Kubra Khademi: “El meu art és la meva mare”

Kubra Khademi és una jove artista afganesa formada al Pakistan. La seva performance Armor, passejant amb una armadura pels carrers de Kabul, la va fer tristament famosa arreu del món. Ara és a Barcelona, i Mireia Estrada Gelabert l'ha entrevistat.

Kubra Khademi és una jove artista afganesa formada al Pakistan. La seva performance Armor, passejant amb una armadura pels carrers de Kabul, la va fer tristament famosa arreu del món. A causa de les nombroses amenaces rebudes, Kubra està ara començant una nova aventura professional i vital a Europa. Des del mes de juny ha estat acollida a Catalunya per La Muga Caula, Nau Côclea i Jiwar Creació i Societat. En moments tràgics on ens colpegen les imatges de fronteres tancades i persones al límit de la seva pròpia fuga, la història de Kubra és, malgrat el dramatisme i l’extrem, una història de llum, en què les xarxes funcionen i les persones són acollides.

Kubra Khademi

Els propers 18, 19 i 20 de setembre Kubra participarà al Festival de Poesia d’Acció i Performance La Muga Caula que, des de fa 11 anys, té lloc a Les Escaules (Alt Empordà). El proper 23 de setembre, a les 19h, farà una performance com a final de residència a Jiwar Creació i Societat al casal del barri Pou de la Figuera, a Ciutat Vella. L’11 d’octubre podreu seguir-la en la ruta a peu Banyuls-Portbou (ruta Walter Benjamin) que, com cada any, organitza Nau Côclea de la mà d’un artista contemporani. Així se celebraran enguany les darreres passes de Walter Benjamin en el 75è aniversari de la seva mort (veure notícia a Núvol: https://goo.gl/FzeDfY).

Mireia Estrada: Quin ha estat el teu itinerari des de Kabul fins a Catalunya?

Kubra Khademi: Quan vaig fer la performance Armor vaig rebre moltíssimes amenaces, molts missatges d’odi però també de suport d’arreu del món. No els llegia tots. La Muga Caula m’havia escrit per convidar-me al seu Festival de Poesia d’Acció i Performance però jo no ho havia vist. A través d’una amiga afganesa que estava a Jiwar en aquells moments, vaig saber que hi havia aquest missatge i de seguida vaig contestar-lo. Podia confiar-hi.

De fet, la teva vida és un llarg exili. Vas néixer a l’Iran com a refugiada afganesa i vas viure al Pakistan amb el mateix estatus.

Sí, vaig néixer durant el temps dels taliban a l’Iran i quan tenia 10 anys tota la família vam anar al Pakistan. Si no haguéssim tingut l’estatut de refugiats afganesos, la nostra vida hagués estat molt difícil en ambdós països. Però vam sortir-nos-en prou bé. Les dones de la casa cosíem i brodàvem per encàrrec a casa. La meva mare em va enviar a estudiar patronatge perquè volia que jo tingués alguna cosa per mi mateixa, una manera de guanyar-me el pa si pel que fos, un cop casada, caigués en la desgràcia del divorci. Tot el que vaig aprendre per unes raons ben diferents ho utilitzo ara per al meu treball artístic.

I com una nena refugiada d’una família convencional esdevé l’artista que és ara?

A casa tots sabien que algun dia seria artista perquè sempre que podia estava dibuixant i pintant. El que fos: un tros de paper, les parets, etc. La meva mare em pegava amb les sabates, n’estava tipa. Als 16 anys va començar la cançó d’aturar els estudis i buscar un bon marit per casar-me. El meu pare havia mort i era la mare que em pressionava, al seu torn pressionada pel meu germà gran. Jo no en volia sentir ni parlar. Tenia molt clar que el que volia era estudiar. Vaig fer una vaga de fam a casa de dos dies i, finalment, la meva mare va tenir pietat de mi i vaig passar a ser considerada com “la rara” de la família. La meva mare va ser valenta al deixar-me fer, va assumir el risc de la burla davant la societat i la família. De fet, les dos grans competències que m’havia donat la meva mare per ser una jove ben casada em van servir per poder fer el que jo volia. Una, era la costura; l’altra, l’anglès. Quan va començar la història de trobar-me un marit la família va rebre molt bones propostes de joves afganesos residents als EUA i a Austràlia. La mare volia el millor per a mi i sabia que si tenia la llengua tot seria més fàcil per a mi si havia d’anar a viure a l’estranger. Jo volia estudiar Belles Arts a Kabul, tornar al meu país on no havia viscut mai. Vaig fer la selectivitat i em van acceptar. Fins i tot el meu germà gran estava orgullós de mi: havia aconseguit el que jo volia.

Com era la Facultat de Belles Arts a Kabul?

Per una banda, la sensació era que la guerra era darrere de tot, estava present sense veure-la. TOT era guerra, com quan era joveneta i sentia tan sovint la paraula guerra per boca de la meva família, a casa. Per altra banda, la imatge preconcebuda del que podria ser la universitat era la dels taliban, quan les dones no podien anar-hi. Però em vaig trobar amb una universitat en què estudiàvem plegats nois i noies, on teníem dones professores i moltes ganes d’aprendre. Va ser per a mi una experiència increïble, fantàstica, només veia el cantó bo de les coses. Estava àvida d’experiències i de coneixement, com a artista volia impregnar-me de tot. Però a poc a poc, és clar, la realitat va anar mostrant la seva cara més dura. Finalment, vaig decidir deixar la facultat ja que no m’agradava com ensenyaven, era molt clàssic, dibuix i més dibuix. Vaig buscar oportunitats d’anar a l’estranger i, gràcies al meu nivell d’anglès, em van donar una molt bona beca pagada per la South Asian Foundation (UMISAA) per anar a estudiar a Lahore, al Pakistan. Una vegada més, la meva mare va ser determinant ja que va ser gràcies al meu bon nivell d’anglès que me la van donar. I és per això que dic, i ho crec, que el meu art és la meva mare.

Kubra Khademi en un acte performatiu al carrer | Foto: Mina Rezaee

Comença, doncs, una segona aventura en una universitat paquistanesa.

Sí, vaig tenir la sort d’anar a la Beaconhouse National University, una universitat internacional privada on ensenyen els millors artistes paquistanesos del moment com Salima Hashmi, Rashid Rana, Huma Mulji o Risham Syed. Va ser un lloc fantàstic per aprendre: obert, lliure. Puc dir sense cap dubte que aquesta experiència d’estudis ha canviat totalment la meva vida. Va ser allí on vaig esdevenir una artista, on em van donar les eines per ser-ho, per bastir la meva pròpia personalitat artística.

És al Paquistan, doncs, on comences a flirtejar amb la performance?

Sí, allí vaig descobrir la performance com el meu mitjà d’expressió. El meu cos va aparèixer amb tota la seva força en el meu treball, no hi podia fer res. Qualsevol treball proposat (vídeo, fotografia, etc.) acabava tenint com a protagonista el meu propi cos. Necessito el meu cos com a punt de partida, com una obra vivent. Els professors em van dir “pots fer-ho, d’altres també l’han utilitzat, és una cosa que es fa”. Va ser quan vaig sentir parlar per primer cop de Yoko Ono, Vito Acconci, Kim Sooja i Maria Abramovic. Va ser un descobriment. Això em va donar tota la força per tirar endavant les meves intuïcions. Allò era art, podia fer-ho. Aquest començar des de dins, de l’interior, servia.

Quins van ser els teus treballs performàtics a Lahore?

En dos anys vaig poder fer tres performances, una a l’espai públic i dues en una galeria. The moist realities és el títol que vaig donar a la meva performance a l’avinguda més perillosa i transitada de la ciutat. Vaig estendre totes les meves pertinences a terra, damunt una tela, i em vaig posar a fer el que faria a la meva habitació: prendre el te, llegir, tranquil·lament, mentre els cotxes em passaven a frec sorpresos per la meva presència. Com més a prop sentia la mort, més tranquil·la i lliure em sentia. Havia de durar una hora, però la policia em va aturar al cap de 40 minuts. Per mi la carretera és una invitació a la vida, a tirar endavant, a anar al seu encontre. A The Basket of green generosity també utilitzava un element de mobilitat, una maleta, la meva maleta. Quan la galeria era plena vaig entrar dins la maleta i m’hi vaig tancar. M’hi vaig quedar tres hores, ningú va gosar obrir-la, la gent va anar marxant i quan ja era hora de tancar una dona va obrir-la plorant i em va dir “per què et fas això?” i ella mateixa va respondre “ja ho sé, ets d’Afganistan”. La darrera també va ser en una galeria, vaig seure al mig en una cadira i em vaig començar a bufetejar a mi mateixa durant 40 minuts. No sentia cap dolor. Per una gran majoria de dones a l’Afganistan és normal passejar-se amb un ull de vellut, ningú es preocupa d’això. Per mi, això no és acceptable. Bufetejant-me a mi mateixa volia denunciar aquesta “normalitat”. El públic no ho suportava, les dones no ho volien veure, ploraven i marxaven. Alguns homes també. Quan vaig acabar només quedaven 4 persones, tothom m’esperava fora, moltes dones ploraven encara. Però ningú havia gosat aturar-me. Tres dies després, vaig canviar la pell de la cara.

Especialment aquest darrer treball té moltes connexions amb Armor, la performance que vas fer a Kabul el febrer de 2015. Perquè Kabul segueix sent el destí, el lloc on vols treballar.

Sí, acabo els estudis i, un cop llicenciada, torno definitivament a Kabul. De fet, durant aquests 4 anys no hi deixo d’anar cap any, m’hi estic els tres mesos que no hi ha classe. Segueixo vinculada amb la ciutat. Hi torno i començo a treballar en la indústria cinematogràfica. Vaig lluitar molt per fer-m’hi un lloc ja que jo no estava en els cercles de l’amiguisme que mou feines i contactes, però com a dona formada (bon nivell d’anglès i diploma universitari) vaig tenir el meu lloc, primer com a dissenyadora de vestuari i després com a productora en una agència de publicitat. La meva experiència aleshores del país va ser molt diferent. El fet d’estar treballant em donava una altra cara de la societat afganesa de Kabul, era el món de “veritat”. Jo era l’única dona en tot l’equip i sempre havia de manegar-me en situacions d’hostilitat. Per fer-me forta vaig decidir no portar mai el mocador quan treballava, era una manera de dir “no sóc la dona submisa que voleu, sóc una dona amb empenta i tinc la meva personalitat, compte”. Això em va permetre, crec, trencar amb una certa imatge de fragilitat que de seguida s’atorga a la dona afganesa.

És aquesta suposada fragilitat el que volies denunciar amb Armor?

L’assetjament al carrer és una realitat per a totes les dones afganeses. Es desenvolupa amb tota impunitat i a cada moment. Quan em van assetjar per primera vegada tenia 4 o 5 anys, a l’Iran. Em vaig quedar tan aclaparada que no ho vaig poder explicar a ningú. De fet, es demana a les dones de tenir “vergonya”, no s’acusa mai l’assetjador, sigui quin sigui el nivell de violència. El que volia era denunciar-ho a l’espai públic. Un fabricant d’estufes em va ajudar a treballar el metall de l’armadura a partir d’uns esbossos que jo havia fet. Ell no entenia què estava fent i, quan va entendre quines eren aquelles formes (pits, panxa, natges), es va sorprendre molt i em va demanar més diners, estava segur que estava treballant per a un estranger. Vaig començar a les 15h i la performance havia de durar 10 minuts. Les dones fugien quan em veien i cada vegada hi havia més homes al meu voltant insultant-me (“prostituta, estrangera, etc.”), alguns em van tirar pedres també. Però vaig sentir un nen que deia “aquesta dona no vol que la toquin”, ho va entendre. Em sentia lliure, molt feliç, m’estava alliberant de la meva pròpia por, la de tota la meva vida. Vaig entendre, però, que corria perill i vaig anar més ràpid cap al taxi que m’esperava amb la meva amiga dins. La gent va saltar-hi al damunt, vam haver de donar-nos a la fuga, cremant semàfors i despistant dos cotxes que ens seguien. Un cop vam arribar a casa de la meva amiga vaig sentir una gran pau, ho havia fet. Quan em vaig connectar a internet vaig començar a veure l’envergadura dels fets, tothom em jutjava, vaig rebre moltíssimes amenaces que van anar in crescendo els següents dies. Deien que era una prostituta fent propaganda de la prostitució, una espia nord-americana, que anava contra l’Islam, etc. Cada cop la cosa es va anar fent més seriosa, durant dos mesos no vaig parar de rebre amenaces. Vaig poder marxar d’Afganistan gràcies a una invitació que havia rebut d’un espai d’art a França.

I ara, quines són les teves sensacions?

Encara tinc el xoc del que ha passat, encara no estic disponible per copsar l’entorn, el nou context. El que sí puc veure és que el tema de l’assetjament sexual és malauradament universal, tothom m’entén quan en parlo. He conegut dones catalanes i estrangeres molt potents, amb una força increïble, són feministes en un ambient ben diferent. Hi ha temes que són actuals a tot arreu, d’una manera o altra.

I el teu futur?

Estic treballant, això és el més important.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació