La peixera

Un aquari sense peixos és com un jardí sense flors. I el jardí d’ELLA (Antònia Jaume) no només no té flors sinó que està ple d’herbotes i fet un nyap. I això que és jardinera municipal! ELLA, vestida rigorosament d’uniforme, és (aparentment) un ésser fràgil, vulnerable i empetitit, que ha estat desapareguda dos anys i acaba de reaparèixer. No se sap on ha estat, ni amb qui. Rep la visita de la DONA (Màrcia Cisteró), una assistent social del mateix Ajuntament, que li comunica que l’han acomiadada per absentisme laboral. Havien estudiat juntes, però aquest fil no és l’únic passat que les uneix.

El diàleg que s’estableix entre les dues funcionàries és El jardí, una peça de la dramaturga Lluïsa Cunillé, que en paraules del seu director, Albert Arribas, és com un haiku que atrapa encara que no sàpigues ben bé què estàs veient. No hi podem estar més d’acord. Aquesta obra és un trencaclosques enigmàtic i inquietant, que condueix l’espectador per camins i indrets que són i no són. Els caps del públic barrinen a velocitat vertiginosa per encaixar les peces que se’ns presenten. Què ens vol explicar, la badalonina? És un desafiament que fascina.

Una enorme peixera (sense peixos) presideix l’escenari, monacal. L’aquari reposa, amb tot el seu pes –com el pes de la Història que ens retraten– damunt d’una taula, només acompanyat de dues cadires. Tot passa allà, en una atmosfera claustrofòbica. Firma l’espai Sílvia Delagneau. Auster i minimalista. Importantíssima la Il·luminació, segell de Marc Salicrú, i el so, de Lucas Ariel Vallejos. Aquests escadussers elements –físics i eteris– són l’embolcall d’aquest jardí sense flors, simbolitzat pel tanc d’aigua. Les úniques plantes que hi ha, les aquàtiques, s’enreden fetes un garbuix. ELLA hi juga, mentre conversa amb la DONA. Una gàbia de vidre que ens permet veure-hi a través, i escoltar, però no escapar-ne. Aquestes són les manilles de les protagonistes i, de retruc, dels seus ancestres i, per què no, de la seva descendència. Perquè tothom té un passat, lluminós o fosc, presentable o ocult.

Arribas juga amb el públic. Comença la funció amb la fitxa tècnica i artística de l’espectacle, recitats a viva veu. No es deixa ningú. Fins i tot esmenta a quina botiga s’ha comprat el vestuari. Després, s’abraona a oferir-nos un recital interpretatiu de Cisteró i Jaume, memorable. Suposadament, les actrius estaven desentrenades des que el muntatge es va estrenar a la Sala Beckett el gener de 2021. Però una posada a punt accelerada per a les funcions de La Planeta de Girona, realitzades el passat cap de setmana, ha estat més que suficient per a deixar tothom bocabadat. Quines interpretacions, quina filigrana! Un treball superlatiu. La direcció d’Arribas –d’una precisió quirúrgica– és meravellosa. Hi posa molta atenció, perfeccionista com és. La cadència que els atorga és hipnòtica. Diuen el text pausadament, deixant gairebé silenci entre mot i mot, la qual cosa encara fa més angoixant les seves escenes. I el públic es deixa portar per allò que comuniquen o insinuen. Elles també s’encarreguen de fer les acotacions, d’indicar el so i els canvis d’escena. Cisteró & Jaume, S.L., de professió multitask.

El jardí té el segell Cunillé. No és de les obres més críptiques, però tampoc de les més clares. Conté el seu univers desconcertant, però també un magnetisme del qual costa desprendre’s. I, sobretot, unes interpretacions memorables. Ni que sigui per això, s’ha de veure. La següent parada i fonda serà al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, a partir del pròxim 22 de juny.