La naturalització de Shakespeare: el ‘Macbeth’ de Teatrebrik

El dia 11 de novembre es va estrenar a Banyoles la nova aposta de la Companyia Teatrebrik, Macbeth, en el marc de les activitats per la celebració del 400 aniversari de la mort de William Shakespeare. Després de dos caps de setmana d’èxit de taquilla a Banyoles, Macbeth es podrà veure aquest cap de setmana al Teatre Municipal de Girona i arribarà a Barcelona el proper mes de setembre.

Amb una història de divuit anys al seu darrere, aquest és el darrer espectacle presentat per Teatrebrik, companyia formada per artistes de Banyoles i conegut per obres com El tinent d’Inishmore o Yvonne, princesa de Borgonya. Sota la direcció de Joan Gómez i l’assistència del mateix Salvador Oliva, ens trobem immersos en la Escòcia medieval, on les ambicions del noble Macbeth, atiades per les prediccions de tres bruixes del destí i per la seva dona, el porten a matar el rei Duncan (Llum Valle).

A partir d’aquí Macbeth, com a nou rei d’Escòcia, desencadena una sèrie d’assassinats i persecucions per intentar amagar el regicidi i desfer-se del hereu legítim al tron, Malcolm (Eduard Serra). El sentiment de culpabilitat i la inseguretat el portaran a ell i a la seva Lady (Íngrid Calpe) pel camí de l’amargor i la paranoia. “El que és bonic és lleig, i el que és lleig és bonic”. El desig més intens del noble es converteix en el seu pitjor malson.

L’espectacle inicia amb el cant hipnòtic de les tres nimfes: una versió acústica de Creep de Radiohead, a càrrec de Panxii Badii. El jove músic de Banyoles dóna intensitat i profunditat a la història, ens transporta a un món llunyà, conflictiu, però que ben podria ser contemporani. El propòsit del director del muntatge és ”crear espai amb el so”, fer-nos partícips de l’acció… I ho aconsegueix!

L’escenari és una mena d’amfiteatre de sorra, que invoca les lluites per el poder, i també la escassetat de recursos després de la guerra. Els elements estètics (a càrrec de Nuri Tresserres i Anna del Barrio) són sorprenents: màscares antigàs, cascs d’aviació, caps de cavall, vestuari que recorda a Mad Max…un símil interessant que aconsegueix crear un ambient místic, perillós, tòxic…

El que més sorprèn és la qualitat interpretativa, la mímica, la cadència i la dicció dels personatges, ja que Shakespeare constitueix un repte important, tant pels actors, com pel públic. Rafael Ferre (Macbeth) m’explica que la implicació i l’ajuda desinteressada del traductor Salvador Oliva en el desenvolupament del projecte els va ajudar a “naturalitzar”, “fer trepidant” un text que en el nostre context, de vegades, pot resultar inintel·ligible. De fet, per al protagonista, aquest és el tret distintiu que el grup aporta a la coneguda obra de Shakespeare.

L’espectacular batalla final ens envolta literalment, ens fa partícips de l’acció. Els dos contrincants es queden sols, un a cada costat de la sala, intercanviant amenaces. La tensió que creen les cintes blanques onejant i els sons penetrants s’amplifica amb els cops d’espasa enmig de l’arena. Finalment, el rei usurpador cau vençut per l’hereu Malcolm i l’ordre natural queda restablert. La representació d’hora i mitja se’ns ha fet curta, aquesta és la veritat.

Sense cap mena de dubte, Macbeth és un espectacle molt recomanable, on podrà gaudir tota la família.