Krystian Lupa: “Molts artistes hauran de buscar el seu lloc fora del país”

"Reconèixer la pròpia realitat és un gran desafiament i un difícil camí ple de misteris. Avui tornem a lluitar per coses tan elementals com la llibertat d'expressió, i em sembla absurd i humiliant".

La passada tardor, a Polònia, les eleccions parlamentàries van coincidir amb l’estrena del nou espectacle de l’aclamat director teatral Krystian Lupa. Dos fets a priori aïllats però que a la realitat han estat ajuntats de manera crítica i unànime per la premsa. El guanyador de les eleccions va ser el PiS (Llei y Justícia), un partit escandalosament ultraconservador amb polítiques repressores. És, sens dubte, una desfeta democràtica que Krystian Lupa reflecteix involuntàriament en la seva nova creació basada en un text de Thomas Bernhard, La plaça dels herois, que va estrenar a Vilnius (Lituània). Des del digital de cultura hem parlat amb el director polonès sobre la seva obra i sobre l’actualitat política del país.

Krystian Lupa.

Jordi González: A Catalunya no hem pogut veure la seva última obra, però es comenta a la premsa local que té moltes semblances amb la situació política actual del seu país. Ens podria explicar en què?

Krystian Lupa: A Polònia estan creixent tendències nacionalistes, la xenofòbia, l’antisemitisme; i l’actual partit governant, el PiS, exalta i radicalitza l’opinió pública per guanyar adeptes. El ressentiment, l’odi creixent i l’aïllament dels que pensen diferent està en boca del protagonistes de Heldenplatz, fet que a Polònia és una realitat tangible. I també les temàtiques com fugir del país, un sentiment de creixent amenaça, l’absurd i la manca de sentit de la vida quotidiana les podem trobar al text de Bernhard.

En aquesta obra de Bernhard no sembla que hi hagi espai per somiar en un món millor. La mort de Schuster és una metàfora del carreró sense sortida?

Precisament, la impossibilitat de canviar, el sentiment de claustrofòbia dins d’un mecanisme incomprensible per l’individu, la ineficiència de la lógica… Tot això és símptoma de no escapatòria, símptoma de la degradació de l’espai vital i metafísic necessari per viure. La degradació del discurs polític en tots els àmbits enfonsa les pròpies conviccions i devalua les pròpies idees. La incapacitat de la democràcia davant d’aquesta negativitat impune, en contra del dret i la lògica dels creixents procesos, és d’allò que parla Bernhard: del sentiment de profund error de l’estructura del món.

Vostè ha estat un gran assidu de Thomas Bernhard. Què té precisament aquest autor en els seus textos que no tinguin els altres?

Són els textos que penetren amb més precisió en l’esfera de mentides i falses conviccions. La hipocresia de la nostra cultura, dels nostres sistemes de valors tradicionals. És un provocador radical de pensament divergent. El seu lema és: probablement és just a la inversa. El coratge i la perseverança en aquestes condicions fan de Bernhard una mena de perseguidor o descobridor d’altres perspectives. Ingeborg Bachman el va descriure amb molta precisió: “Thomas Bernhard no és només un nou estil literari, Thomas Bernhard és un nou estil de pensament sense precedents a la literatura”.

La plaça dels herois de Thomas Bernhard, dirigida per Lupa i estrena a Vilnius | © D.Matvejevas

El seu teatre es pot considerar que va i ve de la psicologia a la política? En quin camp se sent més còmode?

Independentment del tema i les intencions del discurs, la principal condició per emprendre una nova realització és trobar en l’original la possibilitat de creació de la realitat, si l’energia i la profunditat d’aquesta realitat es poden trobar a l’original. L’espectacle ha de tenir la seva autonomia i vida. Precisament, descobrir això amb l’actor, la construcció d’una nova aventura, és la meva fascinació i on trobo el sentit del que faig. També, és clar (amb l’actor) hi ha espai per dir-hi la nostra amb el llenguatge propi de l’espectacle. Si això és una reflexió o proposta política, o una revelació de l’ésser humà, no hi ha per nosaltres cap diferència significativa.

Vostè s’ha manifestat públicament en contra del PiS i es queixa que els seus compatriotas, abstenint-se, atorguen el poder als conservadors. Creu que és una qüestió d’abstenció, o realment a Polònia es compleix la dita que “cada societat té els polítics que es mereix” perquè la majoria dels polonesos són com ells?

Crec que la majoria dels polonesos no comparteixen els punts de vista i els desitjos polítics del PiS, atès que més de la meitat dels polonesos no va participar en les últimes eleccions. Ara, el PiS té el suport del 17% dels ciutadans polonesos. L’augment del suport ha sigut el resultat d’una determinada estratègia de promeses populistes descaradament frívoles i de no haver mostrat les seves veritables intencions programàtiques. Això ha suposat, de nou, un engany per als electors, especialment els joves. La creixent oposició a les formes antidemocràtiques d’aquest partit després d’assolir el poder i el creixent nombre de votants penedits ens dóna una mica d’esperança que la nació no es permetrà una relliscada insensata. D’altra banda, és aterridor la incapacitat de les estructures democràtiques per resoldre els impulsos dictatorials.

L’extremisme ideològic ha colpejat en ocasions l’art al seu país. Ha tingut vostè, des de la democracia, completa llibertat d’expressió?

Fins ara, des que tenim democràcia a Polònia, no he hagut de lidiar amb la censura. Vam tenir altres reaccions patològiques entre el poder i els artistes. La ignorància dels qui prenen decisions i la indiferència vers la necessitat d’art… Avui la situació es diferent. El poder vol un art propagandístic com el van voler el govern comunista o el Tercer Reich.

Els artistes han de ser activistes o n’hi ha prou que facin la seva feina perquè el teatre sigui polític? No és aquesta una situació similar al que passava a la Polònia socialista com ara el teatre crític de Mrozek?

Em temo que molts artistes, i no només aquells políticament crítics, sinó també molts dels líders de l’avantguarda polonesa, hauran de buscar el seu lloc fora del país. Això succeeix ja a Hongria. Tinc la sensació que una Polònia governada pel PiS esdevindrà encara més extremista.

Al nostre país hi ha una dita que diu: “Contra Franco vivíem millor”, en referència al fet que els artistes són més creatius contra el poder. Hi està d’acord?

Això també es deia immediatament després de la caiguda del comunisme, ja que molts artistes estaven acostumats a l’art de la resistència. Tractar precisament la resistència com un estil propi fa perdre ímpetu i va revelar la poca profunditat del seu pensament i la seva imaginació en esferes no polítiques. No obstant això, durant aquests vint anys de llibertat ha sorgit una nova mentalitat artística. En cada una de les realitats hi ha coses per les quals es pot i s’ha de lluitar. “Reconèixer la pròpia realitat”  és un gran desafiament i un difícil camí ple de misteris. Avui tornem a lluitar per coses tan elementals com la llibertat d’expressió, i em sembla absurd i humiliant.

La plaça dels herois de Thomas Bernhard, dirigida per Lupa i estrena a Vilnius foto-D.Matvejevas

Fa poc va tenir un desencant amb el Teatre Dramàtic de Varsòvia, on ha creat obres molt interessants com ara “Persona. Marylin”, que vam poder veure a Salt. Per què ho és i quines característiques hauria de tenir un bon teatre?

És una qüestió de canvis de direcció en aquest teatre. La forma de pensar de l’anterior equip no tenia caràcter ideològic i, a més, per raons financeres el teatre polonès està en una fase de  comercialització. Amb l’equip anterior vam lluitar per tenir dret un d’art d’avantguarda. El teatre no és només un lloc o una institució en la qual es representen espectacles. Es tracta d’un organisme viu, és un país pels  somiadors obert al diàleg. Un lloc on la gent discuteix sobre art, on a través d’obres concretes s’esdevé un canvi i una transformació. M’agradaria treballar amb un director de teatre implicat amb els mateixos objectius. Que no sigui només un gerent reeixit, però sobretot, un mag o co-creador de fenòmens culturals.

En quin teatre de Polònia se sent més a gust? Quin el considera com la seva casa? I a l’estranger?

Ara estic associat amb el Teatre Polski, a Wroclaw (Breslàvia), que està sota la direcció de Christopher Mieszkowski. Actualment, és el teatre d’avangurada més important de Polònia. Encara que la seva continuïtat està de fet amenaçada en aquest moment… Tinc molts bons records de treballar amb teatres com el Vidy de Lausanne i la Colline de París, amb els quals he col·laborat en els darrers anys en dos projectes, i més recentment, amb el Teatre Nacional de Vilnius en la realització de La Plaça dels Herois de Thomas Bernhard.

Ens pot revelar si vostè va al teatre com a espectador? Quina coses considera més interessants a Polònia, actualment?

Hi vaig però no molt sovint. Això d’anar perquè sí al teatre ja no em passa, és una cosa que es perd irremeiablement de la joventut. Intento veure gent jove a Polònia, sobretot els meus alumnes. Sóc feliç quan son capaços de trobar nous camins i llavors tracto d’animar-los. També sovint parlem de com afrontar noves maneres de fer…

Vostè té una carrera molt llarga com a director, amb molt prestigi i reconeixement. Què pensa que li pot oferir el teatre, encara? Què li ve de gust fer?

Tinc una convençuda fe que hi ha molt per descobrir. Són coses ocultes a les obres i a persones encara per mi desconegudes. També dins de nosaltres, nous camins, els descobriments sempre són el resultat de trobades. No val la pena preveure…

Moltes gràcies, senyor Lupa, per concedir-nos aquesta entrevista. Esperem amb impaciència veure’l aviat als nostres teatres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació