Jesucrist contra Medea: comparativa entre dos espectacles incomparables

Medea escup la bilis; Jesucrist s'esgargamella clavat a la creu. Un és pur show; l’altra és pur risc escènic.

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

Permeteu-me una animalada. Ara, i no per massa temps, coincideixen a la cartellera de Barcelona dos espectacles que poc tenen a veure però que es construeixen sobre dos personatges icònics de la cultura occidental. Per una banda tenim a Jesucrist, eix vertebrador per entendre moltes coses de la societat que ens ha tocat viure. I per l’altra a Medea, icona de la tragèdia grega, època de mites que ens expliquen encara els comportaments humans més passionals. A un costat de la balança, la història de l’home més bondadós (en el nom del qual s’han comès, es cometen i es cometran els actes més vils). A l’altre costat, tenim la dona més envejosa, la bruixa, la boja que prepara la venjança més terrible contra aquells que l’han traït. Parlo de Jesus Christ Superstar, el gran musical d’Andrew Lloyd Webber amb direcció de Massimo Romero Piparo i interpretat pel Jesucrist original de la pel·lícula de Norman Jewison, Ted Neeley. I parlo de la gran Emma Vilarasau que, sota la direcció de Lluís Pasqual, crea una Medea titànica. Permeteu-me l’animalada de parlar d’ambdós muntatges i de traçar-hi paral·lelismes. Si, hagués estat més fàcil fer-ho amb l’Èdip del duo Manrique- Broggi, però per això podeu llegir la crítica del company David Bueno.

Jesus Christ Superstar: la gran Història, amb ritme entra millor

El 1970 Andrew Lloyd Webber i el lletrista Tim Rice van publicar una òpera rock  que narrava els set últims dies de vida de Jesús. Primer va ser un àlbum, però després van muntar l’obra a Broadway. L’adaptació cinematogràfica es va presentar el 1973 i per llavors ja era tot un fenomen musical. Precisament el protagonista de la pel·lícula dirigida per Norman Jewison era Ted Neeley, qui ara, amb 74 anys està de gira europea acomiadant-se d’aquest personatge. I aquesta gira aterra ara al Tivoli fins al 29 d’abril.

Sens dubte Jesus Christ Superstar és un espectacle majúscul on les composicions musicals continuen sonant arriscades, on les coreografies, l’escenografia i el vestuari ens remeten als setanta i on el càsting de veus és fabulós. Val a dir que Ted Neeley té un timbre de veu molt ben cuidat i amb un control extraordinari, però també s’ha de dir que probablement en el seu gran moment (l’esgarip a la cançó de Getsemaní) es va quedar a mig camí. Al costat de l’emblemàtic actor hi podem veure Nick Maia, que posa la veu a Judes. De fet, encara que tot giri entorn la figura de Jesús, és Judes el personatge més ric i sobre el qual es vertebra la història. La força de la interpretació vocal de Nick Maia dibuixa perfectament el personatge, enfonsat en un mar de dubtes sobre la figura i la missió de Jesús. Al costat d’aquest, i no sense menys dubtes existencials, brillen també Maria Magdalena (Simona di Stefano), Herodes (Salvador Axel Torrissi) o Caifàs (Francesco Mastroianni).

L’espectacle en la primera part va entrant a poc a poc i el joc de llums, les projeccions i els colors també aporten aquesta estètica provinent del setanta. A la segona part, els fets s’acceleren i la traïció s’acompleix ràpidament per arribar al clímax de la cançó de Getsemaní (únic moment on la figura de Jesús realment pren protagonisme i pateix la seva pròpia crisi de fe). El periple de Jesús segueix fins al número de Jesus Christ Superstar (tots tenim la cançó al cap) sortint Judes, Jesús i un seguici de l’amfiteatre, baixant per l’escalinata i entrant a platea pel passadís central en una explosió de ritme i ball talment com si assistíssim a la resurrecció de Jesús. Però res d’això. No és el final, és l’avantsala happy del final tràgic i colpidor: la crucifixió. Abans però Jesús rep unes quantes fuetejades darrera una pantalla translúcida sobre la que es projecten imatges que van des de l’Holocaust fins al 11-S. A cada fuetejada, una imatge. La maldat humana castigant l’home. Fàcil, però efectiu. Tot l’espectacle és d’una virgueria tecnològica impactant i sap greu dir-ho així, però la gent del Tívoli no ha sabut estar a l’altura. Els subtítols o directament no entraven en moltes cançons o anaven descompassats. I el senyal de gravació en directe de vídeo a Judes i Jesús passejant pel passadís central no arribava bé i es veia tot borrós. És que no van tenir temps de fer un assaig abans o què?

Emma Vilarasau Superstar (i Lluís Pasqual també)

No pretenc ser original en res. Només repetiré el que comenten els meus col·legues crítics (imprescindible la lectura de la crítica de la Montse Barderi que ho sintetitza molt bé) i el públic en general. Emma Vilarasau és una bèstia de l’escenari. La seva transformació en Medea va al 1000% en intensitat des del minut zero fins al 60. Una hora de durada per una tragèdia clàssica és inaudit, però el que fa Lluís Pasqual (juntament amb el dramaturg Alberto Conejero) és sintetitzar i depurar el clàssic d’Eurípides, reforçant els punts de referència a la immigració o a l’empoderament de la dona. L’Emma brama, corre i s’arrossega com un animal ferit i rabiós mentre una cascada d’aigua li cau a sobre. No fa falta res més a escena. Un buit negre enorme amb un disseny de llums molt ben ajustat de Pascal Mérat, que retalla o eixampla les figures. Cada racó d’aquell espai rep el poderós embruix de la bruixa Vilarasau, però també troben el seu lloc el traïdor Jasó (un autèntic fill de puta interpretat per un sorprenent Roger Coma) i el  tirà Creont (un solvent i imponent Andreu Benito). Tots es mullen fins al moll de l’os, però el truc final de Pasqual està en l’infanticidi perpetrat per Medea. El sòl s’obre i descobreix un petit pou d’aigua. Medea pren els seus fills (Arià CamposPau Trujillo i Joan FarssacGuim Luque) i els ofega amb violència mentre vocifera la seva venjança. Un calfred em va recórrer en veure l’escena i discernir la punta dels peus dels nens flotant. Quan, més tard, ella i els seus dos difunts fills són elevats per una plataforma (simbolitzant el carro alat d’Helios, déu del sol) l’efecte encara és més devastador.

Però deixeu-me tornar a la Vilarasau. Tota la feina de composició de personatge està mastegada, analitzant tots els estadis anímics que va passant que en són uns quants. Encara que Medea ja comenci encegada per la gelosia i la ràbia per ser abandonada, hi ha molt de camí a recórrer fins a la bogeria final. I sens dubte l’actriu mostra cada gir del camí. I la veu? Què coi fa amb la veu? La interpretació vocal unida amb l’aiguat que li cau a sobre li augura una afonia terrible. Però aquesta dama del teatre està molt batallada i la tècnica la té per la mà. I espero que el seu laboratori de pròpolis i altres ungüents també.

Medea escup la bilis; Jesucrist s’esgargamella clavat a la creu. Un és pur show; l’altra és pur risc escènic. Però totes dues històries parlen de nosaltres, del que som, de com estem fets, d’on venim. Mites fets a semblança de l’home i la dona que actuen contra les normes, un des de l’heroisme, l’altra des de la psicopatia. Dues cares d’una mateixa moneda.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació