La irresponsabilitat d’un autor

En un dossier de premsa o en els programes de mà (o fins i tot emmarcat i exposat a l’entrada del teatre, com en el cas que ens ocupa), els autors i directors de l’obra acostumen a puntar impressions sobre el text , sobre el muntatge i les interpretacions. Aquesta mirada serveix a l’espectador per fer-se una idea d’allò que podrà veure a continuació. I molts cops alguns tendeixen a veure coses del text més enllà del que l’espectador mitjà veu. Tracten d’explicar el significat més profund de l’obra? O de posar-la en context? O potser, sobrevaloren el seu producte? Tracten de vendre’l més, de fer més interessant la proposta? Aquesta és una mica la sensació que un servidor ha tingut amb Les irresponsables, que es pot veure a La Villarroel fins a mitjans de febrer. L’obra és una comèdia de Javier Daulte que funciona bé, que provoca rialles a tota la platea i que té unes tres interpretacions ferotges, molt ben empastades. Però si abans hom llegeix els textos de la directora (Sílvia Munt) i del mateix autor, en acabar pensarà que ha vist un espectacle més lleuger del que s’esperava.

Tres amigues se’n van de cap de setmana a una casa als afores, una casa de disseny, d’aquestes hipertecnificades. Però el que havia de ser una fugida per desconnectar de tres amigues, passa a ser un cap de setmana de consol: a una de les noies, la Lila (Marta Marco), l’ha deixat el xicot i sembla que només els tranquil·litzants i el vi la mantenen en un estat més calmat. Al seu costat trobem la Núria (Nora Navas), una dona amb una forta ètica, obsessionada amb què res es trenqui, ja que la casa és d’uns amics seus. I l’última en discòrdia és la Fabi (Cristina Genebat), la germana de la Lila, més bestiota, més directa, amb menys filtres, però amb, suposadament, més cap que les altres dues. El conflicte es troba, així doncs, en la superació (o no) de la ruptura per part de la Lila i de com les seves companyes l’ajuden (o no). Bé, de fet és més enrevessat que això. És una comèdia i, per tant, els personatges han de tenir actituds poc comunes e irreflexives. Bé, més aviat direm irresponsables. Quina és la responsabilitat de cadascuna amb els fets que es desencadenaran? Primer és “l’amenaça” d’un gos que es va cagant al jardí (i que genera el primer moment còmic trencador de l’obra). Després és l’obsessió de la Lila per seguir els passos del seu ex a través d’una aplicació que el geolocalitza. I enmig una pregunta que deixa anar la Lila i que provoca un seguit de catàstrofes: alguna vegada heu fet alguna cosa realment dolenta i de manera gratuïta?

Tot i que porta ja molts anys estrenant a Barcelona, Daulte conserva la seva essència argentina (diàlegs picats, personatges que mereixen passar pel psicòleg, situacions absurdes) i traça una història que pugui interpretar-se a tot arreu, sense localismes. Està clar que el detall de la caca de gos del principi , als catalans, escatològics de mena, ja ens agrada. I precisament aquest inici planteja una trama, uns embolics que no s’acaben de resoldre o, si més no, agafen un altre camí més llarg i que triga una mica a fer els girs que sembla prometre. Probablement, aquest és el principal defecte que se li pot retreure al text: sembla que vol apuntar cap a una sèrie de situacions que poden desencadenar en la violència o el salvatgisme més extrem (tanmateix en el text de l’autor a l’entrada del teatre planteja uns personatges que han de creuar els límits, que són rebels i inconformistes), i el conflicte i les seves enrevessades complicacions al final resolen ser bastant més innòcues. Penso com en Jordi Casanovas hagués posat més pebre a les ferides. Malgrat tot, la història diverteix, els personatges acaben transmetent una certa empatia i el final és benèvol amb les tres dones. Cadascuna aprèn una petita lliçó de vida i les tres acaben abraçades i esbojarrades ballant el What a life de Scarlett Pressure mentre a la pantalla de la televisió s’hi projecta el ball de Madds Mikelsen i els seus companys de borratxera a Otra Ronda (Thomas Vinterberg, 2020). No he vist aquesta pel·lícula, però intueixo que és bastant més extrema que l’obra de Daulte.

L’obra captiva al públic gràcies, també, a tres bones interpretacions que aporten versemblança a tres personatges desfasats. La primera a entrar en acció és la Nora Navas (la Núria) amb una conversa telefònica que ja dona pistes sobre el seu personatge: controladora, però sense manar i, sobretot, amb una suposada ètica que la fa no desviar-se del camí. Però és la Marta Marco (la Lila), la suposadament més desequilibrada de totes, qui ho enreda tot. Plorosa, arrossegada, irracional i alienada. La tríada es completa amb la Cristina Genebat (la Fabi), germana de la Lila, que sembla actuar com la més responsable de totes, una dona més tosca, sense estar tan constreta, però amb la creu d’haver d’aguantar els desvaris de la seva germana. Amb aquests personatges i un text picat, les tres actrius donen a la comèdia ritme i profunditat.

Les irresponsables podria ser una comèdia salvatge o una comèdia de reconciliacions, de llàgrima no forçada. Però no és ni una cosa ni l’altra, es queda a mig camí i la seva suposada profunditat, la seva immersió en l’ànima humana és superficial. No hi ha res pitjor per un text que apuntar situacions que no es desenvolupin, que quedin estèrils i amb una sensació de no haver trobat el camí correcte. Espero que Daulte es faci “responsable”, si algun dia llegeix aquesta crítica.