Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La Perla 29 es fellinitza

La Perla 29 ha sentit la necessitat de muntar un espectacle òrfic (28 i mig) després d’un espectacle edípic (Incendis)

El passat 30 d’abril va tenir lloc a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya una trobada de la companyia La Perla 29 amb el públic, un acte premonitori de les activitats que realitzarà l’associació d’espectadors de La Perla 29, entitat que s’està acabant de configurar i que serà presentada en societat el proper 13 de maig, juntament amb un llibre sobre la història de la companyia.

La trobada va consistir en una xerrada de Jordi Balló (Doctor en Comunicació Audiovisual, director del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra i antic director d’exposicions del CCCB) titulada “La pel·lícula que conté totes les altres”,  centrada en el film 8 ½ de Federico Fellini. I és que el pròxim espectacle que posarà en escena La Perla 29 estarà titulat 28 i mig, i serà una recreació/transmutació de la pel·lícula de Fellini, superant però la categoria de simple adaptació per esdevenir un espectacle de creació a partir d’elements com Itàlia, el cinema de Fellini, el teatre i el món de la il·lusió en general.

Jordi Balló va centrar la seva xerrada en dos punts principals: en primer lloc, afirmant que 8 ½ és la pel·lícula que conté totes les altres pel·lícules, i en segon lloc (fet que explica el primer) que és un relat de naturalesa òrfica. 8 ½ és una pel·lícula que conté totes les altres perquè és la pel·lícula dels directors, dels autors, i parteix de la crisi creativa i el dubte existencial com a motor de la creació. Tot i així o justament per això, tot i la incapacitat del director per crear, la pel·lícula es fa, la pel·lícula és allà, s’està fent davant dels nostres ulls, i l’escena catàrtica final (la desfilada de tots els personatges, dirigits per Marcello Mastroianni a cop de fuet) és la demostració que l’obra existeix. Pel que fa a l’element òrfic de la pel·lícula, Balló la situa en la crisi personal del director, que com Orfeu a la recerca d’Eurídice ha de baixar als inferns (en aquest cas, una mena de balneari que no sabem si és paradís o avern), on es trobarà una sèrie de personatges i impediments que li dificultaran el retrobament de la dona/la felicitat, o en el cas fellinià, la inspiració. Orfeu és el creador per antonomàsia, el poeta, el músic, l’artista, cosa que permet a Jordi Balló relacionar el mite clàssic amb 8 ½ i l’Orphée de Jean Cocteau, en una relació a tres bandes basada en la dicotomia vida-mort.

En el cas del director de cinema Guido Anselmi (interpretat per Marcello Mastroianni) aquest Orfeu no es limita a buscar una única Eurídice, sinó que la seva figura es multiplica en diverses dones (la mare, l’esposa, l’amant, la puta, la musa), en un espai difuminat entre el passat i el present, el record i el somni. De fet, la pel·lícula s’havia de titular originalment La bella confusió, i és aquest caos controlat, tan fellinià d’altra banda, el que recorre tot el film, amb un Mastroianni “atrapat en una teranyina” gairebé existencialista, turmentat per tots els seus dubtes creatius, sentimentals i vitals.  La seqüència final amb la música explosiva i circense de Nino Rota pot semblar una festa, un cant optimista a la vida i a la creació, però al mateix temps remet estèticament a la dansa de la mort, al pla final de El setè segell d’Ingmar Bergman, recreat al seu temps a Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu i Ricard Salvat.

Balló qualifica 8 ½ com una pel·lícula perillosa però al mateix temps generosa, i la situa com la primera que va convertir el procés de creació en matèria creativa, relacionant-la amb Vertigo d’Alfred Hitchcok, Ciutadà Kane d’Orson Welles, Deconstructing Harry de Woody Allen o Close Up d’Abbas Kiarostami. La generositat de 8 ½ és que no parla de la crisi del creador en un pla abstracte, sinó que es materialitza, s’encarna en el món personal de Fellini, en un exercici de sinceritat i exploració del propi món per part del director italià. Amb un símil molt encertat, Balló va comentar que La Perla 29 ha sentit la necessitat de muntar un espectacle òrfic (28 i mig) després d’un espectacle edípic (Incendis), i que també és comparable el fet que Fellini rodés aquesta pel·lícula sobre la crisi creativa després d’un dels seus grans èxits, La dolce vita, i que La Perla 29 faci el mateix després d’Incendis i Cyrano de Bergerac, dos dels seus darrers èxits més inqüestionables.

Després de la xerrada de Jordi Balló va ser el torn d’Oriol Broggi i els actors que participaran en aquest muntatge (Tomeu Amer, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Pablo Derqui, Pol López, Clara Segura i Ernest Villegas), juntament amb l’adaptador Jeroni Rubió. Oriol Broggi va voler deixar molt clar que aquest espectacle no pretén ser una adaptació de la pel·lícula de Federico Fellini, per l’absurditat i la presumpció que això suposaria, sinó que neix de les seves ganes de parlar d’Itàlia com aquella Arcàdia europea on els intel·lectuals nòrdics hi trobaven el sol, la felicitat i, en definitiva, la vida. L’Itàlia de Luigi Pirandello i d’Eduardo De Filippo, del glamur i la fascinació, del neorrealisme i de Fellini.

Pablo Derqui es va sincerar davant l’audiència verbalitzant la seva inseguretat (tan pròpia de l’ofici, d’altra banda) que li suposa participar en un espectacle de creació, sense el suport d’un text fixat, mentre que Xavier Boada, amb el cul pelat en aquest gènere després dels seus anys amb Els Joglars, el va tranquil·litzar dient que en qualsevol procés de creació hi ha un camí d’anada (la intuïció, les propostes, les proves) i un camí de tornada (la reflexió, la composició, la recepció del públic). Arrel d’això, Jordi Balló va destacar un tret característic dels muntatges de La Perla 29, i és que en ells l’espectador se sent com si assistís al darrer assaig que la companyia fa d’un espectacle, com si en certa manera el muntatge fos una prova, una aturada en el procés de creació. I ho va fer citant dues excel·lents pel·lícules, que precisament basen la seva qualitat en la seva condició d’assaig: Opening night, de John Cassavetes, i Vanya on 42nd Street, de Louis Malle.

El col·loqui va finalitzar al cap de dues hores d’haver començat, i la veritat és que ens hi podríem haver quedat una hora més, cosa que no acostuma a ser massa habitual en aquesta mena d’actes. Esperarem impacients aquest 28 i mig que es pot veure des del 19 de juny a la Biblioteca de Catalunya, segurament el primer espectacle de creació en sentit estricte de La Perla 29. Intentarem, igualment, que la possible imatge d’una Clara Segura transfigurada en la Saraghina de 8 ½ o l’Anna Magnani de Roma, città aperta no ens tregui el son, cosa difícil, però que intentarem amb totes les nostres forces.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació