La Ribot, una artista multidisciplinar

La Ribot aterra a Barcelona. Al Mercat de les Flors podrem veure del 24 al 30 d’abril dos grans espectacles, Panoramix (1993-2003) i Laughing Hole (2006), les videoinstal·lacions Despliegue (2001), Another pa amb tomàquet (2002), Beware of Imitations! (2014), i el vídeo Mariachi 17 (2009). Serà una constel·lació de treballs que ens convidaran a entrar en el món de l’artista multidisciplinar i a qüestionar tot el que està en joc en la nostra societat. A més a més, el 26 d’abril al MACBA s’hi podrà veure la Pièce distinguée n. 45 i del 26 d’abril al 6 de maig es projectarà la pel·lícula Film noir a la torre del museu.

El 1968 Yvonne Rainer estrenava The Mind is a muscle, una peça que tenia com a principal objectiu mostrar que el cos és intel·ligent. Amb això i les accions que es van fer des de 1962 al Judson Theatre Dance de Nova York es constatava que la dansa començava un nou camí, el de la dansa postmoderna. El trencament que això suposava acabava amb molts dels estereotips que havien arrelat a les arts escèniques fins a la primera meitat del segle XX. Rainer, Forti, Childs, Paxton i Brown, entre d’altres, introduïen l’aleatorietat i el minimalisme, les accions i els events en els nous escenaris dels EUA. A Europa això va tenir el seu ressò i els seus paral·lelismes amb les propostes de Keersmaeker, Bausch i, més tard, amb Bel, Charmatz, Buffard i Le Roy. A Espanya i arran de l’assimilació de totes aquestes ruptures va néixer a Madrid, entre els anys 80 i 90, la Nova dansa i La Ribot en va ser una de les principals protagonistes i una gran dinamitzadora.

María Ribot Manzano (Madrid, 1962) va estudiar ballet clàssic amb Víctor Ullate, Carmen Roche i altres grans mestres de dansa clàssica com Luis Fuentes, però aviat va voler formar-se en la dansa contemporània i per això va viatjar a Cannes, primer, i a Colònia, després. El 1986 va fundar la companyia Bocanada, al costat de Blanca Calvo, i va viure a diferents països on va emprendre una llarga i fructífera etapa d’investigació i creació artística. Molts han estat els reconeixements nacionals i internacionals amb què ha estat guardonada: el 2000 va aconseguir el Premi Nacional de Dansa en la modalitat d’interpretació i el 2016 la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts, per citar-ne un parell.

El treball de La Ribot és d’una agudesa inqüestionable. L’humor, la sàtira, la provocació i la transgressió impregnen d’una manera o altra totes les seves obres. La intel·ligència i la crítica subtil hi són presents en tots els seus muntatges, tots ells teixits amb la complicitat de la dansa, el teatre, les arts plàstiques, el videoart i la instal·lació. Amb l’espectacle Panoramix cauen molts dels paradigmes del que hem entès per dansa i per espectacle. Malgrat ser un llenguatge ple de joc i amb un transfons crític molt actual no oblida mai les fonts de les quals parteix i que alimenten els seus marcs referencials del passat: els dadaistes, els surrealistes, les escultures vives, els Ready made de Duchamp, la dansa postmoderna, la dansa-teatre, el Butoh, etc.

Un dels components més rellevant de Panoramix (d’una durada de tres hores), compost per 34 de les 13 Piezas distinguidas (1993), Más distinguidas (1997) i Still distiguished (2000), és el cos i la dimensió que adquireix en la seva obra. Un cos sol (els solos són el seu principal format), nu (la nuesa és el punt zero per començar a entendre la realitat sense prejudicis), que busca l’essència de les coses (no es queda en l’aparença), tot i que es conscient que això no deixa indiferent a l’espectador. I precisament perquè no el deixa indiferent demana que, a mesura que avancen les peces distingides, s’impliqui i participi més de la performance. El públic no ocupa un lloc des d’on veure, observar i mirar les accions (que solen ser de curta durada, des de 30 segons a 7 minuts) sinó que deambula per l’escenari i experimenta un perspectivisme factual que l’involucra i fa minvar la distància entre l’artista i ell mateix.

L’escenari, un espai on s’hi sol moure habitualment només l’artista i que el separa de l’espectador, passa a ser un espai compartit, compartit en l’humor, en el dolor, en la gosadia, en la pena… Ja no hi ha espai privat i espai comú, hi ha un espai intersubjectiu i, a voltes, també, social. A la vegada, hi trobem constantment un treball d’experimentació del que representa aquest dispositiu escènic. En ell, el terra passa a tenir una dimensió privilegiada, és el lloc de les caigudes (un lloc que la dansa clàssica evitava levitant) i els objectes que hi intervenen, que no són molts, passen a carregar-se d’un significat metafòric sobre la vida però també sobre la possibilitat de fer una dansa que combregui amb els diferents llenguatges artístics i sigui un revulsiu, una crítica social i quelcom multidimensional i multidisciplinar.

La Ribot no pretén fer una obra d’art total. Ella és una obra d’art total. I aquest és un dels trets diferencials més rellevants del seu projecte artístic. Com a dona, ella és l’obra. El cos femení, nu, és el que pot denunciar i canviar el transcurs de les coses, la imposició del que la societat ha permès, malgrat ser una barbàrie. Molt sovint aquesta denúncia es fa des del silenci, des d’una música que es va repetint i repetint, des de qualsevol fet que incomodi i que faci més elàstic el temps, més modelable. Tot el que passa, tot el que s’esdevé en el temps, passa per alguna cosa; la meticulositat, la precisió, es passegen per l’escenari que viu en el caos i que lluita contra l’ordre. La cadira, que apareix en diverses de les seves peces, és un recurs obert, que canvia la seva semàntica i que, per això mateix, pot representar des de l’opressió, la tortura, la immobilització fins a un pòdium, una presó, un instrument musical o un accessori gimnàstic. Tot objecte hi és per alguna raó, encara que només sigui perquè l’espectador n’imagini una.

Panoramix és la manifestació que la fragmentació diu molt més que un argument que treni les accions. Panoramix és la col·lecció d’un conjunt d’obres d’art que podrien, perquè no, trobar-se en un Museu, en una Galeria i que, per això mateix, es poden comprar. Totes les peces poden ser adquirides -i ho han estat fins ara- per algú “distingit” que les compri, malgrat siguin efímeres i es pagui un preu simbòlic per elles, amb la condició que s’exposi el nom del propietari i es pugui saber quan i on té lloc l’acció. Que potser La Ribot no ens està criticant que l’art ha passat a ser una mercaderia? Que ha perdut, com diria Walter Benjamin, la seva àura, la seva essència? Tot té un preu? Panoramix és tot això i molt més. Panoramix ens transporta a una realitat a la que no estem acostumats, que aparenta ser una cosa però que n’és una altra i que, com a espectadors, ens fa tenir una mirada crítica i polièdrica. Cosa que no sol passar.

Podeu consultar tot el programa de la Constel·lació La Ribot aquí.