La Monyos

Imaginem per uns moments que un passeja per un barri històric, com el de Montmartre de París, per exemple, i es troba amb un teatre perifèric o alternatiu on es presenta un espectacle sobre un personatge popular parisenc mitificat pel temps. Entrar-hi i veure’l voldria dir conèixer i entendre una part de la història del lloc.

En certa manera, això és el que fa el Teatre del Raval amb aquest espectacle musical, basat lliurement en el personatge de la Monyos, una icona de principis del segle XX del perímetre urbà de les Rambles, el Paral·lel i l’antic nucli de l’actual Raval, abans que se l’anomenés el Xino, a partir dels anys vint, i després, Distrito V, per mor del franquisme. La Monyos va deixar tanta empremta que la seva aura s’ha conservat fins a l’actualitat, imprès en el llenguatge popular, per assenyalar irònicament una persona que sorprèn perquè, anant pel carrer, el coneix o saluda mitja ciutat.

La Monyos (en realitat, Dolors Bonella i Alcanzar) va ser un personatge tocat per la desgràcia que va patir la mort de la seva filla petita de quatre anys, atropellada per un carruatge de cavalls. Dedicada a la costura i el servei domèstic, estava immersa en la precarietat i la misèria de l’època —va néixer el 1851, sembla que al carrer de la Cadena— i va viure fins al 1940, als 89 anys, ingressada a l’Hospital del Mar, sempre acompanyada de la fantasia que la seva filla tornaria o encara vivia en algun lloc, al·lucinació que el llibret del musical relaciona amb l’anècdota del pas del Halley, precisament el 1910, quan la cua del cometa va fregar més que en altres rotacions el planeta Terra, cosa que va provocar la profusió de teories paranormals i apocalíptiques.

Hauria estat molt fàcil caure en la temptació de cabaretitzar excessivament o frivolitzar el musical de la Monyos i quedar-se només en la seva imatge de dona alegre, la seva bogeria ramblística i el seu afany per parlar amb tothom, vestida acoloridament, amb un notable monyo, i oferint poemes o cançons als passejants. En canvi, el musical se centra en la tortura de la malaltia mental de la Monyos, la conseqüència inestable que li provoca la mort de la filla, el poc suport del pare de la criatura i la relació dels pocs amics que la vigilen de prop, una de les floristes de la Rambla i un enllustrador.

Amb aquest triangle, la trama de La Monyos transcorre en un espai que representa el nucli de la Rambla amb la portalada del Cafè de l’Òpera i —amb un lleuger canvi escenogràfic— el pis de la protagonista. La resta ve de la mà d’una partitura d’una vintena de peces d’estil molt divers però amb aires de musical clàssic que no es deixen emportar per la tonada més popular, tret d’una arrencada amb la interpretació coral de “La Rambla de les Flors” i amb una peça final com “Més famós que la Monyos” i que va entrant progressivament en l’estat anímic del personatge, els seus alts i baixos, les seves depressions, la seva facilitat per oblidar al matí el que va dir el vespre anterior i el seu tornar a començar cada dia embolcallada del seu món de fantasia.

Per acabar de reblar el clau, el guió juga amb dues Monyos en diverses escenes visionàries: la Monyos ja gran (Teresa de la Torre), dissortada, turmentada per la desgràcia, i la Lolita encara jove (Itziar Gonzàlez), la veu de la consciència que la fa culpable de la mort de la petita per haver-la deixat jugar al carrer. Una manera de recrear el personatge no només amb la imatge mitificada d’una generació determinada sinó reculant en el temps per recuperar l’autèntica protagonista en la seva plenitud de joventut.

A banda d’aquestes dues actrius, el quartet més significatiu pel que fa a interpretacions solistes es tanca amb la florista, la Paquita (Cristina Murillo, que mostra en totes les vocalitzacions el dialecte fonètic del seu origen del Camp de Tarragona) i l’enllustrador (Òscar Mas) un immigrant de tota la vida establert a la Rambla que somnia tornar al seu poble i que pretén salvar la Monyos de la fixació que la corseca en una relació romàntica que no pot anar més enllà.

La resta de personatges, el cambrer del Cafè de l’Òpera, la parella de passejants, la dona petitburgesa… i hauríem d’afegir-hi els músics en directe, a la vista dels espectadors, donen vida a una ambientació de la Rambla d’un temps que només les generacions dels més grans guarden en la seva memòria. El musical de La Monyos no s’afegeix al mur de les lamentacions dels qui enyoren i voldrien un paisatge de la infància sinó que reforça el mite d’un personatge a qui no li calen ni monuments, ni fonts, ni plaques memorialístiques sinó que en té prou amb el seu nom, la Monyos, per despertar el cuquet de la curiositat pel passat.

«La Monyos». Idea original d’Empar López. Llibret d’Albert López Vivancos. Composició musical de Pedro Pardo. Intèrprets: Teresa de la Torre, Itziar González, Òscar Mas, Cristina Murillo, David Mauricio, Helena Jara i Agustí Gonzàlez Salvador. Músics: Adrià Aguilera Casanovas, Alba Lleixà, Eduard Arribas i Daniel Artacho / Alba Rodríguez. Figurinisme: Artípolis. Escenografia i il·luminació: Núria Vila i Laura Clos. Coreògraf: Ricardo Molar. Coach actoral: Míriam Escurriola. Tècnic so i llums: Dani Tort. Perruqueria: Maria Isabel Palacios i Tania Ramírez (Cazcarra). Direcció musical: Pedro Pardo. Ajudant direcció: Marga Parrilla. Direcció: Empar López. Producció: Teatre del Raval. Teatre del Raval, Barcelona, 9 gener 2015.