Julian, Edward & Chelsea

La Rueda i Teatro de Cerca presenten 'La revelació 1.0' al Tantarantana, un espectacle sobre el fenomen dels whistleblowers

“Què faries si tinguessis accés a material classificat que demostrés la corrupció tant del govern com de les grans empreses”? Aquesta és la pregunta que les companyies La Rueda i Teatro de Cerca formulen al públic que assisteix a La revelació 1.0, l’obra que narra el fenomen dels anomenats whistleblowers, això és, aquelles persones que filtren informació confidencial i destapen la corrupció i les il·legalitats del sistema. Jorge Yamam-Serrano narra la valentia –i les conseqüències- dels tres més famosos i mediàtics de l’era digital: Julian Assange, Edward Snowden i Chelsea Manning. Al teatre Tantarantana fins al dia 1 de desembre.

Una escena de l'espectacle 'La revelació 1.0', que es pot veure al Tantarantana.
Una escena de l’espectacle ‘La revelació 1.0’, que es pot veure al Tantarantana.

“Tots els textos, diàlegs i materials d’aquesta obra són reals”, resa la gran pantalla que presideix l’escenari del teatre Tantarantana. I això és el que fa de La revelació 1.0 una obra esgarrifosa, perquè l’espectador sap que el que veurà –o acaba de veure- no és fantasia del dramaturg, en aquest cas Jorge Yamam-Serrano, sinó la recreació teatral de la pura, dura i trista realitat.

L’autor, que també firma la direcció, agafa retalls de la vida personal de Chelsea Manning, Julian Assange i Edward Snowden, de les seves feines i dels casos que van suposar la seva heroïcitat o la seva infàmia, depèn de a qui es pregunti. Un cop té tots els ingredients recopilats, els posa en una coctelera, els sacseja amb ràbia, i després n’aboca el resultat en una dramatúrgia, sàviament triada i teixida, que deriva en un atractiu thriller psicològic sobre la censura, la llibertat d’expressió i les formes de control que imperen avui en dia.

Perquè recordem els seus delictes, de manera abreujada i resumidíssima: Manning és una analista informàtica que va revelar les atrocitats comeses per l’exèrcit dels EUA a l’Iraq; Assange, el periodista que va fundar WikiLeaks i ha filtrat misèries internacionals; i Snowden, un consultor tecnològic i exempleat de la CIA i la NSA que ha destapat programes de vigilància massiva. Secrets d’Estat esbombats a ritme de ventilador perquè la ciutadania sàpiga en què es gasten els quartos els seus governs i com n’anem de despullats, per la vida.

De fet, Yamam-Serrano també va firmar el 2015 una obra de característiques similars, que va ser un èxit: Camargate, on escenificava la surrealista trobada entre la llavors líder del PP català, Alícia Sánchez Camacho, amb l’ex de Jordi Pujol Ferrusola, Victòria Álvarez, al conegut restaurant La Camarga, els reservats del qual van deixar de ser-ho després d’aquest barroer afer d’espionatge polític que incloïa el ja clàssic micròfon amagat dins un gerro amb flors.

Així que La revelació 1.0 continua amb aquesta línia de teatre documental. Gestada durant dos anys i estrenada al festival Grec 2018, arriba ara degudament actualitzada amb les novetats succeïdes a cada protagonista. La peça està dividida en tres escenes, perquè cadascú llueixi de forma individual. Els intèrprets sobrers acompanyen al principal en totes elles encarnant els còmplices o els canals mitjançant els quals els reveladors van filtrar els seus secrets: empresaris, periodistes… i el públic presencia pel forat del pany, en un exercici de voyeurisme, què va passar de forma hermètica a porta tancada.

Per aquest motiu, té una importància vital l’espai escènic i la il·luminació, a càrrec de Guillem Gelabert. Concebuts des del minimalisme, amb quatre elements recrea l’habitació d’un hotel, l’interior d’una casa rural i una cel·la, tot creant un ambient claustrofòbic i inquietant, a ritme del que els personatges narren. El joc de llums i la disposició de l’escenari –amb la doble porta al fons-, ajuda a completar aquesta sensació. I els audiovisuals, obra de Nico Aguerre, posen la cirereta del pastís projectant imatges reals dels esdeveniments.

Una escena de l'espectacle 'La revelació 1.0', que es pot veure al Tantarantana.
Una escena de l’espectacle ‘La revelació 1.0’, que es pot veure al Tantarantana.

He deixat deliberadament pel final els dos actors i l’actriu que encarnen els whistleblowers: Ruben Ametllé (Assange), Jordi Andújar (Snowden) i Cristina Gàmiz (Manning), perquè es mereixen un punt i a part. Estan, senzillament, fantàstics, individualment i de forma col·lectiva. Sense ells, l’obra no interpel·laria, ni de lluny, l’espectador. En aquesta proposta es posa novament de manifest que per bo que sigui el text, si no es tenen intèrprets solvents que li donin ànima, versemblança i credibilitat l’obra s’ensorra en un tres i no res. En aquest sentit, doncs, cal felicitar la selecció i direcció dels actors. Un encert majúscul.

Arribats a aquest punt, em veig obligat a fer una acotació, precisament arran de la interpretació de Manning, sense deixar de subratllar i insistir que el monòleg que en fa Cristina Gàmiz posa la pell de gallina. Però:

Fa pocs dies es va celebrar a Barcelona el festival de literatura queer QLIT, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Entre altres activitats, va tenir lloc una taula rodona sobre teatre LGTBI. S’hi va parlar obertament sobre la necessitat o no que personatges trans els interpretessin persones trans. És un debat no resolt. Per una banda, les persones trans demanen visibilitat –i, sobretot, feina (l’atur entre aquest col·lectiu s’estima que és del 85%)– a escena. De fet, és obvi que un actor o actriu trans (partint de la base que sigui professional) no necessàriament hauria de limitar-se a encarnar aquests papers. Per què una actriu trans, si és bona, no pot fer, posem per cas, de Julieta Capuleto? Hi ha bons i mals actors, bones i males actrius, independentment del seu gènere. Però per altra banda, si s’és coherent i corresponsable, un actor o actriu cis por fer de trans a escena, i no hi hauria d’haver cap problema. La qüestió és que això és el que ha estat passant fins ara, i potser ja seria hora d’anar fent un canvi.

Feta l’acotació, recordarem que, tot i que Assange, Snowden i Manning han assolit ressò internacional, no vol dir que, ni de bon tros, siguin els únics reveladors del planeta. I aquí reconeixerem un altre mèrit de l’obra: just abans que caigui el teló, La revelació 1.0 fa una picada d’ull a altres xiuxiuejadors que no són tan coneguts però que han destapat sonats casos de corrupció (Gürtel, Acuamed, la llista Falciani, els Papers de Panamà…). És un just homenatge a dones i homes que s’han jugat la carrera –i altres coses- per anteposar la justícia a la seva reputació. I per reblar el clau, l’obra també repassa foscos episodis que, sorprenentment (o no) han passat desapercebuts a l’opinió pública. Tot plegat es mereix els aplaudiments que el públic dispensa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació