La bufonada de la Taverna

M’agrada Shakespeare. M’agrada molt. Crec que he vist i llegit una bona pila de les seves obres. M’agraden molt els invents que s’han fet amb Shakespeare al llarg del temps. Històries sobre la seva vida, sobre la seva existència real o fictícia, sobre les seves fílies i fòbies. També obres maratonianes i obres on es barrejaven textos. Però haig de dir que em trec el barret davant de l’esforç dramatúrgic que han fet Martí Torras i Denise Duncan. Agafar un llibret i fer que el 85% del text sigui extret directament de textos del dramaturg anglès és una feina ben complicada i ells l’han duta a terme.

Dit això…, no vaig entendre La taverna dels bufons. Bé, no em malinterpreteu, sí que la vaig entendre, però em vaig perdre en més d’una ocasió i no vaig saber entrar en el joc estrambòtic que es produeix entre Shakespeare (Dafnis Balduz) i els dos bufons Kemp (Carles Canut) i Armin (Joan Pera).

Tots tres actors són pesos pesants de l’escena teatral catalana. Tots tres tenen llargues o prometedores trajectòries sobre els escenaris. Tots tres ens han emocionat i ens han fet riure de valent en nombroses ocasions, ara bé, tot tres no acaben de quallar.

L’obra està formada per quatre elements. Independents i poc compenetrats. D’una banda tenim la parella Canut – Pera. Els dos demostren que tenen moltes hores de vol. Els dos actuen com si estiguessin al menjador de casa seva. Amb desimboltura, comoditat, en Joan Pera, fent de Joan Pera, en Carles Canut, fent de Carles Canut, i tots dos amb una complicitat escènica que s’acosta a vegades al límit de l’excessivament quotidià. Ells dos funcionen prou bé, tot i que forcen una mica massa alguns gags.

El tercer element és en Dafnis Balduz. Actua amb mestria, però interpreta una obra paral·lela. El diàleg entre els bufons i el dramaturg no s’arriba a produir de manera natural. És molt forçat i ja em perdonareu, però no vaig entendre la intenció de Shakespeare, ni el joc que proposa als bufons. Potser és cosa meva, però l’obra funcionaria perfectament sense la trama plantejada.

El quart element són Els Berros de la Cort. Un grup de música medieval que ambienten l’obra, però que alhora estan desaprofitats i és una pena perquè són un gran descobriment! Són un element que no és orgànic amb tot l’espectacle. Són molt bons i això no es potencia i les seves intervencions acaben sent massa semblants.

Al final de l’obra els dos bufons es posen transcendents, com ho feia el Dr. Slump quan veia la senyoreta Yamabuki (una llicència generacional que em permeto), i reciten Shakespeare. Ho fan amb un talent propi de dues bèsties escèniques com són ells dos, ara bé, és molt forçat. No lliga amb la resta de l’obra. Està massa descompensat amb tota la bufonada anterior.