La gran família del Sismògraf

Les etiquetes se’ns fan petites (i del tot innecessàries) per descriure tot allò que succeeix a Olot durant aquests quatre dies, pels volts de Sant Jordi.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Des de fa deu anys el Sismògraf, el festival que detecta el moviment, omple la capital de la Garrotxa de vibracions, sacsejades i erupcions de tota mena. Moviment, dansa, paraula, objectes, performance… Les etiquetes se’ns fan petites (i del tot innecessàries) per descriure tot allò que succeeix a Olot durant aquests quatre dies, pels volts de Sant Jordi. Enguany, amb un sol radiant que contagiava alegria, el Sismògraf s’ha consolidat com un dels mercats estratègics imprescindibles de Catalunya. Però, el més important de tot, com una gran trobada d’artistes, programadors i admiradors de tota mena que durant quatre dies somien en què un món millor és possible: un món amb menys bla, bla, bla i amb més moviment.

La benvinguda no hauria pogut ser millor. Enllestint articles i altres compromisos amb urgència, servidor es plantava a l’Hotel Riu Fluvià a les set en punt, hora en què començava Opening Vulcanus, la peça que obria el festival. Eulàlia Bergadà, com una sirena a dins d’una peixera, repartia agraïments a tort i a dret: als seus pares, per haver-la fet “mallorquina i ballarina”, a la Tena Busquets, a l’equip del Sismògraf, als tècnics que li havien instal·lat els cables, al seu músic Marc Naya… Amb l’impressionant paisatge de l’Alta Garrotxa com a marc incomparable, la Bergadà va passar de les paraules al moviment, feliç a dins de la seva gàbia de vidre i observada per artistes, programadors, periodistes i curiosos de tota mena. Finalment, va obrir les portes de l’aquari i ens va convidar a ballar amb ella. La dansa com a punt de trobada i de celebració. El moviment com el llenguatge universal que ens converteix a tots ens germans. Petons, abraçades i retrobaments diversos van formar part de la coreografia de la peça, que va acabar amb un calorós aplaudiment. Un gran començament del Sismògraf 2018.

Després de la copa i el canapè de rigor tots a córrer cap al Teatre Principal, on Guy Nader i Maria Campos ens esperaven per obrir el Sismògraf amb un gran espectacle. Set of sets és una peça de gran format: set ballarins i un músic en escena, tot un luxe per als temps de precarietat que corren. Com una gran màquina feta de carn i ossos, un engranatge humà precís però càlid al mateix temps, al ritme de la hipnòtica música de Miguel Marín els ballarins es passen una hora practicant un exercici de virtuosisme tècnic i –allò que fa tanta ràbia– ens fan creure que ballar és la cosa més fàcil del món. Amb connexions puntuals amb l’acrobàcia o la dansa urbana, Set of sets juga amb les repeticions per dilatar el temps i convertir els intèrprets en peces d’un engranatge perfecte. La peça es podrà veure del 26 al 29 d’abril al Mercat de les Flors.

El divendres començava per a servidor de vostès amb la master class impartida per la companyia Los Moñekos (Sarah Anglada i Miquel Fiol), en teoria adreçada únicament a programadors, però que no vaig poder resistir de viure en primera persona. Dues hores de remenar el cul i fer coses tan senzilles però tan bàsiques a la vida com buscar la mirada de l’altre, escoltar-lo i integrar les seves propostes. Vam riure, vam ballar al so de Rocky i vam suar la cansalada. Sense temps de dutxar-nos (alguns dirien que vam fer una “dutxa a la francesa”) vam córrer cap a La Carbonera, on l’estupenda Margarida Troguet havia organitzat, un any més, les activitats adreçades als professionals. “Estem acostumats a fer, fer, fer… Atura’t i mira’t!”, va resumir la Troguet, molt encertadament, a la presentació. “No volem esperar a les tesis doctorals d’aquí a trenta anys”, va afegir, conscient de la lentitud d’alguns en acabar les seves interminables recerques acadèmiques. I no miro a ningú. Aquest any es van presentar tres Mirades, tres intervencions al voltant de l’estat actual de la dansa. La primera en sortir a escena va ser Esther Vendrell, historiadora de la dansa, que va realitzar un estat de la qüestió molt ben articulat, enumerant les característiques de la dansa actual a partir d’allò que hem pogut veure a les darreres edicions del Sismògraf. Conceptes com transversalitat, multiculturalitat o precarietat van ser els eixos de la xerrada, on Vendrell es va recordar dels supervivents (Marta Carrasco, Thomas Noone, Mar Gómez, Toni Mira, Inés Boza o Toni Jodar, entre molts d’altres) sense oblidar la generació que ha pres el relleu, formada aquí i a fora: Lali Ayguadé, Pere Faura, Roser López Espinosa, Albert Quesada, les Big Bouncers… Una llista interminable de paraules que han aparegut durant aquests deu anys de Sismògraf van ser la prova molt gràfica que la dansa es pot relacionar amb qualsevol cosa que ens imaginem, des de la ciència fins al porno, passant pel futbol i les arts marcials.

La següent en sortir a escena va ser la periodista Júlia Bertran, que va enfocar la seva intervenció a partir dels culs i les culpes, és a dir, de l’objectificació del cos de la dona i la culpabilització que han patit les dones, històricament reprimides. El booty dance o twerking és una manera d’empoderar les dones, de tot tipus d’edats, cossos o classes socials, entenent la dansa com a celebració i alliberament d’un mateix. A través d’uns vídeos breus on Bertran havia preguntat a diferents creadores la seva relació amb la culpa, va ser molt estimulant veure com Ada Vilaró relaciona vulnerabilitat amb fortalesa, com Lipi Hernández considera que la dansa és un territori sense gènere o com Lorena Nogal no ha sentit mai cap mena de culpa associada a la seva feminitat. Bertran va concloure la seva intervenció afirmant que ella no entén la dansa si no és com una eina política, que serveixi per a repensar-nos, remoure els culs i expulsar així les nostres culpes. I acabar, de pas, amb el patriarcat. Els aplaudiments van ser sonors, fins i tot els d’alguns polítics que s’ho miraven tot plegat amb un somriure congelat.

A continuació vam sortir a fora, on Raquel Tomàs i Quim Bigas ens esperaven per a oferir-nos la seva particular visió sobre els darrers deu anys del Sismògraf, una fusió entre el seu espectacle La llista, una projecció de power point i uns greatest hits corporitzats. Partint de fotografies i vídeos de les peces que s’han pogut veure a Olot aquestes últimes edicions, Bigas representava, sol o acompanyat per còmplices i amics, alguns dels espectacles sismografiats. La cosa funcionava, encara que reconeguessis més o menys espectacles, perquè la idea de la peça era simplement rodona i perquè el carisma i l’encant de Bigas com a intèrpret fa que, tan bon punt entra en escena, es posi absolutament tothom a la butxaca.

A la tarda, després de la presentació de dos projectes i del dinar de professionals a la Torre Malagrida (la taula on ens vam reunir alguns periodistes va ser molt sucosa, però no parlaré si no és en presència del meu advocat), el programa va continuar. A la Plaça Major vam veure la companyia francesa de Didier Théron, que representava la seva peça Air. El que podia semblar una peça de dansa familiar, de carrer i destinada a tots els públics va ser, en realitat, una confrontació molt estimulant: partint de l’inevitable efecte còmic dels vestits inflats i de color rosa dels ballarins, la proposta es mou en la seriositat més absoluta. Els quatre intèrprets, impassibles, realitzen una coreografia en silenci, que en cap moment vol tenir efectes còmics. “Ara la fan sense música, i després la faran amb la banda sonora, perquè veiem com funciona”, va pensar servidor, ingenu de mi. Doncs no. A continuació hi va haver música, sí, però un piano més aviat dramàtic, que afegia encara més transcendència i solemnitat a la peça. Qui va dir que “tots els públics” signifiqui simple i fàcil? La peça va poder agradar més o menys, però el que no té preu és trencar els esquemes a tota una massa d’espectadors, crítics inclosos. Touché, Didier.

A continuació ens vam dirigir a l’interior de la Plaça de braus, on Lipi Hernández presentava el seu Mol·leculari, una peça que explora la idea de grup. Si bé el plantejament és força proper a l’exercici, a l’experimentació a partir d’una idea (en aquest cas, la imitació de patrons de moviment), el gran nivell dels intèrprets és el que salva l’espectacle: comptar amb Laila Tafur, Manuel Rodríguez, Janet Novas o Juan Carlos Lérida és tot un luxe. Aquí i a la Xina Popular.

També vam veure C.O.S., la darrera creació de la coreògrafa Vero Cendoya, “un altre espectacle sobre els refugiats”, com ella molt bé ens comunica a l’inici de la peça. L’any passat ens la va presentar al dinar de programadors, i la veritat és que la cosa pintava molt bé. Vista la peça, ens sembla que el més just és afirmar que consta d’una sèrie de bones idees que, per falta de temps o d’una mirada externa, no acaben de quallar en escena. Cendoya ens explica que va passar un estiu a un camp de refugiats a Grècia i que allò que més la va sobtar va ser la baixíssima qualitat dels aliments que rebien els seus habitants (durant setmanes, mesos o anys). Amb la seva gossa Petrus en escena, Cendoya dibuixa una platja i hi confronta un grup de turistes (para-sol, despreocupació i cava) amb la gossa, que representa els refugiats. Un excés de literalitat i d’idees només apuntades acaba perjudicant un espectacle on “no s’ha maltractat cap dels set animals que hi intervenen” (sis humans i un gos). I en el qual, és evident, qui acaba enduent-se totes les mirades és la gossa. Ja sigui perquè quan hi ha un animal en escena no podem evitar mirar-lo o perquè l’espectador acaba patint per la pobra bèstia, creiem que C.O.S. funionaria molt millor si la gossa hi aparegués només cinc minuts. Desitgem que l’espectacle tingui l’oportunitat d’evolucionar i, si tenim l’ocasió de tornar-lo a veure, ho farem, encantats.

La nit del dissabte va acabar amb Cuculand Souvenir, el darrer muntatge de Roberto Olivan. Coproduït per l’ICEC, el TNC, el Grec i el Sismògraf, l’espectacle promet, al programa de mà, ser “una provocació que arriba per interrogar-nos sobre la nostra condició humana”. Segueixo. “Una investigació-reflexió sobre els moments caòtics i de confusió actuals que sembla que ens han portat cap a una frenètica monotonia on només depenem de l’esperança”. I què és Cuculand Souvenir? Un espectacle que fusiona el circ amb les danses urbanes, on un grup d’excel·lents intèrprets i una posada en escena espaterrant no pot salvar una absència absoluta de dramatúrgia. Amb moltes pantalles, una il·luminació de leds encegadora i música a tot drap, l’espectacle té la mateixa personalitat que un talent show. La profunditat d’una gala televisiva. Això sí, els seus joves intèrprets s’hi deixen la pell, i un dels números més aplaudits va ser el de la corda aèria, protagonitzat per la italiana Delia Ceruti. A la sortida, artistes i programadors feien números, calculant quant deu haver costat aquesta producció, que per moments voreja el provincianisme, essent la més estel·lar de totes elles l’escena on apareix una làmpada gegant per omplir el teatre d’icones de Whatsapp, que deu haver costat més que molts (bons) espectacles. Una llàstima.

El dissabte començava amb molt bon peu. BALLEStrinca, els Cinc minuts de dansa protagonitzats per les alumnes del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre, amb direcció de Joan Català. L’artista, que té un peu al circ, l’altre a la dansa i un tercer al teatre, ha dirigit una proposta on l’acrobàcia es reuneix amb Edith Piaf i Janis Joplin, i on la força del grup aconsegueix fer levitar un gran altaveu. Si l’any passat va ser Sol Picó l’encarregada de dirigir la proposta, en aquesta ocasió Català ha sabut transitar en les delicades fronteres (si és que existeixen) que delimiten la dansa de les arts del circ, amb un espectacle on vam poder comprovar el bon estat de les joves ballarines de casa nostra.

Més lloc per a l’esperança. El Colectivo Lamajara va presentar al Sismògraf Labranza Kids, una continuació del treball comunitari que la companyia va realitzar l’any passat a Olot, però en aquesta ocasió protagonitzat per nens. Bé, per ser més precisos hauríem de dir nenes, ja que de la vintena de ballarins només tres eren nens. Què ho fa que el gènere masculí encara sigui, en general, temerari a l’hora d’apropar-se a la dansa? Els moviments del treball del camp (cavar, llaurar, tallar, recol·lectar…) són el punt de partida d’una peça curta on vam gaudir de valent veient un grup de nens i nenes fent precisament això, gaudint de valent. En una vintena de minuts i sota el sol del migdia, espectadors i artistes vam acabar amb un somriure a la cara. I què hi ha millor que això?

A la tarda vam dirigir-nos al Museu dels Sants, un dels atractius turístics must top ten hip hop hype d’Olot, com diria el Time Out, si n’existís l’edició garrotxina. Estudi per a pandereta, de la Societat Doctor Alonso, és una peça que es troba encara en procés de creació, ens avisa Tomàs Aragay a l’entrada, però la veritat és que el que vam veure funcionava a la perfecció. Entrant per una porta de servei accedíem a una sala de parets de color gris fosc, on ens trobàvem a Sofia Asencio llegint una conversa entre José Ángel Valente i Antoni Tàpies, mentre Tirso Orive puntejava la guitarra, recolzat a la paret. La pintura realista i Balthus, Walter Benjamin i L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitibilitibilitat tècnica sorgien de la lectura d’Asencio, que de tant en tant cantussejava les paraules com un monjo benedictí que llegeix en veu alta mentre els seus companys mengen la sopa, en silenci. D’allà passàvem a una escala, dues sales d’exposició i una terrassa, que ens van confirmar, un cop més, l’extrema habilitat que tenen els Alonsos de gestionar i crear a favor dels espais. Veure els antics gegants d’Olot o una representació del Sant Sopar (a tamany real!) ja és meravellós, però si hi afegim Sofia Asencio i una pandereta la cosa ja es converteix en mística.

El clímax de la peça va tenir lloc a la planta baixa, a dins d’un magatzem ple de sants, una sala d’espera on els susdits sembla que esperin tanda a la carnisseria, tots amb la seva bosseta de reixa penjada al coll, on hi ha les mans o braços que els han caigut al llarg dels anys. Els espectadors havien de circular al voltant de la sala, on trobàvem, quasi camuflada, a Asencio dreta entre els sants, llegint a San Juan de la Cruz (“Vivo sin vivir en mí,/ y de tal manera espero,/ que muero, porque no muero”). La durada de l’acció, acompanyada de la guitarra distorsionada de Tirso Orive i el caràcter hipnòtic de la lectura, ens va fer sentir-nos com viatgers d’una cinta transportadora (un crític esnob diria tapis roulant), on al final ja no sabíem si els que ens movíem érem nosaltres, o bé eren els sants que anaven desfilant al nostre costat. Com a clímax final, encara vam sortir a l’entrada del museu, on Asencio i Aragay ens van demostrar que fins i tot un elevador elèctric pot tenir mística. I al final ens van donar cerveses i refrescos. Què més podem demanar? Estudi per a pandereta viatjarà aquest dissabte 28 al Museo Reina Sofía de Madrid, on també hi actuarà la companyia Mal Pelo. La nostra Sofia ens comentava que estan estudiant oferir l’espectacle en un supermercat. La mística de la secció de congelats.

Dissabte encara vam poder veure La mesura del detall, de Magí Serra, una peça feta, literalment, a partir de la construcció d’una estructura de pals, fils i pedres. L’arquitectura efímera serveix al creador per parlar dels camins i les decisions que prenem a cada moment. “La vida m’obliga a mesurar cada pas, calcular cada situació, pensar cada moviment”. Sentim la veu en off del mateix Serra mentre l’artista va construint, amb calma i sense pressa, la peça. Si les majors virtuts de La mesura del detall són la seva senzillesa, l’excés de text perjudica un espectacle que amb deu minuts menys seria perfecte. Un cop acabada la construcció, Serra sent el típic atac d’odi que sent l’artista cap a allò creat i acaba embogint una mica, després d’haver ballat i travessat l’obra per tots els seus angles i forats. Feia temps que no vèiem tants “falsos finals” en un espectacle: moments on sembla que la peça acaba, però no, falsa alarma. A causa, probablement, de la inseguretat del creador i la incapacitat d’escurçar o eliminar material, és una llàstima que l’espectacle acabi perdent pistonada justament al final, que és la sensació amb què es queda l’espectador. Una mirada externa, pel que fa a la dramatúrgia i la direcció, i una petita esporgada del text, que arriba a resultar repetitiu, deixaria la peça perfecta, a punt per viatjar per tot el món.

Abans d’anar al Teatre Principal vam passar per la Plaça Rector Ferrer i vam assistir al casament de Los Moñekos, que amb We-Ding! presenten una peça de dansa i humor, una mena de continuació natural del seu anterior Amortal Kombat. Dues núvies es presenten a la mateixa hora davant d’una església, vestides amb el tradicional vestit blanc / pastís de nata, on s’han de casar amb el Mariano, el seu promès. A partir d’aquí, i gràcies a un voluntariós espectador, es construeix un muntatge breu de dansa-teatre amb aires de reaggeton i de telenovel·la veneçolana. Als Moñekos els encanta fotre’s llenya, i això es nota, i el públic acaba encantat veient com es claven plantofades o fan playback amb accent argentí. De la unió del pressing catch amb l’excés dels culebrots llatinoamericans en sorgeix We-Ding!, una peça ideal per córrer festivals de teatre de carrer de mig món.

El plat fort de dissabte a la nit era Brut, espectacle de Marta Torrents i la companyia Fet a mà. Torrents és una actriu i acròbata catalana resident a Toulouse, on estrena amb regularitat les seves peces, que barregen el circ contemporani amb la dansa i l’acrobàcia. D’una gran netedat escènica, Brut no és molt original en el seu plantejament, però vista la resposta del públic olotí, funciona a la perfecció. Trobades i desencontres, rialles i llàgrimes, bricolatge i mansplaining són els ingredients d’una proposta molt ben interpretada per Guilhem Benoit, Nicolas Quetelard, Gina Vila Brunch i Anna von Grünigen.

La nit de dissabte va continuar amb Fosques, de la companyia Las Lo Las, El Paller i Art Estudi. A les Fonts de Sant Roc i enmig d’una foscor quasi absoluta, l’espectacle volia homenatjar una sèrie de dones pioneres, des de Mary Anning, a Dian Fossey o Anna Maria Martínez Sagi. La veritat és que vam arribar amb la peça ja començada, i la sensació general és que el públic estava una mica desconnectat de la proposta, si hem de fer cas als comentaris dels espectadors. Vam poder veure una ballarina volant sobre el riu, i una altra penjada a dalt d’un arbre, però una lentitud força considerable i la conya general amb què responien els espectadors del nostre voltant ens va dificultar força la recepció de la peça. Sumant-li el fet que algunes escenes, que situaven arran de terra, eren impossibles de veure des d’allà on érem nosaltres.

Però no importa. El Sismògraf és molt més que tot això. La nit va acabar, de forma èpica, a l’esplanada dels Tossols, on vam ballar, Pere Faura va rifar el xai blau que ha sigut la imatge d’aquest any, i vam combatre el fred i la humitat amb ballaruca i alegria.

Potser aquesta edició no ha sigut tan brillant com les dues anteriors (és la tercera vegada que servidor de vostès assisteix al Sismògraf). Però m’és ben bé igual. El millor d’aquest festival és com aconsegueix, de forma natural i gens forçada, posar en contacte creadors, programadors, periodistes i espectadors. Com el simpàtic i eficient equip del Sismògraf et fa sentir com a casa. Com vas d’un lloc a un altre, redescobrint Olot, en una ciutat i un festival fet a la mida de les persones. Com gaudeixes de la Garrotxa i els seus paratges que, enguany, explotaven de verd i d’alegria. És això. La gran família del Sismògraf és això. I tot això no cap dins d’una bossa blava.

Llarga vida al Sismògraf!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació