La máquina de la soledad o la poètica d’un botó

L'espectacle 'La máquina de la soledad' es pot veure actualment al Mercat de les Flors amb públic i intèrprets dins de l'escenari. Un escenari dins d'un escenari, un teatre dins d'un teatre, un petit món dins d'un altre món: com les caixes plenes d'històries de Jomi Oligor i Shaday Larios.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Aquests dies es pot veure al Mercat de les Flors l’espectacle La máquina de la soledad, de Jomi Oligor i Shaday Larios. Un homenatge a l’objecte-carta i al correu postal per a només 46 espectadors. Oriol Puig Taulé ens explica per què no ens el podem perdre:

La máquina de la soledad s'ha representat al Teatre de Salt en el marc de Temporada Alta

De la feliç unió d’un dels Hermanos Oligor (autors de l’espectacle mític Las tribulaciones de Virginia) i de la mexicana Shaday Larios de la companyia Microscopía, hem pogut veure un espectacle preciós, que és al mateix temps teatre d’objectes, poesia visual i arqueologia íntima. Una grada de fusta semicircular per a cinquanta espectadors envolta un petit escenari ple de mobles vells, escriptoris i tauletes de nit, on Jomi i Shaday ens reben i ens expliquen el que veurem a continuació. Amants confessos de l’arqueologia “de mercadillo” i de la vida pròpia dels objectes, de la puresa dels materials i de la tecnologia més primitiva, ens expliquen com en un mercat de puces de València van deixar perdre la possibilitat de comprar una caixa amb dues-centes cartes que un senyor de Ghana va enviar a una senyora de València. La història queda incomplerta, perquè un comprador més ràpid (i voraç) va adquirir la caixa per vendre’n els segells, però la imaginació i les infinites possibilitats que contenien aquestes cartes no els va abandonar mai més, i d’alguna màgica manera van fer que anés a parar a les seves mans una altra caixa, ara a Mèxic, amb les sis-centes cartes d’amor que Manuel i Elisa es van enviar, l’any 1900 a San Luis Potosí. A causa de la prohibició de la mare d’ella que els dos parlessin, la parella s’enviava diverses cartes al dia, que el majordom d’un o altre portava directament a la casa de l’enamorat, empescant-se els més sofisticats sistemes per aconseguir intercanviar-les (com amagar-les dins d’un barret amb una agulla d’estendre). Jomi i Shaday ens ensenyen i despleguen les cartes davant dels nostres ulls, perfectament ordenades en paquets per mesos, conformant una serralada de paper per on discorrerà la història, una topografia emocional amb alts i baixos (depenent de si l’un o l’altre escrivia més o menys cartes) que ells ens relaten amb molt d’amor i afecte.

La máquina de la soledad parla de la història de Manuel i Elisa, de la seva relació epistolar que es va convertir en gairebé el centre de les seves vides, però també dels objectes que l’envoltaven: un mostrari de les teles dels vestits d’Elisa, que va enviar a Manuel perquè pogués sentir el tacte de la seva roba; un botó que li va caure de la brusa (emmarcat, com l’autèntica obra d’art que representava per a Manuel); un got de paper del qual Elisa va beure i que Manuel va conservar, per tenir ni que fos un instant dels seus llavis imprès en un objecte; un mocador amb una perla de suor de la seva enamorada, que naturalment ja no va rentar mai més… La passió epistolar i amorosa de Manuel i Elisa és la passió de Jomi i Shaday per l’objecte en tota la seva corporeïtat, en el seu element més físic, però també en els infinits mons que conté en ell mateix, reals o inventats, plausibles o imaginats. És la reivindicació del moble antic, de la postal en blanc i negre i de la joguina de la nostra àvia, però també de la senzillesa de les coses ben fetes, la bellesa de les coses inútils i la poètica dels materials nobles. D’aquesta història principal en surten d’altres ramificades: històries de cartes i carters, d’escrivents i màquines d’escriure, de col·leccions i de caixes, que permeten als intèrprets obrir i desplegar els mobles que contenen maquetes que són cases i parcs i secrets íntims que ens són revelats, en una acció d’obrir nous mons que voldríem que fos infinita, per la preciositat i delicadesa de tots i cadascun dels elements que apareixen en escena. Teatre d’objectes documental, arqueologia de les emocions, col·leccions d’allò intangible… La máquina de la soledad és tot això, i també regala als espectadors el plaer de rebre i obrir una carta, ni que sigui per uns instants, sentir el tacte del finíssim paper avió i llegir un missatge redactat per un escrivent de Mèxic.

La factura estètica de l’espectacle és impecable, per la seva pròpia bellesa i la capacitat que té de fer-nos entrar en un univers molt concret, i l’únic que li podríem retreure al muntatge és una feble dramatúrgia que no acaba de tenir clar si vol ser documental o ficció, exposició o relat, o una mica tot plegat. Moments d’extrema teatralitat i bellesa es combinen amb explicacions directes d’històries i esdeveniments, en una mena d’híbrid d’artifici i document que no sabem si és buscat o fruit d’una mena d’indefinició o absència de mirada externa a l’espectacle. Tot i així, el magnetisme de Jomi i l’encant de Shaday ens mantenen levitant durant tota l’estona, i el gabinet de preciositats que despleguen davant els nostres ulls ens fa entrar moltes ganes que ens convidin a casa seva, ens adoptin temporalment i ens ensenyin les seves col·leccions d’objectes durant tota la nit.

Tràiler de La máquina de la soledad: http://vimeo.com/107171248

Blog de l’espectacle: http://lamaquinadelasoledad.org/

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació