Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena: Teatre, revolució i educació

Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover eren –parafrasejant Bargalló- 'un binomi especial: escriptors, cultes, catalanistes, d’esquerra, liberals'. Onada edicions publica l'obra 'Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena', coordinada per Magí Sunyer i Montserrat Palau.

Capmany i Vidal Alcover eren –parafrasejant Josep Bargalló- ‘un binomi especial: escriptors, cultes, catalanistes, d’esquerra, liberals’. Onada edicions publica l’obra ‘Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena’, a cura de Magí Sunyer i Montserrat Palau. 

Hi ha nits que, com a nit, no existeixen. Són les que hom podria passar –usant allò de l’el·lipsi narrativa- al pis del carrer Balmes –o del carrer Mallorca- de Barcelona, a l’apartament del carrer de Pin i Soler o al pis de la part alta de Tarragona,  atrets pel magnetisme, els alcohols, el fum d’un havà, uns talls de bacallà i un gust indòmit i exacerbat per la conversa, servits i exhalats per la Maria Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover. Són les nits entre columnes de llibres i l’assaig d’una cançó entre frívola i afuada; o a la serena lunar de la transgressió i la provocació reclinades en balancins d’un cultisme vastíssim i atresorat per a ser donat, contradit, compartit, celebrat, brindat a una idea de país, de cultura i de sistema literari que es debatia –llavors i encara ara- entre la calidesa i l’entusiasme d’una malta espessa i reposada i els drings incòmodes, reüllosos, potser envejosos, del gel. Són les nits per a abolir la fosca amb l’eclosió, tothora, de la matinada dels sentits, de l’escriptura com a celebració de la vida, i del mestratge com a celebració de la literatura.

Una excel·lent drecera que fa cap als escenaris, les dèries i els guanys d’aquest tàndem tant oblidat –o intencionadament arraconat- com imprescindible a l’hora d’assaborir els subtils i refinats regustos del xup-xup recent del teatre català –i de la novel·la, és clar, i de la poesia i la pedagogia de la literatura-, és la de mastegar amb sibaritisme les aportacions que els professors i investigadors Magí Sunyer i Montserrat Palau apleguen al volum Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena. Un volum que recull en negre sobre blanc el resultat de la feliç iniciativa de dedicar, des del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili en conveni amb l’Ajuntament de Tarragona, un cicle de conferències –completades amb representacions de cabaret, recitals i projeccions audiovisuals- a dos creadors, ciutadans i agitadors culturals que, amb generositat sobreeixida, marcaren l’esdevenir intel·lectual i artístic de molts tarragonins, barcelonins, mallorquins i, en definitiva, catalans sense estretors geogràfiques.

Mitjançant una cadència equilibrada i –intueixo que de forma deliberada- eclèctica en l’aplec d’estils, el volum reivindica el que mai hauria d’haver quedat relegat a certs cenacles acadèmics: el revulsiu que suposà la intensa activitat literària, teatral, social i política de Vidal Alcover i Capmany, que, individualment i en sinergia, llegaren, per arreu on deixaren petja, un seguit de valors –extraliteraris, també, i essencials- que haurien d’estar més en voga en un país petit i en una cultura assetjada com la nostra. El llibre de Palau i Sunyer els posa, tots ells, en evidència. I intentaré escandir-los  amb la  intenció de persuadir els lectors a devorar-lo. Un d’ells –i torno, per començar, enrere- és el de la generositat. En parlen, des d’una envejable i manyaga proximitat, els escriptors, docents i gent de teatre que hi compartiren vida i miracles: Pep Anton Codina, Guillem-Jordi Graells, Josep Bargalló, Maria Antònia Ferrer, Joan Cavallé… Com comenta Graells, a casa de la parella la gent entrava i sortia, es discutia de tot, et tractaves de tu des de la segona paraula i estaves combinant perfectament l’actualitat literària del moment amb un amplíssim bagatge cultural i un coneixement del passat literari (…) que no tenia res d’erudit sinó que era viscut a fons. Aquest acolliment, com escriu Cavallé, es traduïa, en l’àmbit públic, en un lliurar-se constant vers noves iniciatives: pronunciaven conferències, formaven part de jurats literaris, prologaven o presentaven llibres (…), apadrinaven iniciatives o n’impulsaven directament. Amb la seva activitat sotragaren, per exemple, la vida cultural tarragonina i marcaren decididament les trajectòries d’uns joves universitaris que, com ressalta Bargalló, veien en la parella Vidal Alcover i Capmany l’enllaç amb la tradició literària i cultural del passat (…), però ben especialment la vivència de la contemporaneïtat. Una empremta que encara avui ressona en les activitats del col·lectiu “La Gent del Llamp” i, entre d’altres, en els projectes que Palau i Sunyer capitanegen de forma encertadíssima des de la URV.

Un altre valor central que es destil·la de l’activitat frenètica de la Maria Aurèlia i en Jaume -i que es respira pàgina a pàgina del llibre- és el gust per ensenyar, per exercir un mestratge global, per transmetre coneixement i influir, a través d’un estil de vida i d’uns pòsits culturals vastíssims, en els àmbits intel·lectuals, teatrals i socials pervertits  pels mandarins de l’època i enrarits i reprimits per la “legalitat” dictatorial del moment. Vidal Alcover exercí aquest mestratge, sobretot, des de les aules i, com recorda Maria Antònia Ferrer, companya seva de Departament, el seu pis es va convertir en una continuació de l’aula de la universitat i en un lloc de conversa on s’encomanava el neguit pel coneixement, per l’anàlisi, per la crítica, per la descoberta permanent. També ho remarca repetidament el director teatral Josep Anton Codina: al Jaume i a la Maria Aurèlia els agradava la vida de tertúlia, vida d’ensenyament, haver de donar a algú la riquesa que portaven dintre. I pel cas concret de Capmany, Isabel Graña posa de relleu la seva autèntica vocació de docent, la qual cosa li permeté saciar la seva necessitat de transcendir, de traspassar als seus alumnes allò que ella considerava susceptible de canvi en aquella societat que li tocava viure. La seva tasca en la creació i el funcionament de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual és, en aquest sentit, paradigmàtica; i, per l’impacte artístic i social que causà, representa una de les fites revulsives més importants en la història del teatre català de la segona meitat del segle XX.

El tercer valor que crec crucial a l’hora de triar-ne, necessàriament, només uns pocs és el de la versatilitat intel·lectual de Capmany i Vidal Alcover. És a dir,  l’interès polièdric i global envers la riquesa de vessants del món de  l’escena, la cançó i la poètica. Ho estudien amb rigor, profusió de dades, testimoniatges orals i buidatge de correspondència els professors Isabel Graña, Ramon X. Rosselló, Antoni Artigues i Gabriel Sansano. En efecte, l’amplitud de mires dels nostres creadors dugueren, per una banda, a Capmany a exercir un paper destacat en la renovació de la creació teatral durant els anys seixanta vinculat al fenomen del teatre independent, del teatre èpic i d’un treball escènic amarat del compromís crític del creador amb la societat; i per altra banda, a Vidal Alcover a decantar-se en cap al poema dramàtic, cap al text teatral d’estètica més humanista, espiritual i existencialista. Però, alhora, van saber valoritzar de forma especialment sensible el teatre popular –els Balls Parlats, la Passió, el cuplet…-. I es lliuraren, amb èxit, a finals dels 60 i principis dels 70, al teatre de cabaret de factura centreeuropea, al costat de la companyia Ca Barret! a la Cova del Drac. L’aventura els dugué a estrenar una bona colla d’espectacles de varietats –alguns escrits a quatre mans i d’altres per l’un o l’altre- i, de forma inevitable, a rebre encàrrecs de lletres de cançons i textos d’espectacles de, per posar dos exemples, La Trinca i Guillermina Motta.

Capmany i Vidal Alcover eren –parafrasejant Bargalló- un binomi especial: escriptors, cultes, catalanistes, d’esquerra, liberals. I hi afegeixo: revolucionaris i imprescindibles, com imprescindibles són, ara i aquí, tots els assaig que la seva obra i el seu llegat vivencial puguin generar. I acabo reproduint quatre ratlles de la introducció que els coordinadors del volum que presentem escriuen al pòrtic de l’obra: [en Jaume i la Maria Aurèlia] compartien , això sí, una característica que, al mateix temps, els va marcar, la de l’heterodòxia, la de fugir de capelletes i mandarins i optar per expressar fort i clar les seves opinions i escriure allò que volien i com ho volien. Això els va marcar, cert, i encara marca la recepció de la seva obra. Personatges incòmodes en una cultura catalana i una Acadèmia constretes i dirigistes. I és que, com canten la Senyora 1 i la 2 de “Varietats III o Public relations“, de Vidal Alcover, estrenat, l’any 1970, a la Cova del Drac, la revolució segueix sent de mala educació, i ens calen referents savis i propers que ho denunciïn amb aquell combat sorneguer de la ironia intel·ligent:

Anarquista,

passa llista

i veuràs que és molt millor

ser rendista

conformista

i dir sempre: “Sí, senyor!”

 

Sí, senyor!

La revolució

és de mala educació.

Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena (Onada edicions, 2012). Magí Sunyer i Montserrat Palau (coord.)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació