Joan Ollé i el Somni d’una nit d’estiu

Una aula d’assaig de l’última planta del soterrani de l’Institut del Teatre de Barcelona. Murs altíssims negres. Llums durs. Cap finestra. Una escala de ferro fixada a un mur per pujar a un altell que comunica al passadís de la planta superior. Des d’aquest altell Juli Cèsar, Marc Antoni, Ricard II, Ricard III encoratgen, exacerbats, ciutadans i soldats, sota les alíferes negrors d’Albió o sota el sol negre de Roma. De vegades, enmig d’aplaudiments o contra ires plebees, baixen les escales desafiants i amb el pit nu o lents i triomfants o amb els ulls plens de penes i abracen el cos inert del tirà o el de la noia, un noi vestit de noia, violada i escanyada, amb la llengua i les mans tallades, o els llancen el cap de Macbeth, decapitat, condemnat a la pena de sentit eterna. Fosc. Aplaudiments. Són per al fill del guanter de Stratford. Acaba d’arribar a Londres, demana i manlleva favors i sabers als poetes àulics i auris, també escriu sonets ambigus, vels i brodats delicats, retrats i autoretrats, per al jove de les violetes.

Per aquesta escala el seu lector, que també és poeta, pobre i de poble, ha vist enfilar-se i delirar Ofèlies i Nores, suïcides, induïdes pels directors més histèrics i alcohòlics i per les directores més frenètiques i imprevisibles. Aquests dies treballen la versió de Hamlet de Bernard-Marie Koltès. L’aigua dels pensaments. L’infinit blavíssim dels ulls d’Ofèlia. El seu cos ufanós i menut enfilat a l’escala mig canta i xiscla encès de flames i fulles vives. I el príncep Hamlet li parla, l’agafa pels cabells, d’or, i l’arrossega, li crida que ella també és una puta, com sa mare, la del príncep. Sa mare ara folla amb el seu tiet. I Ofèlia torna a escena amb les flors, sagnant, clavades, a les mans i canta i se’n va i se’n va— Oh romaní! Oh flor encesa dels records! Els carrers, els canyars, els horts del Tàmesi. Quan s’apaguin els llums es perdran lluny, cap enlloc, per sempre, aprenents i docents.

A les joves actrius els esperen la mala vida i la mala sang de totes les edats i sangs. Pel passadís del soterrani, Joan Ollé els saluda, somriu, entra a l’aula veïna, hi fa una adaptació dramàtica del film Masculin femenin de Godard, tanca la porta. L’Ollé també estima el poeta del negre i els gossos. Estima els poetes dels dies de la «revolta feliç» bevedors i femelluts. És el lector de Jaime Gil de Biedma i de Gabriel Ferrater i el lector i l’amic de Joan Margarit i de Pere Rovira. Escandeix els versos, els cala foc, crida «Coma alta! Coma alta!». Amb ell ha fet el Somni d’una nit d’estiu. L’Ollé treballava i bevia. Així modelava síl·laba a síl·laba els pensaments i els esdeveniments i una dramatúrgia brillant i delirant, hi insistia i hi insistia, dolç i ferm, en cada paraula, en cada batec, i l’actor i l’actriu els seguien. Era bo de fer i era bo de veure i d’escoltar aquell somni, aquell malson, teixit i desteixit cada matí i cada nit per l’Ollé. I plegaven i l’Ollé seia al bar amb el got de whisky, el més barat.

El dia abans de presentar el Somni, a l’Ollé, la mala llet se li va fer agra a la gola, un vòmit, bevia i maldava les aprenents d’actriu. L’endemà el públic va aplaudir i ell va tornar a somriure i a dir que aquell ha sigut el seu millor taller, el més divertit, i convida a dinar les aprenents d’actriu i a ell, el poeta. Després del cafè s’esmunyen totes de cop. I l’Ollé, abatut, acaba de morir el seu amic Joan Barril, comença a parlar, li diu que és un vell, un borratxo baladrer i panxut. Un borinot de color rosa que es rebat contra la calç, contra la Lluna Plena. El seu domini tràgic és una campana greu on toca a morts el seu buit existencial. La cuirassa dura i dringant del seu passat, del seu maig feliç, i el batall, que llança amb ira contra els altres. Però sempre acaba tornar al seu somni d’una nit d’estiu i li diu que vol posar en escena les cartes a un poeta jove de Rilke i també els poemes de Gabriel Ferrater.

Se sap de cor Joc. «Pots jugar amb el seu cos, que és jove i riu, i vol el joc, i no n’ha tingut prou». L’hi diu tot sencer. Joc, no l’escriu un vell caduc. El sàtir vell no es vana del seu vici. El sàtir vell fa fàstic, fa pudor de vell. Quan el cavaller Ausiàs March demana a Alfons el Magnànim, al rei, i a la reina, la més jove i la més bella reina, la gràcia d’un falcó de setze anys, una donzella fina i bella de la Cort de Nàpols, per casar-s’hi, «per bon desig i bell», ja és un cavaller vell, com el rei, i se’n fot dels vells, d’ell mateix. Si la bella reina no l’hi atorga, per complaure la natura ociosa de l’animal, ell tornarà a practicar «la foll·amor». I Gabriel Ferrater és el poeta del cos, del cos encara jove i ferm. Quan escriu Joc, enamoradíssim de l’Helena, és encara un home jove. Ell ja ho diu que no farà mai pudor de vell.

L’Ollé li recorda aquesta ferma determinació del poeta. La pudor de vell. La de col bullida. La d’humitats. La del cendrer insomne l’endemà de res. Una mamada en un lavabo d’un bar. L’Ollé ha hagut de barallar-se pel plat de cols, per pagar la hipoteca de la segona residència i els favors de les boques. És un socialista a sou. El gasetiller obvi i groc d’El Periódico de Barcelona. Ell, que ha estrenat un meravellós Coral romput del més fervent patriota, Vicent Andrés Estellés, el fill del forner de Burjassot. Al Teatre Lliure. Amb Toti Soler, Montserrat Carulla, Pere Arquillué, Joan Anguera i un actor jove histriònic i estarrufat. La coda de l’espectacle era una projecció d’Ovidi Montllor dient Coral romput. La pell de gallina. El públic, dret, l’aplaudia. L’Ovidi i el Toti en un claustre antic de Tortosa. L’Ovidi, vestit tot de negre, hi deia Llibre de meravelles i Hotel París. Al cel la Verge cremava i girava. Era la Gràcia i era el Coneixement. Era a la darreria de l’estiu. La gota de mel. Ell tenia setze anys i somiava a ser poeta. No coneixia encara el Cel dels Poetes. «Voi che ‘intentendo il Terzo Ciel movete». Carrers i platges. Canyars i horts. Les paraules del desig són fàcils de dir. Són: la flor de taronger i la del gessamí i el test amb la nit de l’alfàbrega, un condó gastat, una rajola badada, una gerra neta i fresca, l’espart, els cistells i cabassos de cànem, cistells plens de fruita, pomes, albercocs, raïm, figues, la gota de mel a la darreria de l’estiu, i la sénia i la séquia i les petxines i el vi i la brisa.