Després de passar pel Cicló del Tantarantana, el Grec, el Temporada Alta i el Lliure, la companyia La Calòrica culmina el seu ascens dins del panorama escènic català amb l’estrena de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, l’última plaça forta que els quedava per conquerir.

Fins al 4 d’abril podrem veure aquest espectacle creat al voltant de la crisi climàtica i que, més enllà dels sospitosos calòrics habituals (Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol), incorpora a l’actriu Mònica López en el repartiment. Han calgut onze anys i una desena d’espectacles perquè aquesta companyia, a qui alguns encara s’entesten a titllar de “jove” o “d’emergent”, pugui estrenar a la Meca del teatre català, encara que sigui a la Sala Petita.

La idea original de Joan Yago, dramaturg de la companyia, era crear una peça amb un gran monòleg disruptiu al mig – que havia d’interpretar López, tot i que també van pensar a oferir-lo a l’Andreu Benito –, però després d’un any de maduració, l’espectacle va anar mutant fins a convertir-se en una obra amb dues trames paral·leles que col·lisionen en el punt àlgid de l’obra: una succeeix en un espai postdramàtic i autoreferencial, i l’altra en un de més realista i ficcional.

Per una banda, assistirem a un Congrés de negacionistes del canvi climàtic liderat per l’Aurora, una espècie d’Alexandria Ocasio-Cortéz de dretes, encarnada per Mónica López. Per l’altra, en un exercici més característic dels espectacles d’Àlex Rigola, els actors de La Calòrica ens explicaran, en primera persona i emprant els seus noms propis, una experiència real que han viscut al nou local de la companyia, on van mudar-se el 2019. Un problema de baixants i desaigües.

Si la majoria d’espectacles de La Calòrica s’han caracteritzat per tractar, amb un to humorístic, polèmiques de l’actualitat, com la precarietat laboral (Sobre el fenomen de les feines de merda, 2015), l’emprenedoria capitalista (Fairfly, 2017) o la salut democràtica davant l’auge dels populismes (Els ocells, 2018), ara s’enfronten al problema més transversal de tots: la crisi climàtica. El mateix Israel Solà, director de la companyia, reconeix que aquest és un tema recurrent que havia anat apareixent als plantejaments dels anteriors espectacles i que, en certa manera, “la crisi climàtica acabarà unificant totes les lluites del món contemporani”.

En el fons, l’obra és una reflexió col·lectiva sobre el fenomen del negacionisme, en aquest cas climàtic, però extrapolable a qualsevol altre tipus de negacionisme. Com assenyala Yago, no pot ser que totes les persones que neguen alguna evidència científica es moguin només per interès econòmic. Amb aquest espectacle, La Calòrica ha volgut investigar què hi ha darrere dels negacionistes, què els mou, i n’han identificat dues escales que, en certa manera, obeeixen a les dues trames de l’obra.

Per una banda, tenim el macronegacionisme, que sovint emmascara altres voluntats polítiques o econòmiques i, per l’altra, trobem el micronegacionisme que practiquem diàriament tots aquells que assegurem estar conscienciats sobre un tema, però que sovint no actuem en conseqüència. De què serveix tenir molt clar que cal combatre la crisi climàtica si després, sempre que podem, agafem el cafè per endur en un got de poliestirè amb tapa de plàstic?

Més enllà de Mònica López, la resta de calòrics interpretaran una miríada de personatges ben peculiars; tot plegat, per descobrir-nos una comunitat – que recorda la cèlebre tira còmica d’Ibáñez: 13, Rue del Percebe – on cadascú té la seva problemàtica i necessitats particulars. I on sovint, les coses urgents no permeten veure les coses importants. És urgent reparar l’ascensor, però no podem perdre de vista que l’edifici té un dèficit estructural important. És urgent combatre la Covid-19, el masclisme, el racisme, l’homofòbia, salvaguardar l’economia i els llocs de treball, però no podem perdre de vista que el planeta viu una emergència climàtica.

Tots aquests personatges prendran vida gràcies al vestuari i al treball corporal i vocal dels intèrprets. Per primera vegada, La Calòrica introduirà al seu espectacle l’ús dels dialectes dels seus integrants, des del mallorquí de la Júlia Truyol i l’Esther López, al valencià d’en Xavi Francés i, més enllà d’edats i gèneres, tots faran una mica de tot, com ja ens tenen acostumats des del seu primer muntatge: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, que tot just fa un any van recuperar al Lliure de Gràcia per celebrar el seu desè aniversari.

• 

  Properament

  Tornar és la millor part de l’aventura

  Maria Moreno Viladrich

De fet, segons assegura Albert Pascual, escenògraf i figurinista de la companyia, si no hi hagués hagut aquesta complicitat dels equipaments públics, segurament la companyia ja s’hauria mort d’inanició, perquè el fet de preocupar-se constantment per la viabilitat tècnica i econòmica de les idees artístiques que sorgeixen a la sala d’assaig frena la creativitat i, a la llarga, aquesta lluita constant contra la precarietat, entre allò que pots i allò que vols fer, és esgotadora.

En la mateixa línia, Israel Solà i Joan Yago reivindiquen la necessitat que els equipaments públics del país acullin creadors i companyies joves perquè, tot i no ser cap garantia d’èxit, cal facilitar les condicions de possibilitat perquè aquests èxits es produeixin. I avisen que programar La Calòrica – que consideren que ja fa de tap per a les noves generacions – no és suficient per afirmar que ja es donen prou espais a la nova creació. Desitgen que, en un futur, companyies que ara emergeixen, com el Col·lectiu VVAA o José y sus hermanas, puguin celebrar el seu desè aniversari a la Sala Gran del TNC o a la Fabià Puigserver del Lliure.

Un cop finalitzades les funcions al TNC, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda emprendrà una gira per tretze localitats catalanes, convertint-se així, en el primer espectacle a reprendre el programa de gires del TNC d’aquesta temporada. De fet, les gires del Nacional, que no es realitzaven des del 2010, s’havien de reprendre la temporada passada amb La Rambla de les Floristes i Solitud, però la irrupció de la pandèmia va estroncar aquesta represa poc després de començar. Esperem que La Calòrica tingui més sort, i que el seu espectacle es pugui veure arreu del territori, especialment en un moment on les restriccions de mobilitat impedeixen a molts ciutadans atansar-se als grans equipaments culturals de la ciutat de Barcelona – que paguem entre tots – per gaudir de les seves programacions.