Khanyisile Mbongwa: “Sud-àfrica és el país més afrofòbic del continent”

"El “ser blanc” va crear el “ser negre”. Abans, cap africà pensava en la seva negritud. Aquest sentiment de negritud i de “ser blanc” va ser creat a partir d’un sistema de privilegis", diu la poeta, artista i curadora sud-africana Khanyisile Mbongwa.

Aquest mes de febrer, la poeta, artista i curadora sud-africana Khanyisile Mbongwa ha estat acollida en residència creativa a Jiwar Creació i Societat, la residència-viver de creació per a professionals que treballen en interlocució amb l’espai urbà, situada al cor del barri de Gràcia. Khanyisile va ser seleccionada per la Fundació Africa Centre entre prop de 300 candidatures per al programa AIR (artista en residència), del qual Jiwar n’és contrapart. La qualitat excepcional de l’artista, la seva visió, radicalitat i la força abassegadora del seu treball han portat a Jiwar a organitzar una sèrie d’esdeveniments al seu voltant.

El dia 12, a la Biblioteca Vila de Gràcia, Khanyisile Mbongwa va dictar una conferència sota el títol “Being Black and Female in Post Apartheid, Post 94, Democratic South Africa”, que va tenir una gran acollida entre el nombrós públic assistent. En ella va contextualitzar el seu treball artístic, acotat per les circumstàncies socials i polítiques del seu país, i va presentar els seus treballs performatius. En acabat, hi va haver un col·loqui intens. Una de les performances més impactant i visualment més potent va ser la peça titulada The Space of Act 2014, feta amb la col·laboració de Jarret Erasmus. L’acció, un estudi de l’espai i de la dificultat, mostrava dues persones de grups racials diferents que tractaven de coexistir en un mateix territori alhora que anaven deixant-hi el rastre de la seva empremta: una mena de joc de marcar territori. La seva coexistència es basarà en la tolerància mútua i en els conflictes i decisions que tenen lloc en els creuaments de camins amb què s’aniran trobant al llarg de l’acció.

El dia 13, a la galeria-cafè Mitte Barcelona va tenir lloc la performance Lhola Amira: Acknowledgement, Distinctions and Being. La sintonia amb l’espai i la implicació del públic assistent van crear un ambient especial, i una sensació compartida que “havia passat alguna cosa”. Finalment, el dijous 19, al Casal del Barri Pou de la Figuera (al Forat de la Vergonya), va fer l’espectacular performance Umnikelo Oshisiwe. The burnt offering. A sacrifice, a cleanising, a purification, un ritual/sacrifici en el qual l’artista ofereix el seu cos a la divinitat, mentre recita, prega, mormola, dansa, canta i, sobretot, executa una litúrgia mesclada de religions diferents, on destaquen clarament elements de la simbologia cristiana. Vestida amb una llarguíssima faldilla d’una tela de gavardina negra, que arrossega per terra, la tensió de l’acció esdevé un crescendo litúrgic que només s’apaivaga quan l’artista camina i enfronta el públic, en un entrar i sortir de l’interior del recinte cap al jardí públic, en què els vianants, sorpresos, entenien que la contundència de la imatge de l’artista imposava una reflexió sobre el poder, a partir de l’oferiment que ella feia d’ella mateixa.

Khanyisile va cursar estudis de curadora artística a la Universitat de Ciutat del Cap. Abans havia fet una BA en Humanitats. Recorda que, quan anava a l’escola, només hi havia tres nenes negres. De seguida els blancs li van fer sentir el racisme, li van fer saber que era negra: “You are black”. Per això odia tot el que es relaciona amb el món dels blancs, perquè el negre és una creació d’ells, que tenen el poder, la llengua i l’economia. “I heat whitness because created blackness.” La fi oficial de l’apartheid amb la Comissió per la veritat i la reconciliació (1996) no va canviar substancialment l’estat de coses, perquè no va arribar al fons de les arrels del problema. La societat contemporània a Sud-àfrica és una còpia carbó del passat, conclou irònicament.

Amb el seu treball tracta d’analitzar i aprofundir conceptes com raça, gènere, sexualitat i classe, que defineixen la seva experiència humana, en un cos que sempre està controlat. Com a dona negra viu dia a dia el conflicte, ja que resideix en el centre de Ciutat del Cap; amb aquesta actitud vol simbolitzar la infiltració sòcio-racial en espais fins ara sempre ocupats pels blancs.

(La residència de Khanyisile Mbongwa a Jiwar ha estat possible gràcies a les aportacions desinteressades de Africa Centre, Jiwar Creació i Societat i l’Ambaixada d’Espanya a Pretòria).

Antoni Clapés i Mireia Estrada: En el teu treball el COS és central, tot parteix del cos: el teu propi cos, però també el cos social a través de l’espai públic.

Khanyisile Mbongwa: El COS és un espai de memòria: RECORDA. Jo no vaig viure el temps de l’apartheid però el meu cos recorda la violència. Em sentia irritada, per què em sento tan irritada? Per què? Vaig entendre que jo portava dins meu la violència de ser dona i de ser negra. Aquesta vivència delimita el meu espai social i polític. El propi cos es relaciona diferentment amb l’espai públic segons el que han viscut les generacions precedents. Finalment he entès que el meu cos no és una disculpa (“My body is not an apology”).

Tu parles moltes llengües (Kosha, Afrikaans…), la teva llengua materna és el zulu però n’entens moltes més. Per què treballes en anglès? No és la llengua de l’opressor?

La llengua acadèmica a Sud-Àfrica és l’anglès. És una llengua que NO pot representar-me. Vaig escriure molta poesia en anglès, però en les meves performances utilitzo les altres llengües, les llengües amb les que m’identifico. L’anglès és la llengua de la colonització però també la de la normalització. Per exemple, jo he decidit, i ha estat una decisió política, no parlar Afrikaans (que puc parlar fluidament sense cap problema). La història d’aquesta llengua al meu país és massa propera a l’apartheid, hi està massa lligada. En la meva cultura estem connectats amb el passat i amb el futur, no és com en les cultures occidentals, on és el moment aquí i ara i ja està. Nosaltres culturalment no podem oblidar el passat, que connectem també amb el present i el futur.

 En una de les presentacions que vas fer a Barcelona vas afirmar contundentment que no t’agrada la blancor. Tu vas estudiar de nena just després de la finalització oficial de l’apartheid en una escola privada on només hi havia tres nenes negres. Vas viure la cultura de l’apartheid però no el seu règim polític.

El “ser blanc” va crear el “ser negre”. Abans, cap africà pensava en la seva negritud. Aquest sentiment de negritud i de “ser blanc” va ser creat a partir d’un sistema de privilegis. Estic connectada amb persones blanques al meu país, tinc amics blancs, amics i amigues negres que es casen amb parelles blanques. Però jo no sóc capaç de mirar-los als ulls (als amics blancs) i sentir-me representada per ells. Perquè representen per mi un passat de repressió i de dolor. Si he de parlar de la meva identitat fora de la política m’identifico com l’infant de la meva mare (ni tant sols la filla, que ja defineix un sexe). Curt i ras, sóc l’infant de la meva mare. Però el món em veu i m’interpel·la com a dona negra.

Tu, artista, dona i negra, has portat les teves performances en països tan diferents com Sri Lanka o Paquistan. T’hi has sentit també interpel·lada des dels mateixos paràmetres?

Em va impressionar molt Sri Lanka. Som igual de negres però em veien des de la perspectiva del colonitzador, parlaven exactament el mateix llenguatge que el seus propis colonitzadors. Al Paquistan, va ser més una intervenció-experiment que vaig fer, quedant-me dempeus “llegint” en l’espai públic. Allí el 90% de les persones que van pel carrer són homes. Jo era clarament una excepció i vam comptar més de 20 homes mirant-me fixament, una dona sola en l’espai públic.

El teu cos en els teus treballs pot ser també un cos clarament sexuat.

Sí, per mi la cosa més poderosa que tenim els humans és el sexe. Pot tenir tota la força constructiva i destructiva, pot ser plaer i amor però també pot ser violació, destrucció. La violació a les dones és una arma política. A tot arreu i en totes les èpoques sempre s’ha utilitzat la violació per sotmetre i castigar en els enfrontaments bèl·lics. No em considero una víctima, però jo mateixa vaig ser violada, no de manera violenta per uns quants i trencant-me la roba, sinó que era un intel·lectual, una persona amb poder a qui respectava i estimava. Va estar preparant poc a poc aquest moment, va dur-m’hi de manera premeditada, sofisticada. Una violació “intel·lectual” és molt sofisticada, hi ha molta psicologia. Després, assumir això és molt difícil, molt dur. M’han calgut anys per poder-ne parlar, perquè el primer que sents és una gran vergonya. El meu treball performatiu també em serveix per treure enfora aquesta vivència, parlar de la política de l’amor, del seu poder. També sóc escriptora, escric moltíssim, però des de fa un temps és a través del meu propi cos que en parlo.

Khanyisile Mbongwa amb Antoni Clapés a Jiwa © Laia Serch

Has fet dues performances a Barcelona. Una, Lohla Amira, a Mitte-Barcelona, aplaudida per tots, on jugaves amb el concepte de la descolonització de l’amor. L’altra, la que has fet al Casal del Barri Pou de la Figuera, a Ciutat Vella, es diu “Umnikelo Oshisiwe. The burnt offering: A sacrifice, a cleanising, a purification” (L’ofrena cremada: Sacrifici, neteja, purificació). Potser és la més espectacular. Pots parlar-nos-en una mica més?

Per mi, aquesta performance és la més difícil de fer. Vaig créixer en el sí d’una família molt religiosa, entre el catolicisme i el luteranisme. No m’hi sentia còmode i vaig estar buscant en altres esglésies el meu sentit religiós. Després de tot, no em considero cristiana. El cristianisme no em reconeix, perquè sóc dona i perquè sóc negra. La Bíblia té en aquest sentit una narrativa totalment limitada en relació a les dones. A més, l’apartheid es va servir del cristianisme i per mi, la religió cristiana hi està lligada. L’ofrena que vaig fer és l’única que, segons la Bíblia, pot fer una dona (de les 5 o 6 que hi apareixen). En aquesta performance ofereixo el meu cos, que és tot el que jo puc oferir, reprenent la simbologia de l’ofrena del propi cos que va fer Jesús. És molt difícil per mi, és un gran repte cada vegada.

Em va sorprendre molt sentir-te dir que la discriminació que hi ha entre africans negres a Sud-àfrica no és racisme, només prejudici. En pots parlar un poc més?

El racisme és quan hi ha una institució que el practica, quan esdevé un sistema social de relació imposat pel poder. Sud-àfrica és el país més afrofòbic del continent, no ens han educat per ser oberts, per acceptar l’altre. El marit de la meva mare viu a Sud-àfrica des de fa 16 anys, és de Rwanda. Ell mateix explica que a Sud-àfrica, ell se sent primer, immigrant, segon, rwandès, i tercer, negre. Els conflictes entre africans negres són prejudicis, no racisme. Al racisme, perquè s’esdevingui, li cal una institució, un poder.

Per últim, quines són les teves sensacions de la ciutat de Barcelona, Catalunya, Espanya?

Tal i com em passa cada vegada que vaig a Europa, sento que Europa és un lloc trist. He sentit també això aquesta vegada, igual que ho vaig sentir a Berlín i a Amsterdam. A Barcelona, després d’haver visitat el refugi antiaeri de la Plaça del Diamant, parlar amb els meus amics d’aquí, etc… m’ha interessat molt aquesta negociació entre la identitat catalana i espanyola, ho trobo molt interessant. També he pogut fer molts contactes i en aquest sentit m’haurà estat molt profitós passar aquest mes aquí.

Podeu veure un vídeo de la performance de Khanyisile Mbongwa aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació