La comèdia ciutadana d’Avel·lí Artís i Balaguer

L’infatigable activisme cultural que Avel·lí Artís i Balaguer va desplegar al final de la seva vida, les intrèpides iniciatives editorials i periodístiques que va endegar i l’entusiasme i la capacitat de treball que el caracteritzaven van convertir-lo en un dels pilars de l’exili català a Amèrica.

Avui dimarts 9 de desembre, a les 19.00h, es presenta el llibre Avel·lí Artís i Balaguer. Vida i obra. La presentació, que tindrà lloc a l’annex del Born Centre Cultural (C/ Comercial, 5) anirà a càrrec de Quim Torra, director del Born CC, Francesc Foguet, professor de la UAB i autor del pròleg del llibre, Diana Coromines, autora de l’obra, i Josep Lluís Alay, director de Patrimoni, Museus i Arxius de l’Ajuntament de Barcelona. A continuació us oferim el pròleg de l’obra.

Retrat Treatre Català

L’infatigable activisme cultural que Avel·lí Artís i Balaguer (Vilafranca del Penedès, 1881 – Mèxic, 1954) va desplegar al final de la seva vida, les intrèpides iniciatives editorials i periodístiques que va endegar i l’entusiasme i la capacitat de treball que el caracteritzaven van convertir-lo en un dels pilars de l’exili català a Amèrica. Com molts altres escriptors de filiació republicana, Artís va haver d’emprendre el camí de l’exili i, des de Mèxic estant, va dur a terme una activitat intensa per mantenir la flama de la continuïtat cultural. A 59 anys, colpit per la tragèdia personal i col·lectiva de la guerra, no es va arronsar gens. Va editar la Col·lecció Catalònia (1944-1953), va publicar La Nostra Revista (1946-1954), va obrir la Llibreria CIDE (1949), va participar en diverses empreses de l’exiliada política i cultural, com ara la direcció de la secció d’art dramàtic de l’Orfeó Català (1939) o la pertinença a l’equip directiu de la Comunitat Catalana de Mèxic (1941) i de la Institució de la Cultura Catalana de Mèxic (1949), entre d’altres.

La dedicació d’Artís al periodisme, al sector del llibre, a la política i a la cultura en l’exili mexicà entroncava amb allò que havia intentat de construir a la Catalunya autònoma. N’era, de fet, una continuació natural. En el llibre que teniu a les mans, Diana Coromines i Calders treu a la llum la figura i l’obra –massa oblidades– d’aquest comediògraf, editor i periodista, pare del també escriptor Avel·lí Artís-Gener («Tísner»). Amb amenitat i rigor, l’autora situa el vell Artís en el lloc que pertoca com un dels puntals de les lletres catalanes, tant dels anys de preguerra com de l’exili americà. En ressegueix els orígens familiars, els inicis professionals com a tipògraf, la consolidació com a editor barceloní de referència, els triomfs teatrals, les empreses periodístiques o editorials, etc. El perfil biogràfic que traça d’Artís procura acostar-ne la personalitat i transmetre les profundes conviccions catalanistes que l’empenyien a duplicar els esforços –de vegades, fins i tot, més enllà de les seves possibilitats– en múltiples aventures culturals.

Amb Avel·lí Artís i Balaguer i Barcelona. Vida i obra, Coromines reivindica molt especialment l’aportació d’aquest escriptor al teatre català. Ho fa amb un estudi meticulós de la seva dramatúrgia i la reedició idònia d’una tria de les seves obres més destacables: Diàleg (1914, inèdita fins ara), Comèdia de guerra i d’amor (1921), Les noies enamorades (1924) i Seny i amor, amo i senyor (1925). De segur que l’encertava Domènec Guansé, un dels millors crítics del teatre català d’entreguerres, quan inscrivia la comediografia artisiana en allò que anomenava «la tendència popular de qualitat». Una comèdia ciutadana, moderna i desinhibida, que, sense renunciar a una bona factura literària, però lluny dels refistolaments noucentistes, assumia la cosmovisió de la mesocràcia i les classes populars barcelonines —enteses en un sentit lax— i s’adreçava a un públic majoritàriament burgès o petitburgès.

En el seu estudi detallat sobre el teatre d’Artís, Coromines explica molt bé les coordenades històriques, estètiques i escèniques en les quals cal emmarcar l’obra de l’autor vilafranquí, i també l’evolució de la seva dramatúrgia des de l’estrena de Quan l’amor ha encès la flama (1909) fins a Seny i amor, amo i senyor (1925), «un èxit definitiu», en paraules de Josep Maria de Sagarra. Les anàlisis de Coromines qüestionen alguns dels enfocaments amb què, fins ara, s’havia interpretat el període de la dècada dels vint i la dels trenta del segle xx, encara no prou conegudes per la historiografia teatral. Amb tota claredat, Coromines aposta per revisitar «l’alta comèdia ciutadana» sense prejudicis ni llocs comuns engavanyadors per tal de valorar millor l’aportació d’Artís, com també la de Carles Soldevila, Josep Pous i Pagès o Pompeu Crehuet.

No escatima tampoc, l’autora d’aquest volum, arguments documentats i evidències diàfanes per demostrar la importància i la vàlua dels textos d’Artís, sobretot dels reeditats. «Enginy», «agudesa» i «ironia» són alguns dels substantius amb què, al més sovint, els defineix. Amb bon criteri, Coromines dedica una atenció especial a algunes de les constants que apareixen en el seu teatre: la dignificació de la dona, la posició de Barcelona com a capital del país i ciutat cosmopolita, i el model de llengua literària –d’una gran pulcritud i naturalitat– que hi empra. Es tracta d’una comediografia, val a dir-ho, que potser no és tan innòcua com sembla en aparença, perquè, darrere de la consigna d’ordre «civilitzats, tanmateix», hi batega la perspectiva d’una ideologia liberal i demòcrata. Encara que sigui d’esquitllentes, Artís té present en les seves obres, per exemple, els desequilibris socials (Diàleg), les perversions del patriotisme bèl·lic (Comèdia de guerra i d’amor), la solidaritat amb els treballadors (Les noies enamorades) i la millora de la condició social de la dona (Seny i amor, amo i senyor). Probablement, de les quatre peces editades, sense que per això vulguem desmerèixer la gràcia espurnejant de Diàleg, el missatge hippy-pacifista avant la lettre de Comèdia de guerra i d’amor o la força de la moral social de Les noies enamorades, és Seny i amor, amo i senyor la que ens sembla que aguanta més el pas implacable del temps i la que admetria una recuperació més reeixida en els escenaris actuals.

Artís Avel·lí

Catalanista, liberal i demòcrata, home de caràcter, Artís va ser un d’aquells treballadors infatigables que –com Rafael Tasis, com Domènec Guansé, com Ambrosi Carrion, i molts d’altres– van trescar de valent, des de diversos fronts de base i amb una enorme generositat de partida, perquè la llengua, la literatura, el periodisme o l’edició catalanes assolissin els paràmetres de qualitat, modernitat i europeïtat ineludibles per fer-los homologables respecte d’altres nacions i altres cultures del món. En uns moments com els que viu la societat catalana, quan està a punt d’aconseguir democràticament la seva merescuda independència política, és més imprescindible que mai recuperar l’exemple i l’obra dels qui, amb moltes dificultats i adversitats en contra, però sense defallença, van contribuir a fer possible la continuïtat d’una cultura bandejada, menystinguda o prohibida. Una cultura que reclama que, sense mesquineses ni prejudicis, s’atenguin tots i cadascun dels seus replecs i nivells: des de les tendències més elitistes fins a les més populars, des dels capitans de vaixell fins als mariners més bregats. La reivindicació d’Artís i la revisió de la seva obra són, també en aquest sentit, del tot escaients i necessàries. Per això, encoratgem Coromines a prosseguir l’esplèndida línia de recerca i divulgació que tot just ha encetat amb Avel·lí Artís i Balaguer i Barcelona. Vida i obra.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació