tu sents Lope de Vega i la CNTC, creus que veuràs un muntatge espectacular! Però la boca de la sala gran està totalment desaprofitada i l’actualització i contemporització de l’obra no fa pel TNC.

Les transicions entre escenes estan molt ben trobades i a nivell coreogràfic, són un bonic i acompassat caos visual. Amb tot, l’obra es tanca de manera precipitada amb un interruptus total que anuncia el final.

Però ja se sap que a l’amor no hi ha qui l’entengui i no tancaré l’escrit sense recomanar-vos que l’aneu a veure. Si no teniu grans expectatives, si voleu sentir recitar Lope de manera magistral i sobretot si no sou molt puristes, crec que l’obra us pot acabar agradant.