Jordi Martínez, el gran pallasso

Henry Miller va dir que El somriure al peu de l’escala era la història més estranya que havia escrit mai. Així que si ho diu una patum literària d’aquesta envergadura, no ho discutirem. Ramon Simó agafa les brides d’aquest singular text del 1948 i ens presenta la seva versió, personal i transferible, sobre un personatge a la recerca de la veritat de la seva vida. Jordi Martínez n’assumeix el rol principal, i està esplèndid. Al Teatre Lliure fins al 5 de maig.

Recorden aquell deliciós Uuuuh!, de Gerard Vázquez, que es va estrenar al TNC en un llunyà  2005? Jordi Martínez interpretava el pallasso Witzi, un dels personatges cabdals de l’obra, cínic, intel·ligent i corrosiu, que lluïa especialment en una de les escenes més esfereïdores de la funció. No era la primera vegada que bregava amb un nas vermell. El precedia l’experiència a la companyia Monti & Cia, on va participar amb diversos espectacles. Anys després, va venir Rhum, al Lliure, i ara s’enfunda de nou en la pell d’un clown, de nom August, el protagonista d’El somriure al peu de l’escala, de Henry Miller, per explicar-nos el destí d’un pallasso inconformista.

Ramon Simó firma la direcció d’aquest conte que va néixer com a encàrrec del Fernand Léger, que pretenia que posés text a dibuixos seus sobre el món del circ. Però el resultat final, una mica surrealista, amb preguntes metafísiques i existencials sobre l’home i l’ofici, no van acabar d’agradar al pintor cubista. Simó, en canvi,  s’hi aferra per narrar-nos aquesta dissertació sobre quin és el nostre lloc al món, a través de la figura d’August, un pallasso que és una estrella mundial i que, més enllà de fer riure la gent, el que vol és fer-la feliç. I encara que sembli una paradoxa, la recerca per a aconseguir-ho provoca el seu acomiadament, i comença a peregrinar per ell mateix buscant el seu autèntic “jo”.

Aquesta explicació simplista i condensada de la figura de l’August, Simó l’amplifica incorporant elements extres a l’obra original, que donen com a resultat un espectacle ambiciós a la vegada que confús i excessivament dilatat. Tanta floritura distorsiona l’espectador, ja que el monòleg del protagonista s’amplia amb petits números de circ, algunes actuacions musicals i, fins i tot, una acròbata. I sense menystenir ningú, al contrari, perquè el fitxatge d’Oriol Boixader, Joan Arqué, Griselda Juncà i Tanja Haupt –que interpreten tots els números accessoris- és excepcional, però resten pes a l’autèntic protagonista de la funció: el pallasso August, que no és altre que Jordi Martínez.

I aquí és on la ressenya enllaça amb l’inici per aplaudir la interpretació de l’actor d’Horta, que deixa el públic “asputrefacte” (sic). No només quan s’endinsa en el sentit monòleg de Miller, sinó quan interpreta a un pallasso de tota la vida, on està, senzillament, fantàstic. De fet, tenint en compte la reacció del públic, m’atreviria a dir que són aquests els moments més agraïts. I és que riure, tal com estan les coses, ve molt de gust. Encara que August busqui alguna cosa més.

Aquest espectacle s’hauria d’haver estrenat a l’Espai Lliure l’any passat, però un accident de moto de l’intèrpret li va impedir seguir assajant. Llavors, la direcció del teatre, lluny de buscar un substitut, va decidir ajornar per aquesta temporada la seva representació, tan bon punt Martínez estigués recuperat. Benvingut doncs, perquè ni que sigui per ell, paga la pena acostar-se a Montjuïc.