Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Joan Brossa, pit i cuixa

'Laberint Striptease' és un espectacle ideal per apropar-se a l’obra de Brossa des de la nocturnitat que permet el cabaret.

A l’Escenari Joan Brossa s’hi està representant aquests dies l’espectacle Laberint Striptease, un cabaret inspirat en el volum Poesia escènica II. Strip-tease i teatre irregular (Arola Editors, 2013) i en alguns dels poemes visuals de Brossa. Roberto G. Alonso dirigeix, coreografia i condueix (en alternança amb Jordi Andújar) un espectacle de varietats multidisciplinari, amb música, dansa i cant. A Joan Brossa, paleta, li hauria encantat. N’estem segurs. Potser hi aniria cada nit, com feia a la Filmoteca de Catalunya.

El mestre de cerimònies rep i petoneja, quasi personalment, a tots i cadascun dels espectadors que entren a la sala. Especialment si són joves i formosos. Servidor de vostès va assistir a la funció del dimecres, on Alonso abraçava amb especial il·lusió alguns dels seus col·legues de repartiment a l’espectacle El gran mercado del mundo (Alejandro Bordanove, Antoni Comas, Rubén de Eguía, Sílvia Marsó) que s’estrena el 15 de maig al TNC. Alonso enllaçarà els dos espectacles, un rere l’altre, talment com si fos Emma Vilarasau. L’encàrrec de l’Escenari Joan Brossa al coreògraf sorgeix, imaginem, del fantàstic Cabaret 13 que Alonso fa quatre temporades que representa, cada dilluns i en intervals, al seu local del carrer Poeta Cabanyes. Allà, la sala d’assaig de la seva companyia es transforma en un acollidor teatre on té lloc una actuació de varietats (dansa, playback, striptease…) amb la presència d’estrelles convidades. Pel local del Poble Sec hi han passat, entre d’altres, Oriol Genís, Mont Plans, David Verdaguer i Òscar Machancoses, Brigitta Lamoure, Joan Vázquez o Las Glorias Cabareteras. Un punt de trobada de la bohèmia que es resisteix a desaparèixer del tot a la Barcelona del segle XXI.

Roberto G. Alonso fa anys que conrea l’art del fregolisme, ja sigui als seus inicis amb The Chanclettes o a espectacles més recents com A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía). El coreògraf, ballarí i “actriu dramàtica” ha sabut traslladar l’imaginari de Joan Brossa al seu món, mantenint-se fidel a l’obra del poeta barceloní i sumant-hi la seva mirada Teresina queer. Les tietes catalanes sempre han sigut molt modernes, i Alonso signa una dramatúrgia (amb l’assessorament de Marc Rosich) que perverteix i respecta l’obra de Brossa a parts iguals. L’equip artístic és magnífic, destacant el músic multi instrumentista Jordi Cornudella (a l’acordió, el piano, el clarinet, el saxo i el que faci falta) que comparteix amb el mestre de cerimònies la responsabilitat de portar l’espectacle. Elena Martinell és la cantatriu, soprano lleugera de vibrato contundent i aguts de campionat, una intèrpret versàtil que ja havia treballat amb Alonso i Rosich al muntatge Àries de reservat. Davo Marín és el saltimbanqui, ballarí elegantíssim i capellà inquietant, un dels membres originals del Cabaret 13 (i quin membre…), que interactua amb la ballarina stripteasista Laura Marsal, la més jove de l’elenc (i això es nota), i plegats es transformen en múltiples “A”, en un dels números més bonics de la peça.

També és punyent l’escena de descans amb la Gymnopédie núm. 1 d’Erik Satie, que Cornudella interpreta al piano mentre Martinell llegeix les declaracions (reals) de capellans i bisbes del segle XXI. Alonso tira d’humor gruixut en aquesta i algunes altres escenes, que servidor de vostès troba un pèl desajustat però que al públic de dimecres li va encantar. Menció especial mereix l’elegant vestuari, signat per Víctor Peralta i el mateix Alonso, amb totes les variacions del negre i la blonda. L’escenografia (disseny de Peralta i Tony Murchland) promet un interessant joc inicial amb l’espectador, que es trenca de seguida, i la il·luminació d’Albert Julve (cap tècnic de la casa) juga de meravella amb la peça i tots els racons de l’espai.

Laberint Striptease és un espectacle ideal per apropar-se a l’obra de Brossa des de la nocturnitat que permet el cabaret. Tant és si hom coneix els referents concrets de la seva iconografia (la pilota de futbol, el balancí, el logo de Volkswagen) com si no, el muntatge desprèn una aroma cent per cent Brossa. Alonso actualitza i porta l’obra del poeta a l’ara i l’aquí. El burgès, el capellà i l’obrer. L’urna. La beata… O és que potser no hem avançat tant com ens pensem? I el futbol. Sempre, el futbol. Què diria Brossa sobre la Creu de Sant Jordi per a Leo Messi?

 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació