La setena cara del dau

El plat fort del muntatge és tot aquest univers irreverent, lúdic, a voltes de teatre burlesc i d’altres de teatre de l’absurd.

A Teatre de carrer i El darrer triangle Els Pirates Teatre es van atrevir a experimentar amb el llenguatge interdisciplinari de Joan Brossa. A Gran Fracaroli, que es podrà veure fins al 8 d’abril, fan un pas més i amaren El Maldà de poesia escènica; acció, paraula i visualitat conjurades en l’essència brossiana.

L’admiració que sentia Brossa per Leopoldo Fregoli, actor i transformista italià, no només la copsem en la seva producció escènica sinó que és inherent en tota la seva obra poètica. L’art fregolista de la metamorfosi acaba esdevenint la clau de volta de la seva ideologia artística perquè el transformisme li permet plasmar la seva concepció polièdrica de l’art, les diferents cares d’una piràmide nascudes del TOT poètic. Cinquanta anys després de la seva publicació, Adrià Aubert dirigeix i adapta aquest homenatge que Brossa va dedicar al seu preuat artista; una dotzena d’escenes que requereixen del virtuosisme tècnic dels actors i les actrius de la companyia i d’una perspectiva externa capaç de, parafrasejant Brossa, vestir el nu. “Jo em despullo i vosaltres em vestiu”, sentenciava a El cigne i l’oc (1964). I el revestiment que confeccionen Els Pirates té tots els elements d’un Brossa en estat pur: circ, il·lusionisme, efectisme, música, tradició popular i el tàndem –habitual en l’autor– dels arquetips de la Commedia dell’Arte, l’Arlequí, el Pierrot i la Colombina.

Mereixedor en ser-ne l’instigador, el plat fort del muntatge és tot aquest univers irreverent, lúdic, a voltes de teatre burlesc i d’altres de teatre de l’absurd. L’argument no deixa de ser un subterfugi i les lleis que governen la peça són la transformació, l’experimentació i la sorpresa. I en aquest aspecte, David Anguera, Bernat Cot, Jordi Font, Laura Pau i Lluna Pindado demostren una gran permeabilitat a l’hora d’interpretar, en clau d’un sol actor –per acotació del mateix Brossa– a tot l’elenc de personatges que hi desfilen. Però si rasquem més endins de la forma, hi trobem el gran influx avantguardista del muntatge. De fet, les escenes més plàstiques destil·len grans dosis de surrealisme, amb caps que suren entre el teló vermell del Maldà –sí, el roig i sempre roig de Brossa– o construccions escenogràfiques que recorden les seves imatges hipnagògiques, percepcions oníriques que el públic rep a una velocitat que no admet la reflexió. Tot i que la reflexió hi és, com a la producció de Brossa més tardana. Arribats en aquest punt és quan l’avantguardisme del muntatge adopta un to moral pel que fa al protagonisme que es reserva a la paraula brossiana. En aquest sentit, la direcció d’Aubert sap matisar el tempo i destinar l’espai necessari perquè el llenguatge tradicional de Brossa arribi a un públic poc avesat a escoltar a algú parlar de borseguins, cotó filat o verd d’aram. Tradició popular on respira el llegat de Salvat-Papasseit en Brossa i que és un plaer gaudir-ne en els pocs espais culturals que persisteixen a recordar-la.

“Els qui fan la història són els qui van en contra de la història”, afirmava Brossa. I unes línies més amunt deia que el muntatge tenia tots els elements d’un Brossa en estat pur. Bé, doncs el seu tarannà contestatari, contrari al poder burgès, eclesiàstic i polític, també s’entreveu en la caricaturització dels personatges i en la simbologia que dibuixen les escenes. El terme transformació, en aquest aspecte, serveix a la companyia per senyalar les màscares sobre les quals es sustenten les creences, desplegant una comparsa carnavalesca que marca l’aleatorietat dels seus símbols; “qui sap que té vestidura bé pot anar nu”, ens explica Brossa per instigar a la reflexió.

Finalment, en l’adaptació d’aquest muntatge de qui va ser el transformador de les estructures estètiques de la cultura catalana contemporània, Els Pirates s’atreveixen a introduir-hi l’striptease que Brossa desenvoluparia posteriorment a Strip-tease i teatre irregular (1966-1967). I gràcies a aquest afegitó, el muntatge gaudeix de dues escenes de gran bellesa, on no són necessàries les paraules per poder escoltar-hi versos. El transformisme hi és, sí, però per restituir el nu i vincular-lo als seus orígens rituals, a l’arrelament a la terra, a la resistència política. (Des)vesteixen el muntatge i s’atreveixen a explorar la setena cara del dau, perseguint la transformació de l’intercanvi artístic en la línia de l’equip avantguardista de Dau al set, revista en la qual Brossa participava. El dau, per Els Pirates, té set prismes. Per sort, com ens recorda Brossa, “són moltes les veus que s’escapen als nostres judicis”. El dau, doncs, resta encara per transformar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació