Josep Maria Miró: “Aquest és un lloc bonic per viure-hi?”

Aquest dijous s’estrena Temps salvatge a la Sala Gran del TNC. Josep Maria Miró, un dels nostres autors més traduïts i representats arreu del món, entra d’aquesta manera al selecte club dels dramaturgs catalans vius que han estrenat a la Sala Gran, com ara Jordi Casanovas o Pere Riera. Temps salvatge és un retrat d’una comunitat i les seves pors, que floreixen quan es veu amenaçada per un element extern. L’infern són els altres, o bé tenim l’enemic a dins de casa? Oriol Puig Taulé ha conversat amb Josep Maria Miró sobre aquest text i els temps salvatges en què estem immersos. Ester Roig l’ha retratat i gravat i Lucía Ramírez ha transcrit aquesta conversa.

Després de llegir el text i, sobretot, després del monòleg final de la Raquel, queda molt clar el motiu d’aquest títol. Per què creus que estem vivint en un temps salvatge? Opines realment que l’època que ens ha tocat viure és incomprensible, i que estem navegant a la deriva?

La Raquel afirma que estem en un temps salvatge i que potser ho hem estat sempre. Crec que els temps sempre han sigut salvatges i que, si miréssim enrere, possiblement ens horroritzaríem. Però, en tot cas, el que ens ha tocat viure és el present. El títol també té molt a veure amb l’actualitat, que és un moment de confusió. Aquest moment en què les mentides s’instal·len amb una gran força com a veritats, en allò que hem batejat com la postveritat. És un títol que fa referència al Cronos, al temps en el sentit cronològic, però també a la meteorologia, perquè és una obra on el clima té molta importància. És un clima asfixiant, i ho és, sobretot, perquè a dins de les cases d’aquest veïnat s’hi acumula una temperatura molt alta.

El fet que hagis triat una comunitat tancada, aquest model de gated comunnitiy que podem trobar tant a l’Amèrica del Nord com a la del Sud, és una manera de parlar de tots nosaltres? Creus que tots estem, d’alguna manera, tancats a dins de les nostres petites comunitats?

És curiós el tema de l’emplaçament, perquè hi ha un personatge de l’obra, la Ivana, que ella mateixa es rebateja com a iguana, que planteja la mateixa pregunta diverses vegades: “Aquest és un lloc bonic per viure-hi?”. L’altre dia pensava que en moltes de les meves obres he configurat paisatges i arquitectures, com ara a Nerium Park, que és una arquitectura similar. En aquell text el problema era que no hi havia veïns. En aquest és tot el contrari: hi ha veïns i tots tenen les seves històries. Les piscines també hi són presents. Es tracta d’un emplaçament físic que ells consideren un lloc bonic per viure-hi, però llavors aquest espai és violat, agredit. A Olvidémonos de ser turistas la geografia també era summament important, i els personatges buscaven la bellesa, la mort i l’amor a través del paisatge. A Temps salvatge combino el paisatge i l’arquitectura: el bosc i la urbanització, la natura i l’espai construït per l’home. Aquesta pregunta que fa la Ivana, reincident, de si aquest és un lloc bonic per viure, en el fons és la pregunta que jo traslladaria a l’espectador. Hem creat un lloc bonic per viure perquè els paisatges i les arquitectures al nostre voltant són decorats. Però, en tot cas, els llocs bonics per viure-hi els configurem i tenim l’obligació de configurar-los les persones, tant individualment com col·lectivament. També crec que aquesta obra parla del concepte de col·lectivitat. Reclama a l’espectador la necessitat de trobar instruments ètics per viure i conviure amb els altres. Penso que les arquitectures creades no són de totxo ni de ciment, sinó de qualitat humana.

Un altre dels grans temes de les teves obres, i penso sobretot en El principi d’Arquimedes, és la por. La por als altres o a nosaltres mateixos. Creus que la por és un dels grans mals del nostre temps?

La por ha sigut sempre una de les grans eines, instruments i motors, no només del nostre temps, sinó de tots els temps. D’altra forma no s’explicaria la iconografia del romànic, per exemple: quan la gent entrava a les esglésies, el poder els feia sentir por i també els explicava clarament quines eren les regles del sistema d’aquella època. La por sempre ha manat. D’alguna forma és aquell motor invisible que mou, fa viure i fa lluitar les societats. Al nostre segle s’ha instal·lat d’una forma potser més forta que en altres moments, perquè és una por molt més abstracta. A l’inici de Temps salvatge apareixen unes pintades amenaçadores a la comunitat, i això genera que tots aquests veïns comencin a plantejar-se qui són, de quina forma es relacionen entre ells, què els fa por, de què s’han de protegir… És una por que no saben ben bé quina és. És boirosa, com un fantasma. La presència fantasmal és molt important en aquesta obra. La Raquel, en un moment determinat de l’obra diu: “Vam tenir la sensació que havien agredit les nostres parets però, en realitat, van traspuar què hi ha de debò dins les nostres cases.”. És a dir, és una por que sembla que ve de fora, però de mica en mica descobrim les pors internes d’aquesta comunitat. Que possiblement són més fortes i més salvatges que aquelles que pressuposen que arriben de fora.

Has citat un parell de cops el personatge de la Raquel, que en aquest muntatge és interpretat per la Míriam Iscla. Llegint el text s’intueix de forma bastant clara que l’autor parla, sobretot, a través d’ella.

En totes les obres hi ha un personatge ètic, i en aquesta obra és la Raquel. Llavors hi ha la Ivana, que és el desllorigador de tot plegat: una noia insolent de 17 anys que arriba a la comunitat per posar-ho tot de cap per avall. La Raquel és el personatge ètic que necessita trobar un espai de reflexió. Reconeix que s’equivoca, que està confusa i que no sap com actuar, i que el temps li passa per davant i l’obliga a prendre decisions. Té a veure amb aquest concepte del temps i la por. És un personatge que diu ‘parem, parem’: tota l’estona intenta frenar la velocitat del temps.

La Raquel potser és el personatge que evoluciona més, a l’obra, començant des de l’ambició i acabant en una reivindicació del dubte. Afirma que estem obligats a tenir una opinió de tot, quan en realitat no sabem res de res. Reivindiques el dubte com una estratègia de defensa davant de la realitat?

Sóc un grandíssim relativista. Penso que el dubte, de vegades, l’identifiquem amb una cosa negativa, i en canvi dubtar és lògic i legítim. Sembla que no existeixi l’opció de dubtar. Ens trobem en un moment polític –no només en l’àmbit local, sinó també mundial– d’atrinxerament, de blancs o de negres. El que reivindica la Raquel és la possibilitat de trobar els matisos, que de vegades deixem al marge, com si tot hagués de ser “això o allò altre”. De cop i volta apareixen llocs de convivència, que és una de les coses que reivindica l’obra: construir espais comuns per a dialogar. Per pactar, ja sigui amb la parella o amb el veí del costat.

La teva formació acadèmica i experiència professional en el món del Periodisme és quelcom que treu el nas a tots els teus textos. Quina és la teva relació amb el bombardeig diari d’informació que patim?

Fa uns anys, una de les coses que m’espantava més era que havies de tenir una opinió de tot, i en tot moment. Jo sóc una persona que intenta estar al dia, llegir, estar informat, posicionar-me, i em considero activista en molts aspectes. Sempre intento ser una mica coherent o posicionar-me en diversos temes, políticament i socialment. De sobte sentia que hi havia qüestions sobre els que no tenia una opinió clara, i que no passava res si no la tenia. Aquella mena d’atrinxerament, de bons i dolents, em feia por. Em semblava una forma perillosa de segmentar, de dividir. Reivindico el dubte i que trobem espais per a la reflexió. Això ho deia Marina Garcés, que ha escrit el pròleg del text, quan hi havia la jornada de reflexió abans del 21-D: “És impossible reflexionar en un moment en què constantment estem accionant i reaccionant”. En el fons, la Marina està posant en paraules una cosa que jo estic explicant amb aquesta obra: la necessitat de parar, respirar i intentar entendre què està passant al nostre voltant. També de quina forma nosaltres com a subjectes d’aquesta col·lectivitat hem intervingut, o som partícips del que està passant. Per tant, reivindico el dubte i la reflexió. Penso que són uns temps salvatges, en què l’espai de reflexió ha quedat en un espai perdut, oblidat.

La idea de comunitat porta implícita un concepte de nosaltres, que per antagonisme o per pura necessitat necessita crear uns altres. A Temps salvatge hi ha un personatge que és clarament l’altre, com a símbol inequívoc de les pors de tots i cadascun dels membres de la comunitat.

La Marina Garcés parla molt de la configuració del “nosaltres” a Un mundo común. Un “nosaltres” necessita configurar uns “altres”, com un mecanisme de la por. En tot cas, l’eina de reflexió important és que durant molts anys hem estat configurant uns altres com a elements de perill, de por i lluita. Potser és el moment de començar a trobar aquest perill en nosaltres mateixos. Aquesta necessitat de trobar l’enemic a fora quan l’enemic el tenim aquí, la història ho demostra de forma reincident. Hem de començar a reflexionar des de dins com a individus, i alhora com a membres d’una col·lectivitat. He tocat aquest concepte en diversos textos i és una cosa que m’inquieta: de quina manera ens endrecem, com articulem aquesta col·lectivitat, quins conflictes tenim, quins punts en comú i de diferència. A Temps salvatge hi ha moltes referències a l’actualitat: en tots aquests casos sempre es va intentar situar una amenaça a fora, quan hem vist que l’amenaça la tenim a dins de casa.

A l’estona d’assaig que hem pogut veure, ens ha quedat clar que tant l’escenografia, signada per Lluc Castells, com la música, creada per Xavier Albertí, tenen una gran importància a la posada en escena.

Temps salvatge té un sistema de tractament temporal que fa que el lector o espectador entri en una mena de muntanya russa: el temps no existeix i es passa de la nit al dia en qüestió de segons. El Xavier ha acompanyat el text amb tota una banda sonora, interpretada per un quartet de corda. Sento que és una composició musical de primer nivell. Està sent, en aquest cas, un procés enormement feliç. I de l’escenografia del Lluc Castells… què en puc dir? És tot un luxe. En els dos mesos que han durat els assajos només he faltat dos o tres dies. Estic gaudint molt del procés, i tots els intèrprets són d’un gran nivell, tant actoral com ètic.

No és la primera vegada que un text teu es representa al TNC: vas formar part del T6 amb Gang Bang (obert fins a l’hora de l’Àngelus), i la temporada 2013-2014 vas dirigir els teus textos Fum, a la Sala Petita, i La dona que perdia tots els avions, a la Sala Tallers. Temps salvatge suposa el teu debut com a autor a la Sala Gran. Sents molta responsabilitat davant d’aquest compromís?

Recordo perfectament quan el Xavier em va fer l’encàrrec, el juny de 2016. Vam anar al Museu del Cau Ferrat, en terra de Santiago Rusiñol. Em va dir: “M’agradaria que fessis un text per a la Sala Gran”. El primer que li vaig dir va ser que no volia semblar un desagraït, però que jo escric un teatre molt íntim, pensat per uns formats petits o mitjans. “Celebro que em facis aquest encàrrec, però t’ho he de contestar avui? No ho tinc clar”, li vaig dir. Pensar en un format i un espai tan gran, d’entrada, m’espantava una mica. Aquell mateix dia, a l’hora de dinar, li vaig dir que tenia una idea al cap d’una temàtica que havia de ser en gran format. Li vaig explicar l’argument de Temps salvatge, amb algunes variacions que naturalment han aparegut durant el procés d’escriptura. També li vaig dir que no sabia si aquest text l’havia de dirigir jo. En un moment em va proposar que la dirigís un altre director, i quan em va dir que ho volia fer ell, li vaig contestar: “Endavant!”. Estic molt content que hagi sigut així. És un engranatge d’una dificultat tan gran, que és molt agraït venir com a autor, seure a la platea i veure aquest gran dispositiu escènic. Estic vivint molt feliç aquests dies, però evidentment el fet de no dirigir-lo jo em treu una gran responsabilitat de sobre. A pocs dies de l’estrena, he de dir que fa mesos que estic feliç i content. Tinc la sensació d’haver escrit un text per a la Sala Gran, però sense renunciar a les temàtiques, les narratives i les poètiques que m’inquieten. Sento que he intentat aprofitar totes les possibilitats de la Sala Gran, però que no he renunciat al meu jo, i això és primordial.