La veritat ens farà lliures i ens rebentarà

No és un pis de l’Eixample amb rajoles antigues i un sofà que es veu vell. No són dues portes que comuniquen amb el món exterior. No tots els que passen per aquell pis són éssers vius en el sentit exacte de la paraula. No presenciem uns fets en un present estricte. Però tot el que es veu sobre l’escenari de la Sala Tallers durant l’hora i vint minuts que dura Que rebentin els actors és molt real i històric. L’obra escrita i dirigida per l’uruguaià Gabriel Calderón, amb una traducció curosa de Xavier Pujolràs, és una comèdia que tracta sobre com vivim les nostres vides mentre la Història ens colpeja i ens fa tirar cap a una banda o altra. El determinisme històric és cabdal per entendre l’esdevenir d’algun d’aquests personatges i el com aquests acaben influint en la resta. Però en el fons de tot, aquest profund text planteja una idea: tots podem escollir entre lluitar per la felicitat pròpia o assumir la infelicitat i el dolor, i compartir-lo.

L’Anna (Bruna Cusí) vol recuperar alguns dels seus familiars pel dinar de Nadal, però té un seriós problema per aconseguir-ho: la gran majoria són morts. Afortunadament al seu costat té el voluntariós i enamorat Tadeu (Francesc Ferrer), físic de professió que ha descobert la manera de construir una màquina del temps. Però sols és el pretext, l’excusa per tal d’anar a buscar a la Graciela, la mare (Lina Lambert); l’Antoni, l’avi (Jordi Banacolocha); el Jordi, el pare (Albert Ausellé); el Josep, el tiet (Sergi Torrecilla); i la Júlia, l’àvia, l’única que encara és viva (Imma Colomer). Però aquesta reunió no és capritxosa. Hi ha quelcom en aquesta família que es va trencar fa temps i que va fer que tots es distanciessin entre ells, que directament oblidessin la seva existència. L’Anna viu amb una angoixa al pit des de llavors, sumida en el dolor i la confusió per no saber què va passar. Però ens tocarà als espectadors desxifrar exactament el perquè d’aquest cisma familiar.

Sota el text de Gabriel Calderón s’amaguen moltes reflexions, moltes preguntes que un es formula a través de les actuacions de cada un dels personatges que descriu fugint de la concreció. No és un relat que ens expliqui uns fets que podem situar en un pla històric real, defuig de cap context exacte fent que els seus personatges siguin universals. Tant se val que ens pogués parlar d’un avi franquista, com que el pou del qual treuen el tiet Josep fos a l’Uruguai de la dictadura militar. El més important aquí és veure com cadascun dels personatges es refugien en la seva veritat, en les seves motivacions existencials, siguin encertades o no. Totes les actituds són comprensibles perquè emanen d’una font única: l’amor. L’amor a la família, l’amor a la terra, l’amor a la parella, l’amor a la vida… Tot el text de Calderón està trufat de reflexions sobre el dolor i la felicitat, sobre l’oblit, el temps, la confusió dels dies. Aquesta manera de parlar dels personatges ens queda allunyada, se’ns fa estrany sentir-los amb aquesta intensitat verborreica. És l’essència uruguaiana (en les mateixes coordenades que l’Argentina) que es destil·la en cada un dels llargs monòlegs torrencials, de grans reflexions, vomitades existencials poètiques que cal captar amb les orelles ben obertes.

Ben conduïts pel Calderón director, els actors brillen en el conjunt superant la dificultat d’interpretar un text intens, que demana moments d’histerisme i surrealisme. Cada monòleg, cada frase té un pes i aporta una reflexió que han de saber transmetre per tal que l’espectador pugui anar construint la història. Els qui millor saben transmetre el to uruguaià del text, el torrent de paraules són Francesc Ferrer (des de sempre l’hi escauen molt bé aquests personatges accelerats) i el Sergi Torrecilla (desdoblant-ser entre el narrador i Josep). Però després hi ha la gran Lina Lambert, a qui se li nota que gaudeix a cada insult i renec que la seva Graciela deixa anar. Però el càndid Jordi Banacolocha no es queda enrere, i replica cada bronca i critica amb la condescendència que li exigeix el personatge. Tots els actors batallen i es fan seves cadascuna de les reflexions fins a l’esclat dels petards de Cap d’Any.

Si el text es percep amb tota la seva potència, és també perquè la direcció reforça el dinamisme, i fins i tot l’histerisme, que proposa la història. Tant la dramatúrgia com la direcció aposta per muntar un trencaclosques a través de salts entre el present i el passat per tal que l’espectador pugui tenir una idea general (que no exacte) de conflicte familiar. Són els mateixos actors que comenten al públic quan viatja al passat o al present. I és que des de ben bé al principi, amb l’aparició de Sergi Torrecilla com un enigmàtic narrador, es fa entendre que tot això és una història explicada i construïda de tal manera que puguem entendre com a espectadors el que els personatges ignoren. Però com que tot personatge és un ésser viu, una construcció fidedigna a partir d’una realitat viscuda (tant sigui aquí com a l’Amèrica Llatina), hom s’acaba emmirallant en tots aquests personatges: el que estima, el que busca la veritat, el que lluita per la veritat, el malèfic que busca protegir la seva família. Gabriel Calderón escriu en el programa la frase inspiradora pel relat, una frase de José Mujica, expresident uruguaià: “Este tema se soluciona cuando todos los protagonistas estemos muertos, y para eso falta poco. Ya lo dije, tienen que reventar Bordaberry , yo, todos los actores para que las coses trasciendan en su justa medida”. I Calderón els rebenta a tots, amb ironia, i aposta pel relat dels fets des de la distància i la reflexió més existencial. La veritat ens farà lliures?

Si és ben cert que no hi ha concreció en el text, com que Gabriel Calderón ve de Montevideo, no he pogut evitar en pensar en les dictadures llatinoamericanes i d’aquí m’ha vingut una de les cançons que, em sembla a mi, millor expliquen la barbàrie d’una dictadura, concretament la del país veí, Argentina, i que li va com un guant en aquesta història. Que soni Charly García! Perquè al final, los dinosaurios van a desaparecer.