Jorge Arturo Vargas: “Amarillo és una baixada als inferns”

Fins aquest diumenge es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional, l’espectacle Amarillo de la companyia mexicana Teatro Línea de Sombra. Un muntatge profundament compromès que, segons Xavier Albertí, no deixarà ningú indiferent. Hem parlat amb Jorge Arturo Vargas, director de la companyia.

Fins aquest diumenge es pot veure a la Sala Petita del Teatre Nacional, l’espectacle Amarillo de la companyia mexicana Teatro Línea de Sombra. Un muntatge profundament compromès que, segons Xavier Albertí, no deixarà ningú indiferent. Hem parlat amb Jorge Arturo Vargas, director de la companyia i del muntatge.

Aída Pallarès: Des de fa uns anys els espectacles de Teatro Línea de Sombra s’elaboren a partir d’un fet real. Per què busqueu la realitat a l’escena en comptes d’arribar-hi a través de la ficció?

Jorge Arturo Vargas: Durant els primers anys de la companyia sí que optàvem per arribar a la realitat a través de la ficció.  Vam adaptar, per exemple, textos de Lars Noren, ja que ens permetia trobar a l’interior de l’estructura espais on el text deixava veure una altra cosa, més enllà de la ficció. Més endavant, però, ens vam adonar que la ficció tanca l’experiència escènica i això implica una verticalitat de relacions. I, per tant, ens va començar a interessar més de quina manera la realitat pot irrompre a l’escena i travessar les construccions fictícies. A més, creiem que l’alt nivell de violència als carrers de Mèxic fa irrellevant qualsevol intent d’arribar-hi des de la ficció. Per això fa aproximadament uns cinc anys vam decidir que havíem de buscar el material dels nostres espectacles en la mateixa realitat. I, sobretot, tractar d’eliminar les convencions més fictícies per deixar els materials de la realitat el més intactes possible però sense renunciar a les elaboracions poètiques.

A.P: I arribeu a aquesta realitat a partir del teatre però també des de la performance i les arts plàstiques.

J.A.V: Sí. A nosaltres no ens interessa el vehicle a través del qual aquesta realitat arribarà a l’escena. De fet sol ser l’últim que decidim. Amarillo, per exemple, va sorgir a partir d’aquest mur hipervigilat, una mena de panòptic fronterer, i vam decidir utilitzar càmeres de circuit tancat a l’escena per construir aquesta sensació que res pot escapar de la mirada de qui observa. El vídeo, per tant, no és una solució formal sinó un element necessari per a l’obra.

A.P: Aquest vincle amb el context social de Mèxic és una manera de denunciar la realitat del país?

J.A.V: Doncs sí. Tot i que també entenem la política com un element més de la necessitat de completar-se i que et permet exigir el que és just. Per tant aquesta idea del fet polític ens permet treballar el fet social sense renunciar a la mirada subjectiva. Crec que el que fem a Teatro Línea de Sombra és fer visible allò que intenten fer invisible. I això que volem fer visible està en el context social en què vivim i hem d’anar a la realitat per poder-ho denunciar.

A.P: Com funciona el procés creatiu d’un espectacle de Teatro Línea de Sombra?

J.A.V: A Baños Roma, per exemple, vam partir d’una notícia del diari on vam descobrir que un boxejador que crèiem mort,- José “Mantequilla” Nápoles-, vivia a Ciudad Juárez. I aquell any 2009, precisament, Ciudad Juárez estava considerada com la ciutat més perillosa del món. Ens va semblar que teníem la possibilitat de narrar la història d’aquell home i alhora la de la ciutat. Així que tota la companyia vam anar cap allà per descobrir de què estava fet l’espectacle. És una creació totalment col·lectiva.

A.P: I en aquesta creació quin paper té el text? 

J.A.V: L’escriptura és part d’una construcció que circula. Per a nosaltres el text no és més que moviment, el treball de construcció d’un actor. I per tant el que arriba al primer dia d’assajos no és el mateix del final. De la mateixa manera, tampoc hi ha una autoria clara, ja que l’anem creant entre tots, és un híbrid d’idees.

A.P: Una idea que en certa manera beu del que deia Vsévolod Meyerhold, que les relacions a escena haurien de ser horitzontals?

J.A.V: Exacte. Quan un dramaturg escriu un text es crea una mena de jerarquia entre el cap de l’autor i el cos de l’actor, un pensa i l’altre executa.

A.P: I opteu, per tant, per un teatre del cos.

J.A.V: Nosaltres partim de la creença que el cos és l’instrument material de l’actor i, per tant, el fonament de la creació escènica. Ens interessen molt els processos tècnics i tradicions que col·loquen el cos en el centre del llenguatge de l’escena, com en el teatre d’Eugenio Barba i el de Grotowski. És a dir, ens interessa més un actor constructor que un actor intèrpret.

A.P: Aquest actor constructor suposo que ha d’estar en un estat constant d’alerta perifèrica?

J.A.V: Sí, exacte. Per a nosaltres és fonamental que l’actor més que interpretar comparegui. És a dir, que estigui tot ell i la seva presència en escena. L’actor ha de tenir ulls al clatell, a les mans i als peus i d’aquesta manera pot percebre més coses i establir una relació amb l’espectador. Durant molts anys hem treballat amb la idea del no-acting, d’estar a escena i partir del que hom és i no d’una possible representació ficcional. Per tant no representem personatges ficticis.

A.P: Parlem d’Amarillo. D’on sorgeix?

J.A.V: Amarillo és una ciutat del nord de Texas, als Estats Units, que als anys seixanta va ser un focus d’atracció pels emigrants. Cinquanta anys després la frontera de Mèxic amb els Estats Units ha esdevingut un dels camins més perillosos del món on, diuen, han desaparegut prop de 70.000 emigrants en els darrers deu anys. Crec que és una xifra escandalosament brutal. L’espectacle Amarillo es col·loca en aquesta realitat i parla de l’encreuament que els emigrants fan pel desert, un territori que esdevé una mena de trànsit entre la terra natal i el somni americà amb el qual intenten resoldre la seva vida. L’any 2009, quan vam crear Amarillo, hi havia 5.000 emigrants que havien desaparegut en aquell desert en un període d’uns sis anys. I nosaltres ens vam preguntar per què decideixen abandonar el seu país i creuar per les parts més hostils de la frontera. I la resposta és que mentre que augmentaven les mesures de seguretat i es va construir un mur, els emigrants van començar a buscar altres maneres de creuar, cada cop més perilloses.

A.P: Des de quin punt de vista abordeu la figura de l’immigrant?

J.A.V: Nosaltres creiem que no és un il·legal i sempre intentem que aquesta paraula s’elimini del vocabulari perquè criminalitza l’immigrant i el torna vulnerable. De fet, nosaltres hem pogut constatar que en general els fenòmens migratoris beneficien les economies, ja que els immigrants s’encarreguen del “treball escombraria”. Cada any creuen 400.000 immigrants centre-americans cap als Estats Units i una altra quantitat similar de mexicans intenten creuar la frontera. De fet, gairebé el 15% de la població mexicana viu als Estats Units. Aquest flux migratori, però, contrasta amb les deportacions que, l’any passat, rondaven els dos milions. És un flux i reflux d’emigrants que mai acaba i creiem que mai acabarà fins que no canviïn les circumstàncies político-econòmiques del país.

A.P: És una obra més aviat coral com Baños Roma?

J.A.V: Sí, és una mena de mosaic. Treballem de forma fragmentària i a través d’aquests quadres creem una possible imatge d’una possible història. En un principi Amarillo parteix de la idea d’un cos que se n’ha anat de la seva terra natal i encara no ha arribat al seu destí. D’aquesta manera es planteja una mena de fantasmagoria a través de la qual les persones que l’han vist marxar intenten reconstruir el camí i la memòria d’aquest home. És un immigrant que no té nom i els té tots alhora, ja que podria ser qualsevol de nosaltres. Podríem dir que Amarillo és una baixada als inferns.

A.P: I formalment?

J.A.V: Com que parla de la frontera, el muntatge intenta desplaçar-se de les formes convencionals de l’escena i construir un paisatge en contínua transformació, una instal·lació habitada a través de la qual se succeeixen una sèrie de paisatges, objectes i narratives que es van formulant una pregunta que té a veure amb el cos absent d’un immigrant.

A.P: La violència és una constant en les vostres obres.

J.A.V: Doncs sí. És evident que ho és perquè som mexicans, però a Teatro Línea de Sombra també volem revelar aquella violència que no veiem. Arcadi Oliveres, a qui admiro molt, sempre explica que els grans capitals expliquen molts dels mals del Tercer Món. Sempre hi haurà una corresponsabilitat entre la violència del meu territori i el nord que l’ha anat provocant. Amarillo, per exemple, també és una mirada sobre aquesta violència, de la qual no se’n parla, la violència que provoca que una persona decideixi abandonar el seu país. Vivim en un món de violència però la que importa no és l’explícita sinó la que ningú vol veure ni tocar perquè no interessa. És la violència del vestit i la corbata. Tots vivim envoltats de violència, la diferència és que a Mèxic és explícita i aquí no.

A.P: Per acabar, em podries donar una pista dels nous projectes de la companyia?

J.A.V: Estem preparant un espectacle a partir de la història d’un grup de dones d’una comunitat de Colòmbia, que s’anomena “la lliga de dones desplaçades”. Són una cinquantena de dones que no tenien casa i fa uns quinze anys van començar a construir la seva pròpia ciutat. Actualment elles es pregunten què serà del seu futur i, sobretot, el dels seus fills. Nosaltres ens volem fer eco d’aquesta pregunta. Què passa amb els fills quan tenen el mateix horitzó del qual les seves mares van haver de fugir?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació