Amb el subtítol Notes per a una primera lectura del teatre de Josep M. Benet, el dramaturg valencià Rodolf Sirera va escriure un article a la revista Els Marges (núm. 22/23, 1981) sobre l’obra del Papitu que actualment està a la cartellera. Reproduïm aquí alguns fragments del text de Sirera, acompanyat per imatges del muntatge que es pot veure fins el 4 de desembre a l’Espai Lliure.
Un teatre normalitzat, que és al qual tots aspirem, requereix alguna cosa més que ‘explicar-nos’ i explicar el nostre país’. I, sense que una cosa privi l’altra, una de les millors maneres de contribuir a la normalització d’una dramatúrgia és tractar sempre d’escriure, des de les nostres conviccions, amb les menors concessions possibles. Ha d’arribar el moment en què escriure en català sigui per a l’autor català com escriure en noruec fer-ho en noruec. La cosa sorprenent és que, malgrat la proximitat geogràfica i cultural, l’estrena de Revolta de bruixes en castellà i a Madrid, serveix per a molts crítics per a descobrir un autor com Benet, que porta a les seves espatlles més de quinze anys de treball teatral, d’una solidesa a tota prova.
(…)
És amb Revolta de bruixes, obra començada a escriure el 1971, posteriorment abandonada, i represa alguns anys després, quan Benet assolirà la seva més rotunda maduresa com a dramaturg. I aquí hem de discrepar, novament, de les versions oficials. Segons elles, tota trajectòria de Benet seria un constant anar i venir entre dos pols: després de l’evasió que significava La desaparició de Wendy, Revolta de bruixes vindria a enllaçar amb una línia major, tradicional, del nostre autor, és a dir, Berenàveu a les fosques. Jo penso, molt al contrari, que l’evolució dramatúrgica de Benet és marcada per una línia única en la qual cap obra no significa un retrocés respecte de cap de les anteriors, ni una alternança de camins: o que, si de cas, si es produeix una fissura en aquesta evolució, aquesta tindrà lloc ara precisament, és a dir, a conseqüència de Revolta de bruixes.
(…)
Contra què o contra qui es revolten les bruixes de Benet? A què ve aquest títol tan rotund? Anem per parts. La primera cosa que ens crida l’atenció en aquesta obra és la seva estructura dramàtica, que no té precedents en la producció del nostre autor. En efecte, Revolta… és la primera obra de Benet en la qual s’utilitza una estructura espacio-temporal completament tancada, i en la qual, a més, la durada de l’acció coincideix amb la de la representació. En segon lloc, malgrat l’ús d’un llenguatge de naturalitat tenaçment elaborada, l’organització de les accions dramàtiques està sotmesa a una convencionalitat evident. En tercer lloc, Benet es val, a l’hora d’estructurar els diàlegs, d’una circumstància que es dóna en la vida real però que no es pot donar mai en el teatre, ni tan sols en el més naturalista, com són els diàlegs de diversos grups de personatges produint-se al mateix temps, com una manera més de forçar, precisament, la seva pròpia convencionalitat.
En quart lloc, Benet prescindeix del desenrotllament psicològic dels personatges, tan car en aquest tipus de teatre. Des del primer moment –inclosa la tria del seu nom– els personatges han quedat definits, gairebé com abstraccions. Allò que els passa després no és mai una conseqüència de la seva psicologia, sinó una demostració de les seves característiques. I el conflicte de Revolta de bruixes és, en última instància, el conflicte de tot el teatre de Benet: el compromís, la raó, la realitat, davant la por, l’evasió, la fantasia.
(…)
Jo crec que Benet no es proposa a Revolta de bruixes experimentar res, sinó constatar –o poetitzar– alguna cosa en què, conscientment, creu: la raó, sola – l’individu– fracassa enfront del mite –l’inconscient col·lectiu, la desraó, el grup–; hi ha una absoluta incapacitat per integrar-se en la col·lectivitat per part de l’individu ‘raonable’, i integrant-se, contribuir a transformar-la.