La fascinació dels àngels caiguts al Teatre Akadèmia

Enzo Cormann és considerat un dels dramaturgs més interessants del teatre francès actual. La revolta dels àngels (2004) és un bon exponent del seu teatre, que potencia la força del l’instant dramàtic i el punt de trobada intens entre text, actors i públic en l’espai teatral.

Enzo Cormann és considerat un dels dramaturgs més interessants del teatre francès actual. La revolta dels àngels (2004) és un bon exponent del seu teatre, que potencia la força del l’instant dramàtic i el punt de trobada intens entre text, actors i públic en l’espai teatral. En aquest sentit, l’espai del Teatre Akadèmia, on s’acaba d’estrenar aquesta setmana, ofereix les condicions òptimes per a aquest tipus d’experiència teatral.

'La revolta dels àngels' | Foto: Teatre Akadèmia

L’obra, traduïda per Joan Casas i amb direcció i dramatúrgia de Nicolas Chevallier, ens proposa d’assistir a la insòlita reunió, en l’espai buit més enllà de la mort, de tres creadors, tres artistes, tres àngels caiguts però enlairats per la fama i pel reconeixement de la seva obra artística. Un músic, un dramaturg, un pintor, cada un en la seva disciplina, ofereixen una panoràmica prou completa de llenguatges artístics, i no són pas triats a l’atzar sinó que comparteixen aspectes com la genialitat amb el deix de la ira i de la rebel·lió artística i vital, l’experimentació dels límits en l’art així com en la vida, i, en el fons, una profunda solitud existencial. Tres figures mítiques que coincideixen temporalment en el moment de la mort, esdevinguda per causes diverses —accident o suïcidi, sida i sobredosi—, a finals dels vuitanta.

Generacionalment, el primer és Chet Baker (1929-1988), gran trompetista i cantant de jazz, exponent de l’estil cool. La seva figura és la de l’intrús: músic blanc en el món negre del jazz. Sempre en un terreny que no acaba de ser el seu, tant en l’art com en la seva vida personal torturada i plena d’excessos. Es considerava un supervivent fins el moment en què, sota els efectes dels opiacis, va caure —o qui sap si va llençar-se— per la finestra d’un hotel d’Amsterdam.

Fent un salt temporal, trobem el poeta i dramaturg francès Bernard-Marie Koltès (1948-1989), autor d’una obra dura, experimentador d’una escriptura dramàtica que explora el silenci i el buit existencial. De Koltès s’han traduït al català i dut a escena la major part de les seves obres; darrerament, el 2013, vam tenir ocasió de veure, dirigida per Julio Manrique, Roberto Zucco, el seu testament literari.

Finalment, Jean-Michel Basquiat (1960-1988), pintor nord-americà, artista de carrer que en els seus inicis omplia les parets de Nova York amb els seus grafits signats per SAMO (Same Old Shit). La seva fou una meteòrica i intensa carrera artística, apadrinat per Andy Wharhol i reconegut com a emblema de la postmodernitat. Megalòman i reivindicatiu de les seves arrels immediates al carrer i més llunyanes a l’Àfrica, obsedit per la mort —en la seva obra l’esquelet i la calavera en són emblemes— la trobà als 27 anys a causa d’una sobredosi. La figura de Basquiat va ser recreada al cinema per Julian Schnabel el 1996.

Per situar la perspectiva amb què el director Nicolas Chevallier enfoca la dramatúrgia de l’obra d’Enzo Corman, és important la citació de L’homme révolté de Camus que utilitza com a presentació de l’obra perquè en recull l’esperit i les línies mestres: “L’home es nega el món tal com és, i no obstant, no accepta de perdre’l. De fet, els homes estimen el món, i en la seva gran majoria, no volen deixar-lo. Lluny de voler deixar-lo, pateixen més de no posseir-lo suficientment […]. A excepció d’instants fugaços de plenitud, tota realitat per a ells és inacabada. […] entendre per fi la vida com un destí, vet aquí la seva veritable nostàlgia. Però aquesta visió, que en el coneixement els reconciliaria amb ells mateixos, no pot aparèixer. Si no és en el moment fugaç de la mort. Tot acaba allà. Per ser un cop part del món, s’ha de deixar de ser per sempre.

Aquí neix aquesta trista enveja que tants homes tenen de la vida dels altres. Percebent aquestes existències alienes, els hi donem una coherència i una unitat que no poden ser realment però que semblen evidents a l’ull de l’observador. Aquest només veu la línia gruixuda d’aquestes vides sense prendre consciència del detall que els menja per dins. Es fa aleshores art sobre aquestes vides. De manera simple, les sublimem.”

En La revolta dels àngels, cada un dels tres artistes reunits en una temporada a l’infern definitiva, rememoren les experimentades a estones en vida, argumenten el respectiu sentit de la vida estretament lligat al de la creació artística amb els materials de les paraules, les notes musicals o el color i formes; i conviuen solitàriament en els hipotètics llimbs de la fama tot reflexionant sobre l’absurditat de glòria pòstuma. L’obra, evidentment, guanya en sentit si l’espectador coneix la figura i l’obra d’aquests tres artistes, perquè l’acord o les dissensions entre els personatges es produeixen precisament en els punts on conflueix o divergeix l’enfocament de la seva experiència artística i la seva filosofia de vida. En els diàlegs a tres, o els tres monòlegs, fins i tot en els silencis d’aquests artistes hi batega intensament la visió que cada un d’ells aporta sobre l’experimentació en la creació artística i en la vida viscudes al límit.

Quant al muntatge en particular cal destacar la proposta escènica sense concessions de Nicolas Chevallier, i el treball i la bona dicció dels actors David Menéndez, Guillem Motos i Xavi Sáez que es posen en la pell de Jean-Michel Basquiat, Bernard-Marie Koltès i Chet Baker, respectivament, per oferir-nos un calidoscopi de matisos entre la tendresa i la duresa, la ironia i el sarcasme, l’acció i la reflexió.

La revolta dels àngels és una reflexió a propòsit de la vida consagrada a la creació artística entesa com una exploració dels límits, però molt especialment sobre la mitificació de l’experiència aliena, sobre l’enveja de les experiències d’altri, sobre la fama i la idolatria. Pot semblar que, amb el plantejament dur de l’obra, el que es pretén és el contrari de tota idealització, però, en definitiva, potser contribueix més encara a alimentar la fascinació innegable que exerceixen els àngels caiguts.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació