Jordi Oriol agafa el toro per les banyes

Les referències són infinites, les reflexions es multipliquen i al final la denúncia del caos absurd europeu esclata.

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

Fa uns anys parlava amb amics i coneguts sobre el tema de la independència i el referèndum. Recordo com una persona em deia que allò s’havia de fer gran, i que llavors potser a Europa ens escoltarien i pressionarien d’alguna manera o altra a l’Estat espanyol. Ja fa ben bé tres anys o més d’aquella conversa, i per un cantó veig que hi ha alguns que encara creuen en el happy ending europeu i d’altres que veuen la Unió Europea com un club d’elits governants que miren més pels seus propis interessos que per l’interès comú. I encara menys pel nostre interès, que ni és comú, ni és propi. Potser per això els últims moviments han mirat més cap a Rússia? Perquè tornem a la política de blocs, no? O havíem deixat de ser-hi? En fi, prou, que per a l’anàlisi política ja tenim el mestre Joan Burdeus. De fet, el millor consell per despertar del somni europeu és anar a veure Europa Bull, exquisida comèdia política del Jordi Oriol que s’acaba d’estrenar al TNC i que estarà tres setmanes a la Sala Petita.

Una escena de l'espectacle 'Europa Bull'. © May Zircus / TNC
Una escena de l’espectacle ‘Europa Bull’. © May Zircus / TNC

Jordi Oriol és una de les figures de la dramatúrgia catalana més originals. No només pel seu discurs, pel fons, sinó per la forma. Oriol tracta la paraula amb una precisió quirúrgica, la dissecciona i n’analitza les parts per donar-li un significat més extens, més multireferencial. Ho va fer en la genial T-Error (el nom de l’obra ja és prou evocatiu, no?), en La Caiguda de l’H, al Safari Pitarra o a La niña Gorda, l’any passat. I no ho deixa de fer en l’enèsima trapelleria del dramaturg i director, Europa Bull que va guanyar, aquest any sí amb bon criteri, el Premi Quim Masó. De fet, un altre cop ens trobem el joc lingüístic al títol. BULL. No sols és que Europa faci xup xup, sinó també que el toro (Zeus) que la va raptar sembla que ho va fer amb molta mala llet. Perdó. I de fet, tot parteix d’això. Podria ser una anècdota, podria ser un acudit, però tanmateix el cas de la vaca Penka va ser ben real i va acabar formant part de la discussió europea. La vaca Penka però era un significant que amagava un significat més pervers. I Oriol ha esmicolat totes les possibles metàfores de la vaca Penka i a partir d’elles n’ha fet una obra protagonitzada per una suposada comissió de cultura europea que en èpoques de vaques primes (bé, de fet, estava embarassada) tracta de trobar alguna cosa a celebrar. I res millor que celebrar la majoria d’edat de la nostra moneda, l’euro. Tant se val l’argument, tot plegat acaba sent una suma de quadres escènics que es contemplen com gags surrealistes, estranys i desordenats. Els polítics europeus són una colla de gamarussos inoperants que es barregen amb personal de la casa i amb una sèrie de personatges clàssics de la història d’Europa (Robespierre, Joana d’Arc, Napoleó, Juli Cèsar…). Tots plegats fan sang sobre les misèries d’Europa, de l’actual i de la històrica. 

Però hi ha un moment on tot pren un sentit, un gest que dona una nova perspectiva global de l’obra i, en certa manera, de l’autoria del Jordi Oriol. Joan Carreras al final d’un gag es posa a caminar de manera estrambòtica. És molt ràpid, però suficient per ubicar el referent. Està recreant el gag del Ministeri dels Silly Walks dels Monty Python. I aquesta és la clau. Europa Bull és hereva de l’humor i de la crítica del genial grup britànic. Surrealista, polític, sagnant, crític. Tots els qualificatius que es podrien penjar als Monty Phyton, encaixen en l’obra del dramaturg barceloní. Si els britànics parodiaven personatges històrics com Marx, Sartre o els pensadors grecs, Oriol ho fa amb Robespierre, Joana d’Arc o, també, amb un meravellós Karl Marx que parla com l’exhonorable Jordi Pujol. Però Oriol no es queda sols en el gag. No defuig el discurs més social, les reflexions més contemporànies: des del patriarcat fins al soroll mediàtic; des de la diversitat cultural fins a la (in)justícia espanyola (amb paròdia delirant de Manuel Marchena). Les referències són infinites, les reflexions es multipliquen i al final la denúncia del caos absurd europeu esclata en una revolució on els grans personatges històrics tracten de liderar una vaga muntant un toro mecànic. El joc meta (tot és Meta en Jordi Oriol, metateatre, metalingüístic, metareferencial…) explota en un final memorable. I és tan bonic que això es pugui a veure a la casa gran del teatre català.

Amb tot això, Oriol compta amb un equip artístic i tècnic brillant. L’escenografia, aquesta taula en ferradura, aquesta moqueta verda gespa, les grans banderes i, sobretot, l’entrada triomfal del toro mecànic, és obra de l’imprescindible Max Glaenzel; el vestuari, hi ha moltes disfresses, molts canvis de roba, ho porta la Silvia Delagneau i el joc de les llums, que també ajuden a la configuració de l’espai, és del Marc Salicrú.  

La veu, les múltiples llengües i els moviments els posen un sextet d’actors, músics i ballarins que executen tots els gags amb el ritme que necessiten. N’hi ha quatre que són d’aquí, Joan Carreras, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, i Anna Hierro. N’hi ha un rus, Sasha Agranov i un danès, Karl Stets. Cadascú representa diversos papers de l’auca, però la feina que fa Joan Carreras és, un altre cop, magistral. Si bé, el barceloní ha excel·lit en grans rols dramàtics, aquí demostra que la comèdia més física i verbal també la defensa com si ho hagués fet tota la vida. Igual que Carles Pedragosa, músic i company del dramaturg des dels inicis de la companyia Indi Gest, que aquí multiplica les seves capacitats interpretatives (amb una gran habilitat per fer el gall d’indi). I així mateix descobrim també Olga Onrubia, actriu que viu a mig camí entre Suïssa i Espanya, amb una gran capacitat transformativa (i un do pels idiomes). Europa bull, retruny. Diu Jordi Oriol que està a punt de petar. I nosaltres ho celebrem rient com si no hi hagués demà. Aquest és sens dubte l’obra que resumeix més l’essència oriolesca, tan devota dels Monty Python. Quin gran torero!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació