El títol d’aquest article bé podria ser el d’un episodi de les aventures d’en Massagran o d’en Pere Vidal, però en realitat, fa referència a un dels moments més hilarants de la nova obra protagonitzada pel veterà Joan Pera: la comèdia Un sogre de lloguer, escrita a quatre mans per Susanna Garachana i Jaume Viñas, que es pot veure al Teatre Goya fins al 26 de gener. L’actor mataroní forma part de l’imaginari col·lectiu català com els ínclits personatges ideats per en Josep Maria Folch i Torres i en Joaquim Carbó i, com ells, ha entretingut generacions de catalans amb les seves vicissituds escèniques. Amb Un sogre de lloguer, Pera reconnecta amb la seva millor versió –després de muntatges més aviat fluixos com Júnior (2023) o Master Xof (2021)– i demostra, un cop més, perquè és un dels nostres millors còmics.

La premissa de l’obra és ben senzilla: un jove enamorat contracta un actor per fer-se passar pel seu pare per tal d’enlluernar la mare de la seva parella. És a dir, un pare de lloguer per enganyar la sogra. Evidentment, res sortirà com estava planejat i, des de bon principi, el jove enamorat, interpretat per Edu Lloveras, haurà de bregar amb tota mena de dificultats. La primera i més rellevant és que l’actor contractat no pot acudir a la cita per un imprevist d’última hora i, en el seu lloc, hi envia un company de professió com a substitut: un actor de doblatge en hores baixes interpretat per en Joan Pera. A partir d’aquí, la comèdia està servida.

Embolics, malentesos i badades se succeeixen en escena a mesura que descobrim el passat ocult dels personatges. Amenitzats per atacs sobtats de narcolèpsia –un trastorn que sempre ha donat molt de joc a la comèdia– i una profusa repassada a la toponímia del país, amb un protagonisme destacat per Cadaqués i el triangle de Balaguer, format per la capital de la Noguera i els petits municipis d’Os i Alòs de Balaguer. Ja sabem que les al·literacions i els jocs de paraules són una font inesgotable d’humor i Joan Pera els serveix com ningú.

Cal fer notar que, malgrat la senzillesa de la trama, Un sogre de lloguer funciona perquè els seus dos dramaturgs van servint la informació amb dosis prou mesurades per acompanyar el públic sense abocar tots els misteris de cop. Potser la revelació final és un xic previsible, però Susanna Garachana i Jaume Viñas s’ho empesquen per mantenir l’atenció fins al final. No en va, el curs passat Garachana va entusiasmar crítica i públic amb El favor –el seu debut com a dramaturga, que tornarà a la cartellera del Goya a finals d’abril– i Viñas és el flamant guanyador del XIV Torneig de Dramatúrgia Catalana organitzat pel festival Temporada Alta.

A més a més, Viñas, prolífic home de teatre que tan aviat t’interpreta un personatge còmic (Coralina, la serventa amorosa), com et dirigeix una autobiografia confessional (Jump) o t’escriu una adaptació musical (La filla del mar), codirigeix l’espectacle al costat de Daniel Anglès, un altre monstre dels escenaris catalans que aquest mes ha celebrat trenta anys de trajectòria professional. Amb un equip artístic com aquest era difícil que Un sogre de lloguer no sortís bé. L’obra també compta amb un repartiment de luxe que, a més de Pera i Lloveras, inclou a Clàudia Benito i la veterana Munsta Alcañiz, una de les fundadores del Teatre Lliure, guanyadora de nombrosos premis i reconeixements, on destaca el premi Margarida Xirgu de l’any 1985.

Lloveras és qui carrega el pes de l’obra; qualsevol muntatge protagonitzat per Pera necessita un bon partenaire que entomi i serveixi com cal les bromes al protagonista. I Lloveras se’n surt amb nota. No només està amatent a les evolucions i necessitats de Pera –ja sabem que el mataroní és famós per les seves improvisacions en escena, i el dia que vaig veure l’obra, aquesta es va allargar vint minuts més de la durada indicada al programa de mà– sinó que construeix un personatge aclaparat per les circumstàncies amb un contrast notable entre el seu físic ferm i portentós i una veu amoïnada i escardalenca.

Per la seva banda, Alcañiz, l’última a aparèixer a escena –amb una anticipació molt ben jugada per part dels dramaturgs–, basteix una senyorassa impol·luta –digna còpia de Norma Desmond– que, malgrat la seva fredor inicial, evoluciona fins a desmuntar la seva imatge d’alta societat per lliurar-se de ple al joc de la comèdia. La seva entrada, amb un espectacular vestit de nit dissenyat per Núria Llunell, i el moment de màxima tensió entre ella i Joan Pera són dos dels punts àlgids del muntatge.

Finalment, el personatge de Clàudia Benito, qui va ser companya d’Edu Lloveras a l’extinta Kompanyia Lliure, és potser el més modest i desagraït de tots, però té la important missió d’anar resumint i desentortolligant la trama quan aquesta s’embolica massa. Un bon referent per als espectadors. Potser és un personatge més funcional que la resta, però Benito el defensa amb un somriure còmplice i amb la mateixa desimboltura que Pera, Lloveras i Alcañiz.

Un sogre de lloguer és el que caldria esperar de qualsevol comèdia protagonitzada per Joan Pera: un embolic absurd amb malentesos impossibles, defensats amb solvència per un elenc de nivell. Una expectativa que no sempre s’havia complert els darrers anys. Afortunadament, Un sogre de lloguer ens brinda de nou el millor Pera, amb algunes picades d’ullet a l’actualitat i amb una escenografia d’Enric Planas a la qual s’hauria pogut treure més partit.

Sobri i funcional, el pis on transcorre l’acció, presidit per un fals Mondrian, podria donar molt més joc. Al final de l’obra, les extravagants figures del lateral o el reservat del fons on hi ha la taula parada per al sopar gairebé passen desapercebudes. Malgrat tot, això no és cap impediment perquè l’obra arrenqui riures sonors de la platea gràcies al seu repartiment coral capitanejat per l’únic i incombustible Joan Pera.