La Mila se’n va a Stromboli

'Solitud a Stromboli. Somnis, signes i símbols' es pot veure a la Sala Atrium fins al 21 de març.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Entre la multitud d’estrenes teatrals de Barcelona (on hi ha setmanes en què sembla que els teatres es facin la competència), sempre hi ha el perill que algun espectacle ens passi desapercebut. La Sala Atrium, que enguany celebra el seu desè aniversari (moltes felicitats!), ha repescat un muntatge que, com tants d’altres, ha sigut damnificat pel coronavirus. Després de ser suspès dues vegades al TNC (a l’abril i el novembre del 2020) a causa de la pandèmia, finalment s’ha estrenat Solitud a Stromboli. Somnis, signes i símbols. Una conferència escènica dirigida per Imma Colomer (tots drets!), amb dramatúrgia de Núria Casado Gual i interpretada per Fina Rius. Un espectacle petit i eixerit, que hauria de girar per teatres, auditoris i biblioteques de tot el territori. I, especialment, creiem que s’hauria de veure a totes les universitats.

Fina Rius protagonitza la conferència escènica 'Solitud a Stromboli' a la Sala Atrium.
Fina Rius protagonitza la conferència escènica ‘Solitud a Stromboli’ a la Sala Atrium.

Taula, cadira, ordinador portàtil i gerra d’aigua. L’escenografia de qualsevol conferència té uns trets mínims i comuns, per molt creatiu que vulgui ser el conferenciant, tan inevitables com el micròfon de fil a les obres de teatre modernu. A la taula, un cartellet amb un nom escrit: Nela Simari. Entra a escena l’actriu Fina Rius, pel mateix lloc per on els espectadors han accedit a la sala, i es disculpa pel retard. Així comença Solitud a Stromboli, una conferència basada en l’estudi de Rosa Delor sobre la influència que va tenir el llibre de Caterina Albert en la pel·lícula Stromboli, dirigida per Roberto Rossellini el 1950. Influència total, ja que la tesi de Delor és que la pel·lícula, un dels cims del neorealisme italià, és, de fet, la versió fílmica de la novel·la de Víctor Català. “El somni de qualsevol comparatista”, com diu la Nela Simari. La protagonista de la conferència (i de l’espectacle) es diu Nela, no pas per la protagonista de La infanticida sinó per la Marianela de Benito Pérez Galdós. Paper que, ja que hi som, va interpretar Margarida Xirgu en la versió teatral que en van fer els germans Álvarez Quintero, i del qual no revelarem els motius de la tria, per part de l’autora. Els homes, sempre els homes.

L’espectacle és una conferència, deixem-ho ben clar, que utilitza tots els ingredients del gènere (Power Point inclòs) per bastir la seva dramatúrgia. Els Somnis, símbols i signes del subtítol –aquestes tres “esses” que creen una al·literació quasi serpentina– ens són explicats i mostrats a través de fotografies i esquemes. Els fotogrames d’Ingrid Bergman a Stromboli (l’illa i la pel·lícula), són contraposats al muntatge del TNC dirigit per Alícia Gorina i protagonitzat per Maria Ribera. La Mila passa del pla a la muntanya de la mateixa manera que la Karin –la refugiada lituana interpretada per la Bergman– arriba a una illa que en realitat és una muntanya al mig del mar. Només necessitem un clic a Google Maps per comprovar com Stromboli és, efectivament, un volcà flotant, una muntanya aïllada, una presó sobre el mar Tirrè.

Fina Rius protagonitza la conferència escènica 'Solitud a Stromboli' a la Sala Atrium.
Fina Rius protagonitza la conferència escènica ‘Solitud a Stromboli’ a la Sala Atrium.

La comparació dels personatges de la novel·la de Català (Maties, el pastor, l’ànima) amb les seves versions fílmiques és tant o més clara que l’anàlisi de l’estructura del llibre i la pel·lícula. La pujada de la Mila/Karin a l’ermita/el volcà en carro/vaixell, i tants altres paral·lelismes que queden claríssims a mesura que avança la conferència. Hauríem agraït que es projectés alguna seqüència de la pel·lícula (la pesca de les tonyines, l’erupció del volcà), que desconeixem si no es fa per qüestions de drets. La conferenciant, una Fina Rius de dicció cristal·lina que aporta tota la imatge cultural que el personatge reclama, ens va deixant petites pistes sobre la seva vida, tant acadèmica com personal, que desemboquen en un final esplèndid. El món acadèmic és, com la vida mateixa, ben ple de voltors, i ni la classe intel·lectual se salva dels abusos de poder de tota mena.

Solitud a Stromboli s’hauria de veure, com dèiem, a teatres, auditoris i biblioteques de tota Catalunya. I, sobretot, a les universitats. Perquè alguns senyors catedràtics respectables, d’aquells que publiquen articles a les millors revistes acadèmiques veiessin –ni que fos durant setanta minuts– com es viu a l’altra banda. L’altra banda de la poltrona i de la càtedra. “Les dones, com diria Virginia Woolf, hem deixat de ser miralls dels homes”, diu Nela Simari al final de l’espectacle. A hores d’ara tenim dos espectacles a la cartellera barcelonina que són dues conferències escèniques: Una habitación propia, a la Sala Beckett, amb totes les entrades exhaurides. I Solitud a Stromboli, a la Sala Atrium, que també les hauria d’exhaurir. A casa, com als teatres, és 8-M cada dia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació