La Grossa contra la Bèstia

Ever Blanchet i Maria Clausó han estrenat el musical de petit format 'La Grossa i la Bèstia' al Teatre Gaudí

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

El musical en català ha viscut millors èpoques. Les grans productores no creuen que el català sigui l’idioma idoni per explicar històries tan universals com les de Cantando bajo la lluvia, Fama o Billy Elliot. I els musicals de creació cada cop escassegen més. Per això hem de celebrar l’estrena d’un musical com La Grossa i la Bèstia del Teatre Gaudí. Aquesta comèdia disfressada de thriller és un projecte que Ever Blanchet, director de la sala, acompanyat de la inseparable Maria Clausó, ha anat donant forma des d’abans de l’esclat de la pandèmia. L’espurna de la creació va ser les ganes de Blanchet de parlar de certs problemes socioeconòmics que impacten els habitants de la nostra capital. La podeu veure fins al 20 de febrer.

Foto promocional de 'La Grossa i la Bèstia', al Teatre Gaudi.
Foto promocional de ‘La Grossa i la Bèstia’, al Teatre Gaudi.

Un escenari nu amb marques a terra per situar tamborets que serviran com a taules i punts de suport. No hi fa falta més. A una de les quatre entrades se situa la banda dels quatre músics, capitanejades per Josep Maria Borràs, home que sent i viu el teatre musical per les venes. En aquesta petita sala hem vist alguns dels musicals de petit format més emocionants i ben parits. I gran part de la culpa la té la possibilitat de veure sempre una orquestració en directe. Així doncs, els músics entren i fan l’obertura, un medley de les melodies que s’aniran escoltant al llarg de la funció. Un clàssic de les obertures en els musicals. Tot seguit, apareixen a escena el Sergio Campoy i la Carol González i amb dues pinzellades ja ens introdueixen en un món sòrdid, on ell exerceix de maltractador i ella de víctima agressiva. Ell és un desgraciat que impedeix que la seva xicota surti de casa mentre ell se’n va de festa. Però el segrest va més enllà de les nits de festa d’aquest “hortera” xitxarel·lo que es fa dir el magnat del pladur. L’anul·la de tal manera que no la deixa sortir de casa, ni perquè ella pugui treballar com a esteticista. Així i tot, el conflicte no està en si la Boli podrà alliberar-se i donar una coça al cul al cabró del Nacho Rovira. I és que en l’equació hi entra una tercera variable, que esdevindrà la dominant, la Flaqui (Anna Herebia), la nova parella del paleta. L’objectiu passa doncs per fer fora la Boli del pis per tal que hi pugui viure tranquil·lament la nova parella. Com que de paraula no és possible, la Flaqui no s’arruga i aposta directament per l’assassinat. Entrem de ple en una comèdia salvatge, en què la conquesta de l’àtic del carrer Provença serà un fi que justificarà tots els mitjans. Fins a la mort. I fins a la resurrecció, fins i tot. I entremig també hi intervindran un noi que reparteix pizzes i un mosso d’esquadra.

L’obra és divertida i volgudament incorrecta, però encara podria ser més salvatge i anar més al límit. Podria haver estat una carnisseria. Penso en les històries de Relatos Salvajes (Damián Szifrón, 2014), on la violència esdevé catàrtica, tant pels seus protagonistes com pels espectadors. Després hi ha els temes de caràcter social. No és una obra que tracti sobre la gentrificació. Per aquí no va la cosa. No hi apareixen turistes, ni Airb’n’bs, ni fons voltors, ni desnonaments. La conquesta del pis només és una petita excusa per fer actuar els protagonistes. Perquè del que realment es parla aquí és del maltractament i de l’assetjament. Elles no són descrites com a dues víctimes indefenses, sinó com a guerreres que seran les qui dirigiran el combat (no en va, el títol de l’obra és La Grossa i la Bèstia); i ells, al final són tres comparses, tres tòtils manipulats per la seducció de les dones. Tanmateix, si s’hagués volgut crear una història que lluités de manera salvatge i violenta contra la xacra de la violència de gènere, el desenvolupament i la resolució de l’obra hauria pogut agafar altres camins. Fins i tot durant la funció fantasiejava amb una insòlita i divertida aliança entre la Boli i la Flaqui.

El repartidor de pizzes de l'espectacle 'La Grossa i la Bèstia'.
El repartidor de pizzes de l’espectacle ‘La Grossa i la Bèstia’.

La composició musical, obra del Josep Maria Borràs, no és senzilla. No compta amb hits, però té un leitmotiv melòdic que es repeteix de tant en tant. Rock, pop, reggae o soul es barregen entres les més de deu peces. El cinquet interpretatiu vocalment és desigual, així i tot cadascú defensa cada cançó amb energia, dins dels seus registres. Això sí, comptar amb la presència de l’indomable Anna Herebia, una veu de caràcter, és un al·licient suficient per gaudir d’aquest musical. Al seu costat, la Carol González també guanya els seus combats, tot i que li fa falta un punt més de punch per acabar de fer el K.O.

A La Grossa i la Bèstia s’hi ha d’anar amb bon ànim, disposat a veure una història divertida, que sense massa pretensions compta amb un bon planter de veus (i una de plenament consolidada). I sobretot, disposat a escoltar un nou musical de creació en català (no normatiu) a una de les sales de teatre de petit format que més màgia té a l’hora d’escoltar qualsevol història cantada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació