La Compañía Nacional de Danza torna al tutú

La Compañía Nacional de Danza es torna a posar les sabatilles de punta. Per tal d’obrir portes a un públic més ampli, que vol gaudir també del repertori canònic, la CND està evolucionant cap a la concepció d’espectacles mixtes, en què es combinaran els llenguatges clàssic i contemporani.

Ho va advertir José Carlos Martínez en l’amable conversa que va mantenir amb els terrassencs que sèiem a platea, una estona abans de l’espectacle: la Compañía Nacional de Danza es torna a posar les sabatilles de punta (i no ho fa pas en la línia d’un Édouard Lock, genial artífex de coreografies eminentment contemporànies ballades amb puntes). Martínez explica que per tal d’obrir portes a un públic més ampli, que vol gaudir també del repertori canònic, la CND està evolucionant cap a la concepció d’espectacles mixtes, en què es combinaran els llenguatges clàssic i contemporani. Aquesta és la consigna que, segons va explicar, li van donar des del Ministerio de Cultura quan va ser nomenat director artístic de la CND el setembre de 2011. El programa de dissabte responia perfectament a aquesta consigna.

La primera part va combinar coreografies de patró ben diferent. Elegància i efectivitat expressiva en l’execució de Holberg Suite (Tony Fabre, 2000) per part de les quatre parelles de ballarins; impecable recuperació de l’intimista Tres preludis (Ben Stevenson, 1969), ballada pel duet format per Lucie Barthélémy i Toby William Mallit, amb Carlos Faxas al piano; i extraordinària creació d’inspiració urbana dels coreògrafs italians Mattia Russo i Diego Tortelli, Descamino de Dos (2012), interpretada pel propi Russo i Daan Vervoort.

Encara sota l’impacte de l’al·lucinant peça de rabiosa contemporaneïtat Descamino de Dos, en la segona part vam tenir el privilegi d’assistir a l’estrena mundial de la primera obra creada per Martínez al si de la companyia: Sonatas (2012). El director ha concebut la coreografia a partir de partitures amb aires d’españolidad (ho explica al vídeo de la pàgina web oficial); per això ha triat obres de Domenico Scarlatti i del Pare Antoni Soler. De matriu eminentment classicista, i amb una concepció coreogràfica coral, en què tots catorze ballarins mantenen una equitat interpretativa, l’obra escenifica a la perfecció aquest retour à l’ordre que s’erigeix com a nou bastió de la companyia. La sobrietat escènica, les línies i figures dins del més pur academicisme i la càlida complicitat entre el cos d’intèrprets i el pianista José Luis Franco conformen un bell espectacle.

Sens dubte, serà interessant seguir aquesta evolució de la CND que ha posat en marxa Martínez. Perquè, si bé és cert que els tutús que vam veure tenien un disseny modern i original, que no es perdi de vista que molt públic també frisa per seguir veient obres de patrons més innovadors i experimentals. Els aplaudiments bé ho van demostrar.

Compañía Nacional de Danza. Dissabte 15 desembre 2012. Centre Cultural Terrassa

Teresa Iribarren és professoradel màster Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació