La mala crítica

El dramaturg Guillem Clua, autor de Smiley, reflexiona sobre els usos i abusos de la crítica arran del debat encès que ha suscitat a Twitter una mala crítica de l'espectacle La dona vinguda del futur, de Marc Rosich i Guille Milkyway, actualment al TNC.

El dramaturg Guillem Clua, autor de Smiley, reflexiona sobre els usos i abusos de la crítica arran del debat encès que ha suscitat a Twitter una mala crítica de l’espectacle La dona vinguda del futur, de Marc Rosich i Guille Milkyway, actualment al TNC.

Fa dies que tinc ganes d’escriure alguna cosa sobre les crítiques teatrals, i un incident d’anit al Twitter m’ha posat en safata l’oportunitat de fer-ho. Tot va començar quan el blog Butaques i somnis va publicar una crítica negativa de l’espectacle del TNC La dona vinguda del futur, de Marc Rosich i Guille Milkyway. El post va crear una gran revolada. Les respostes van posar en dubte el criteri utilitzat per la seva autora a l’hora de jutjar l’espectacle. Ella mateixa explica tot el que va passar aquí. En el seu article, l’Elisa fa menció d’un tuit que vaig escriure jo, en el qual posava en dubte la necessitat de publicar crítiques negatives. I crec que m’he d’explicar.

Abans de res, he de dir que jo llegeixo totes les crítiques que em fan. Si són dolentes, em fan mal, o m’enfaden. Si són bones, em fan feliç i les comparteixo: les publico al Facebook i escullo les millors frases per a la meva web. Si són dolentes, naturalment, no. I no és que utilitzi un doble raser, legitimant només les bones i menytenint les dolentes. No. Per mi totes tenen la mateixa categoria d’article d’opinió. Totes són legítimes. Les respecto. L’únic que em qüestiono és si les conseqüències d’una crítica dolenta són positives i, en cas de ser així, per a qui ho són.

L’Elisa, al seu article, obre el seu argumentari amb una reflexió clau: “si todas las críticas fueran positivas, nunca sabríamos qué hemos hecho mal, en qué nos hemos equivocado, qué necesita mejorar”. I la meva resposta a això és meridiana: ho sento, però jo mai no he après res d’una crítica, i encara menys d’una crítica negativa. Potser és que jo sóc un d’aquests artistes amb un ego desmesurat que menciones, però fins ara les meves fonts d’aprenentatge han estat les opinions sinceres de companys dramaturgs, d’amics que em coneixen com a persona i com a creador, de gent que valoro i que convido als assaigs o a qui passo els textos. No dels crítics. En la intimitat de la sala d’assaig o del bar de la cantonada he rebut crítiques brutals, cara a cara, i aquestes opinions són les que escolto i de les quals aprenc. Perquè normalment les seves paraules, per dures que siguin, estan dites amb amor cap a mi i cap al teatre, amb una voluntat real que l’espectacle que estic creant creixi i millori. Ara em diràs que la voluntat d’una mala crítica és la mateixa, però no és així, senzillament, perquè l’espectacle ja està estrenat.

Per tant, la crítica no serveix per a millorar res de l’espectacle en curs. De la teva frase dedueixo que llavors ens ha de servir per a futurs espectacles i això ja em sembla d’una gran arrogància. L’única manera que un crític i un creador estableixin aquesta relació, en la meva opinió, és a través d’anys de trajectòria de tots dos, en la qual el respecte sigui mutu i vagi molt més enllà del comentari acadèmic d’un suposat erudit que no coneix l’artista. De nou, crec jo, perquè aquesta premisa funcioni, l’amor torna a estar en l’equació en les seves múltiples formes: admiració, respecte, camaraderia i fins i tot (cosa que em porta al paràgraf anterior) amistat.

Oblideu-vos doncs d’una vegada que la crítica serveix d’alguna cosa a l’artista. Com diu molt bé la Cristina Clemente al seu article ‘Crítica professional, crítica amateur’, publicat a Núvol, els creadors ja ho saben quan l’espectacle té mancances i quan no. Ells l’han parit, han estat fidels a la seva visió, i són prou conscients de si el nen ha sortit lleig o guapo. Els aplaudiments del públic que ha pagat per veure’l o una platea buida també són prou significatius. No necessiten ningú que els ho faci veure en negre sobre blanc.

Així, en el fons, i diguem-ho clar d’una vegada, al final la crítica té un únic objectiu: jutjar l’espectacle per tal de donar una idea al públic de si li convé gastar-se els diners per anar-lo a veure o no. El judici és personal i tremendament subjectiu, com correspon a tot article d’opinió (perquè això és el que és: un gènere periodístic pur i dur que em van ensenyar a la Facultat de Periodisme). I aquí, crec jo, és on hi ha el pinyol de tot plegat. Si una crítica serveix per valorar positivament un espectacle (i per tant promocionar que la gent el vagi a veure) o per deixar clar que és fallit (i per tant, evitar que la gent hi vagi)… no seria millor limitar-se a no fer-ne difusió en absolut en lloc de fer-ne carnassa? Si un espectacle ha de ser un fracàs, deixem que se’n vagi per on ha vingut discretament. No cal que en la seva marxa ignominiosa li pengem llufes a l’esquena.

En definitiva, una crítica negativa no serveix DE RES. I en el fons tinc la trista convicció que l’únic beneficiat d’una crítica negativa és el crític que l’escriu, en un exercici que està més al servei del seu ego que no pas al servei de l’espectacle. De nou, un exercici totalment legítim. Com he dit més d’un cop, que cadascú escrigui el que li doni la gana. No seré jo qui qüestioni mai el dret de qualsevol a escriure una crítica negativa, però desconfiaré de qui afirmi que fer-ho és el seu deure. No em crec ni m’agrada el “m’agradaria haver pogut dir coses positives de l’obra, però no he pogut”. Aquesta afirmació és, senzillament, mentida.

I si finalment, algú decideix tirar endavant la seva mala crítica malgrat tot, malgrat que no ajuda l’artista, ni als seus espectacles, ni al seu equip artístic, ni al públic… llavors ha d’assumir les conseqüències de que ha fet. Ho vaig dir ahir al Twitter i ho repeteixo: si algú s’investeix amb la corona de crític, ha d’acceptar que el públic també el critiqui a ell. No et pots tancar en banda i exclamar-te quan la gent exerceix la mateixa llibertat d’expressió que tu has exercit. I és normal que la gent escrigui coses que et fereixen, perquè tu –volent-ho o no– ho has fet primer. I en el cas d’un blog o d’un tuit d’un aficionat, encara és pitjor. Perquè ni tan sols serveix la mala excusa que és el teu deure. No ho és. No és la teva feina. No et paguen per fer-ho. No et faran fora d’una redacció si no ho fas. Ho has fet perquè has volgut, ja que tenies l’opció de callar i has preferit no fer-ho.

Avui tots estem una mica més ferits. I desconfiem una mica més els uns dels altres. I creiem que uns tenim raó i els de més enllà no. I tot per què? Per una mala crítica. Tot el que ha passat és un clar exemple que evidencia que d’allò negatiu només en poden sortir més coses negatives. Estalvieu-vos-les. Si no us agrada un espectacle, calleu i parleu d’un altre que sí que us hagi agradat. O si més no, destaqueu-ne les coses positives. Si sou bons escriptors (que no tots ho sou) sabreu com fer-ho. En definitiva, estimeu una mica més el teatre i no us estimeu tant vosaltres mateixos. I tot anirà millor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació