Judici (obert) per a Marcos Hourmann

A la Sala Beckett parlen de la mort. I ho fan no només per commemorar la de l’il·lustre dramaturg que dona nom a teatre, sinó per parlar de la condició essencial de la vida: la mort. Diverses propostes escèniques (obres de teatre, conferències, micròfons oberts…) han encarat la mort de fit a fit. Com diu Toni Casares, amb el cicle Memento Mori han fet un forat a l’agenda per pensar en la mort, per recordar-nos de morir. Precisament Marcos Hourmann porta molts anys recordant la mort dia rere dia. Aquest metge d’origen argentí, afincat des de fa més de 20 anys a Catalunya, va ajudar a morir una pacient el 2005 i va ser el primer metge acusat d’eutanàsia a Espanya. Ara Hourmann puja a l’escenari per explicar la seva història, ajudat per un relat audiovisual que complementa la paraula. El muntatge Celebraré mi muerte s’ha pogut veure durant dues setmanes i les entrades han volat. Crec que mai havia vist la platea de la Beckett tan plena (només quatre butaques buides). Suposo que la història és suficientment potent, però que darrera de la producció estigui Alberto San Juan i Jordi Évole també és un reclam mediàtic.

Però primer de tot s’ha de ser just. Aquí Évole hi pinta poc, més enllà de posar calés i infraestructura. Perquè el creador de la història és Víctor Morilla, realitzador de televisió i documental de Producciones del Barrio, productora del Salvados de l’Évole. Va ser ell quan el 2016 i mentre estaven gravant el capítol de La Buena Muerte, on s’explicava el cas del Marcos Hourmann en un programa on s’exposava el debat de l’eutanàsia d’una manera directa, qui va veure la potencialitat del personatge. Morilla que justament feia poc que havia vist Claudia de La Conquesta del Pol Sud i en la qual havia quedat fascinat per la potència de la història i del format, va veure que Hourmann podia ser la seva Claudia. Amb aquest run run al cap, va anar donant forma al projecte, va visitar l’Alberto San Juan de Teatro del Barrio (són gent del barri) i el va convèncer per crear la dramatúrgia i acceptar el repte de dirigir un actor no professional. L’any passat van estar a Madrid fent temporada al teatre del San Juan i després d’uns 70 bolos han conquerit la Beckett.

Les claus de l’èxit són vàries. En primer lloc tenim un personatge que desborda carisma i honestedat. Aquí no hi ha cap retrat, cap composició fictícia de personatge, sinó un treball periodístic/ dramatúrgic (la fusió més estimulant del teatre contemporani) que recopila, mastega i escup els fets des de tres perspectives diferents: els fets materials en sí i les seves conseqüències judicials; les implicacions personals i els traumes que desperta en el metge; i en la contextualització i contraposició d’opinions periodístiques. Però de fet, l’última perspectiva és potser la menys treballada. Prioritza més entrellaçar els fets succeïts amb les reflexions i els records de Hourmann. En aquest sentit hi ha un posicionament clar: parlem de com un professional de la sanitat va practicar l’eutanàsia a una dona que li havia demanat la mort per acabar el patiment, i que la seva filla implorava també. Es tracta d’entendre el perquè de la decisió del metge i d’empatitzar amb ell. De fet el metge sembla que busca una certa redempció. Va salvar la presó i la seva inhabilitació professional, acceptant la seva culpabilitat i tragant-se tones d’orgull. Ara entre tots li donem el judici que no va tenir. Bé, aquest paper sols els juguen vuit persones que estan assegudes al mateix escenari.

El relat s’inicia amb la imatge d’una carretera de matinada, un rètol que ens anuncia Catalunya. 2005. 29-M i la veu de Hourmann explicant que torna a casa, de l’hospital on treballa, a Tarragona, a Barcelona. El trajecte dura una hora, el que tardarà aquesta obra on explicarà com i perquè va matar a la seva pacient. Aquesta pantalla estarà gran part de l’obra mostrant imatges, tant de testimonis, fotografies i recursos audiovisuals que expliquen els fets, com d’altres gravades o compostes expressament per reforçar l’emoció d’alguns paratges de l’obra. El relat no carrega les tintes en el possible linxament mediàtic que podia rebre, ni en els retrets que els seus companys de professió li devien retreure. El que escoltem és més el viatge emocional del metge en les diverses etapes de la seva vida. No es tracta sols de veure com ha de fugir a Suffolk (Anglaterra), ometre informació per tal d’exercir professionalment, ser descobert per un tabloide anglès i haver de tornar a Barcelona amb la cua entre cames. Sinó d’entendre que la seva decisió, presa amb consciència, també té ecos en el seu passat familiar. I és aquí on el relat es fa espinós, més humà, però també polèmic. Fem una regressió a la vida dels seus pares, a la seva infància, a la relació dels seus progenitors i a la d’ell amb el seu pare. La construcció d’aquest relat de vida conclou amb la mort del pare, després de dos anys malvivint víctima d’un ictus. I el trauma de Hourmann de no haver pogut cuidar-lo com hauria d’haver fet. Aquest relat, ben exposat i sense ser buscar la llàgrima fàcil en cap moment, remou, però sobretot ens està volent dir que, tot i posar primer el codi deontològic per davant i després actuar amb consciència ètica, hi havia un input del passat que potser, de manera inconscient, va ajudar a prendre una decisió. Al cap i a la fi, el patiment de la seva pacient i de la filla no podien no ser-li familiars. Però és clar, aquest relat planteja un dilema: els motius personals poden influir a l’hora de prendre una decisió mèdica transcendent?

Durant el monòleg, Hourmann no eximeix part de la seva culpabilitat i ens recorda en més d’un cop que sempre ha estat una persona de caràcter difícil. Precisament, explotant aquesta via d’home passional i sorrut ens presenta algun enfrontament (l’episodi de l’infermer i el tacte rectal) i fins i tot, es permet la llicència (falsa) d’insultar als autors de l’obra que el fan dir coses que ell no diria. Hourmann es mostra honest i transparent, però no hem d’oblidar que la dramatúrgia també ajuda a construir aquest personatge tan polièdric. Marcos, tenint molt clar que el seu objectiu és aconseguir la redempció popular que no va aconseguir en el judici, interpel·la directament al públic. Tot i que al final seran sols 8 persones qui determinaran la innocència del metge. Hom pot pensar doncs que la confrontació i el debat amb el públic no és real, sinó parcial. Però els creadors i el mateix Hourmann, sabedors d’això al acabar l’obra, després de deixar els cinc minuts de rigor “pels pipis i els pitis” inicien un col·loqui on Hourmann es presenta davant el públic perquè li facin preguntes sobre qualsevol aspecte de l’obra, del procés judicial o fins i tot per retreure-li quelcom. Un exercici de transparència que afavoreix el debat obert, transparent, assossegat i constructiu sobre un tema tan espinós com l’eutanàsia. Ah, per cert, debat que sembla que finalment tindrà una resolució positiva (opinió personal) en forma de Llei aprovada al Congrés.