Kassandra: polles, guerra i faràndula

Cassandra, en grec antic Κασσάνδρα “la que enreda els homes”, filla d’Hècuba i Príam i amb el do de la profecia: qui no la conegui, és perquè ho fa veure. Segles després d’un amor que provocà una guerra, un festival de referència, Temporada Alta, contextualitzava cronològicament en una estricta actualitat les batalles d’una rutina massa poc irreverent. Coi, que no és poca cosa.

Kassandra s’anunciava com un show del qual se’n parlaria, que n’Elisabet Casanovas aprofitaria molt bé aquest present que se li donava, que gràcies a Sergi Belbel s’empatitzaria molt amb el públic, the audience, que l’idioma utilitzat era universal, que el text de l’uruguaià Sergio Blanco ens obligava a repassar les nostres pròpies contradiccions i que en acabar ja trobaríem a faltar la seva protagonista. I això era en assajos, perquè Temporada Alta estrenava aquest cabaret troià que tenia lloc al Club Odissey i acabava literalment fora del teatre de Salt.

El teatre basat en monòlegs és una indiscutible tendència. Actualment propostes com A.K.A. (Also Known As) (amb Albert Salazar) o d’altres no tan recents com Conillet (amb Clara Segura) no deixen de ser garantia d’èxit. Una intensa preparació en un repte per la direcció i interpretació en un sol paper, que sempre s’acaba nodrint de la interacció, més o menys directa amb el públic. A Kassandra, el públic és de facto part de l’escenari. Si és que hi ha escenari. Not really. Més aviat, l’obra es pot considerar integrada entre les rodones taules del públic. Sergi Belbel ha contribuït en aquest trencament de la frontera entre la part interpretativa i l’espai de l’espectador.

N’Elisabet Casanovas s’encarnà aquell vespre per primer cop en una transsexual que no s’havia pogut permetre acabar tot el procés de canvi de sexe. Tanmateix, ho portava molt bé. “I am not a boy, I am not a girl. I’m Kassandra”. Sí, en anglès. No n’hi trobeu entre mots perquè sí. Un anglès senzill i fàcilment comprensible, acompanyat de la sovintejada traducció directa de dos membres del públic. The audience. En aquella ocasió no sé si tan triats per atzar, però els debuts admeten llicències. En català i castellà, permanentment millor que qualsevol Google Translator. Sure.

I és que l’estrena per l’actriu va ser agradable, of course, amb el suport d’alguns dels actors i actrius protagonistes de la sèrie entre el públic en el mateix escenari. Actors i actrius que li han obert molts camins en el món de la interpretació, a Merlí. The little screen.

ABBA, Bugs Bunny, Homer Simpson, Katharine Hepburn, Allò que el vent s’endugué et al. connecten la Troia d’abans de Crist amb la societat actual. Una connexió amb les violències d’avui, sense mossegar-se la llengua en parlar de sexe ni centímetres ni de fer-ho directament amb el públic. Si bé aquest per moments no semblava estar prou immers en l’obra, la sensació final que es va palpar és la d’un retrobament contemporani que creua la mitologia amb l’actualitat i les fa molt més properes del preconcebut. Kassandra no deixa de ser una refugiada, un ésser maltractat pels homes que l’envolten i la violència que roman impertèrrita a la seva biografia. En l’episodi que es viu a l’Odissey veiérem la seva realitat, la necessitat de prostituir-se per subsistir, sempre amb un optimismo permanent.

Temporada Alta ha “segrestat” l’estrena d’aquesta creació de l’uruguaià Sergio Blanco. Una reinterpretació de la Guerra de Troia, explicada per una esclava d’Agamèmnon qui assegura tenir la versió autèntica contraposant el que va narrar Èsquil i Eurípides fa milers d’anys. Ara ja només us podeu dirigir al TNC. La capital ens exigeix dir-li a Kassandra que té un bon cos, mentre no ho eviti Agamèmnon. Indeed!