La superdotada Casanovas

Elisabet Casanovas és una bèstia escènica i fa tot el que pot (i més) per tirar endavant la proposta.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La tardor catalana de Sergio Blanco segueix el seu curs. Després de La ira de Narciso a La Badabadoc i Tebas Land a la Sala Petita, Kassandra s’ha instal·lat a la Sala Tallers del TNC. Sergi Belbel dirigeix una estupenda Elisabet Casanovas en un espectacle muntat a partir d’una sola nota musical. La Casanovas és una bèstia escènica i fa tot el que pot (i més) per tirar endavant la proposta, però la direcció de Belbel no es capbussa massa en les profunditats del text de Blanco. Som-hi.

Sergio Blanco especifica, al seu text, que “Toda la pieza deberá transcurrir hacia la medianoche en un verdadero bar extremadamente marginal y sórdido que estará ubicado en la periferia próxima de una gran ciudad”. Res més lluny del TNC. La zona de les Glòries segueix sent una mena de no-lloc, sempre als marges de tot plegat, sí, però el nostre teatre nacional és segurament el més oposat a quelcom marginal i sòrdid que ens poguem imaginar. Com a mínim tenim el consol que la Sala Tallers sí que és l’espai més desagraït del TNC (aquella entrada… gràcies, Ricard Bofill Sènior). Una mena de pati del darrere, amagat rere l’escalinata, el marbre, el vidre i les palmeres. Les vergonyes del TNC. L’escenografia de Max Glaenzel és tan neta i polida que, més que un bar de carretera, sembla un centre de convencions i congressos. A les taules de l’escenari hi trobem coca-coles, aigües i cerveses sense alcohol. Sense alcohol. No fos cas que el públic s’animés massa. Kassandra comença la funció oferint un paquet de Marlboro a un espectador però, ai las, al TNC no es pot fumar. Així com els grecs (moderns) van definir aquesta peça com una Stand Up Tragedy, després de la seva estrena a Atenes, servidor va pensar que estàvem veient una mena de The Odissey for Dummies. O un Cabaret for Aunties. Sempre des d’un respecte absolut cap al gremi de les tietes, vostès ja em coneixen. M’explico.

La proposta textual de Blanco és senzilla, sí, però això no significa que el text s’hagi de presentar amb una sola capa de pintura. Cassandra, la profetessa a qui ningú fa cas, la boja, la histèrica que sempre corre per les tragèdies gregues, és també  la corporificació de la crueltat de la guerra. Una esclava sexual, a l’Antiguitat clàssica i al segle XXI, no és un tema que faci molta gràcia. Kassandra, amb K de Kompanyia Lliure, és una prostituta transsexual o una “chica con sorpresa”, d’aquelles que estan al voltant del Camp Nou i que tant agraden als senyors ben casats, de missa el diumenge i tortellet de nata. L’exercici de Blanco, una mena de lliçó magistral sobre mitologia grega, explicada amb poques paraules i com si fos un serial veneçolà, funciona si veiem com Kassandra és, de fet, una de les víctimes més grans de la Història. La dona, com sempre, violada per l’enemic. Fa dos mil anys i ara. La dona a qui ningú fa cas. Fa dos mil anys i ara. Convertir-ho tot plegat en una mena d’espectacle fresc i divertit, creiem que no funciona. I ara explicarem per què.

La Casanovas és una intèrpret descomunal. Amb la seva Zerafina vam assistir al naixement d’una estrella. Sap fer-te passar del somriure a la pell de gallina en qüestió de mil·lèsimes de segon, i sempre des de la veritat, sense trampes. És d’aquelles actrius amb àngel, i amb una energia que desborda tot allò que diu i fa. L’aparent frivolitat del text, quan parla de polles i que el cavall de Troia era, en realitat, el gran membre d’Agamèmnon, es trenca abruptament quan Kassandra ens explica el seu present. Ella necessita diners per sobreviure, és clar, però també per a les seves germanes de Filipines, Zagreb, Mèxic o Iraq. La sororitat que desprenen les seves paraules –Kassandra parla tant de les treballadores com de les esclaves sexuals, així com de les dones violades a totes les guerres– es queda, simplement, en una rèplica més. Un altre acudit en una mena de One (trans) Woman Show. Sortim de l’espectacle pensant què hauria fet un altre director amb aquest text. I, sobretot, què hauria fet una altra directora. I més jove, també.

La caracterització i perruqueria de Toni Santos i el vestuari de Mercè Paloma creen un personatge molt ben dibuixat: la Kassandra d’Elisabet Casanovas es troba a mig camí entre La Veneno, Manuela Trasobares i una prostituta d’Europa de l’Est. Són la sordidesa i la marginalitat que hi ha al món de les treballadores sexuals les que trobem a faltar en aquest muntatge. Puta. I a més, estrangera. I a més, transsexual. El text de Sergio Blanco ha sigut protagonitzat arreu del món per homes, dones i trans. Belbel deia, a la presentació de l’espectacle, que primer havia pensat en un actor, però que Blanco preferia que Kassandra fos interpretada per una actriu. Si Victoria Abril va passar estupendament de José María a María José a la pel·lícula Cambio de sexo (Vicente Aranda, 1977), Carmen Maura va interpretar brillantment una dona trans a La ley del deseo (Pedro Almodóvar, 1987), o Mónica Cervera ens mostrava el seu membre a 20 centímetros (Ramón Salazar, 2005), Belbel tenia claríssim que la Casanovas ho faria de meravella. I és veritat. Potser una intèrpret de més edat hauria donat més pes i insuflat més vida a les paraules de Blanco? Segurament. Però no es pot negar que la Casanovas ho dona tot, i més, en aquest espectacle.

Ah, ens deixàvem una cosa. Kassandra està escrit en anglès, i el seu autor no permet que es tradueixi a cap altre idioma, a tots els països on es representa. Anglès macarrònic o broken english, aquell anglès amb el qual ens podem entendre la major part dels habitants del planeta. No es tracta d’una gràcia més: Kassandra està de pas, és una puta migrant i migrada que avui és a Barcelona, demà pot ser a Marsella, demà passat a Gènova i l’altre a Ljubljana. El seu anglès és el de les prostitutes africanes de la Rambla que agafen del braç als guiris (i autòctons) que tornen de festa sense haver lligat. No ho oblidem. Kassandra són totes aquelles que fan mamades per 10 o 20 euros als portals del Gòtic. Totes elles, africanes, llatinoamericanes, de Bielorrússia… totes són Kassandra. Convertir el seu drama en una mena d’espectacle de cabaret, massa llarg i massa explicat, que per moments sembla destinat a tots els públics, creiem que no ajuda gens a la peça de Blanco. Però és igual. La Casanovas demostra, un cop més, que és una gran actriu. Si van a veure l’espectacle, els recomano que s’asseguin en una de les taules de l’escenari. Veuran la Kassandra amb uns altres ulls.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació