I tu, d’on ets?

Mentre a Barcelona encara ressonen els ecos de la polèmica de per què a l’espectacle inaugural del Grec s’havia escollit un actor blanc per interpretar el protagonista àrab, a Madrid s’acaba de representar (tot just deu funcions) A nosotros nos daba igual, l’última proposta d’Helena Tornero, en què cinc actors i actrius racialitzats pugen a escena per a parlar-nos sobre la identitat i el territori i, de passada, treure la pols al racisme imperant.

Aquesta coproducció entre el Teatro Español i el Teatre Nacional de Catalunya (arribarà el pròxim 7 d’octubre a la Sala Petita) segueix la vida de la Joana (Neus Ballbé), en Cristóbal (Nacho Almeida), l’Alma (Beatriz Mbula), la Zaida (María Romero) i en Hai (Junyi Sun), nascuts a Espanya però amb orígens familiars, respectivament, de la República Dominicana, Cap Verd, Guinea Equatorial, el Marroc i la Xina. Cinc persones amb mirades d’aquí, però que els altres ulls veuen de fora. Només pel color de la pell. Només per la cultura.

A Núvol ens hem escapat a les Naves del Español en Matadero per a fer un primer tast del muntatge madrileny, dirigit amb mestria per Ricard Soler Mallol. Aquest és un encàrrec del teatre públic de la capital espanyola a la dramaturga de Figueres i al director barceloní. La condició: que la totalitat dels actors fossin racialitzats. Amb un punt de partida tan definit, només calia cercar l’elenc, que van localitzar fent càstings per tot el territori, amb un resultat excel·lent. “Teníem molt clar –remarca Soler– que volíem algú de Llatinoamèrica, algú d’un país àrab, algú d’Àsia, i algú de Guinea Equatorial, pels lligams històrics en tant que excolònia espanyola”. Varietat geogràfica. El desenllaç és un treball magnífic. I, paradoxes de la vida, els va costar triar entre els intèrprets àrabs, perquè el nivell, assegura el director, era altíssim. L’afortunada va ser una sevillana que està estupenda. Perquè després s’insinuï que no hi ha actors i actrius àrabs solvents a casa nostra. Pasapalabra.

Amb una sala plena a vessar, A nosotros nos daba igual és una obra coral en què cinc personatges viatgen als països d’origen dels seus pares. Tornero ens proporciona cinc fragments de vides diverses, però amb un denominador comú: “viatgen a un país que no és el seu, tot i que els sigui pròxim per tradició familiar. No és un viatge de retorn, sinó de descobriment”, diu l’autora. Un  viatge, al capdavall, cap a la pròpia identitat i la dels seus ancestres.

Una tasca immersiva i exhaustiva de documentació sobre els països ascendents dels actors i de les actrius arrodoneixen una dramatúrgia acurada que bascula entre la realitat i la ficció. Estem presenciant la vida real dels intèrprets? O és tot inventat? Surten fotos seves a escena… En canvi, els noms no coincideixen. No respondrem a aquesta pregunta, perquè trencaria la màgia de l’espectacle, però sí que subratllarem que estem davant d’una docuficció molt ben teixida. Un pèl llarga, això sí, que a voltes peca de reiterativa en excés.

L’obra arrenca amb els cinc intèrprets recitant un fragment d’El Quixot. Perdó? El que llegeixen. I no serà pas l’únic recital d’obres del teatre clàssic espanyol del segle d’or. La vida es sueño, Fuenteovejuna, El castigo sin venganza, El caballero de Olmedo, Amor es más laberinto, El valiente negro en Flandes… Petits trossos triats amb lupa sobre el tema que ens ocupa i que serveixen en els canvis de capítols, alhora  que generen molt de ritme i diversifiquen els registres. Què fa un negre recitant Andrés de Claramonte? Què fa un asiàtic dient Calderón de la Barca? Què fa una nord-africana apropiant-se de Lope de Vega? Què fa una caribenya manllevant Sor Juana Inés de la Cruz? Ens hem tornat bojos? El món s’enfonsa! A algú li explotarà el cap.

Perquè la proposta, com dèiem, va de les mirades i de percepcions. Persones nascudes i educades aquí –la mal anomenada “segona generació”– que han d’escoltar sovint la pregunta “I tu, d’on ets?”. Què passa quan ets d’aquí, però no se’t veu com algú d’aquí? Què passa quan t’has d’estar explicant –o pitjor, justificant– contínuament? Què passa quan no se t’accepta plenament? La pregunta pot ser innocent i feta de bona fe, però denota una visió esbiaixada sobre la multiculturalitat i la multiidentitat, i porta implícit un discurs racista i colonialista, fruit d’un imaginari determinat per la història i, sobretot, per tot allò que ens és desconegut.

Tornero fa pivotar el text en dos eixos per a explicar d’on venim i, en conseqüència, intentar desconstruir aquest imaginari i apuntalar un nou discurs: el passat i el present. I sustenta el primer en múltiples casos reals, i fins i tot amb retalls de la premsa de l’època inclosos.

Les referències al passat esclavista d’Espanya queden, al meu parer, forçades. I no deixa de ser un recurs fàcil. Ja sabem què és l’esclavitud, esgarrifa, i ningú que tingui dos dits de front ho comparteix. L’obra es pot cenyir perfectament al racisme actual i contemporani, i hi ha material escènic a dojo. Rebobinar fins a allò que va fer el net dels Reis Catòlics o recordar que l’exclusiu barri de Salamanca està construït amb diners dels negrers (a la versió catalana es traslladarà a la nostra pròpia història, on també hi ha material sobrer) crec que dispersa la peça. Si bé és cert que l’esclavitud fou abolida formalment a Espanya el 1837, però el seu llegat social encara té, per desgràcia, conseqüències. Entenc que aquesta és la intenció de l’autora.

A nosotros nos daba igual agafa una força desmesurada i té molt més valor com a testimoni quan els nostres protagonistes escenifiquen la presa de consciència de la seva diferència. I d’aquí, el títol del muntatge. Perquè, efectivament, a ells i a elles els era igual, fins que algú altre els ho fa notar. L’escena en què la Joana li clava una cleca al company de classe que la martiritza, dia sí, dia també, amb la cançoneta de l’anunci dels Conguitos és de traca. Allà tenim el punt d’inflexió, allà tenim la pèrdua de la innocència de la criatura, i el seu pas forçat a l’edat adulta. La bufetada marca un abans i un després, a la vida de la petita Joana. L’escola la sanciona perquè, evidentment, en aquell centre no es permet la violència. De debò? La carta que la seva mare dirigeix a l’equip directiu i a la mestra que ha tolerat el comportament de l’alumne i el silenci de la resta posa la pell de gallina, i un no s’aixeca de la butaca i comença a aplaudir perquè interrompria la funció. El valor dramàtic d’aquesta escena no té preu. I l’obra en té unes quantes, com aquesta. Per mi, aquesta és l’essència de la proposta, i no comentar que a la cèntrica Puerta del Sol antigament s’hi venien esclaus.

En paral·lel, en un cantó de l’escenari hi tenim un televisor, mut, que no para d’emetre imatges  durant gairebé les dues hores que dura la funció. És la tele dels anys noranta (la generació dels nostres intèrprets) que il·lustra com era. Això és, sense cap referent de gent racialitzada (no valorarem la d’avui, perquè dona per un altre article). La televisió és present a tota la seva vida, i transmet una història única de pensament. No hi ha persones com els nostres intèrprets: són invisibles. Els seus noms els delaten, i provoquen que la societat els col·loqui en un altre cantó. I per això, ja de grans, segueixen buscant la invisibilitat, passar desapercebuts, o tot just el contrari: intentar ser simpàtics per caure bé i ser acceptats. O el petit Hai, que demana als seus pares anar a la cavalcada de Reis, i li contesten que això és cosa de blancs, que no és la seva cultura. Del Blackface dels reis Baltasars ja en parlarem un altre dia, si de cas.

Monica Boromello firma l’escenografia, creada a base de passarel·les i plataformes disposades en diferents nivells per les quals caminen, ballen, salten i desfilen tots els personatges, junts, en parelles, en trios, o individualment, en funció del que marqui la trama. La coreografia és mèrit, a més, de Junyi Sun (recordem que és un dels ballarins que acompanyen Sol Picó). Al fons, una enorme videowall on es projecten imatges que acompanyen el text o les que reprodueixen diferents càmeres que manipulen els actors. Sota l’estructura, ben desades, caixes amb desenes d’objectes que els intèrprets van traient per disfressar-se: fan de mares, de pares, d’avis, d’àvies, d’oncles, de cosines, de pretendents, de policies d’immigració, de mestres d’escola, de directores de càsting… Ja ho dèiem: una obra coral on tothom està superb.

Paco Candel va escriure el 1964 Els altres catalans, un estudi periodístic i sociològic sobre els nouvinguts de llavors, que va provocar cert enrenou. Han passat gairebé seixanta anys, i ara potser fora bo analitzar com estan els nous nouvinguts i els seus descendents. Tornero i Soler han posat fil a l’agulla per disparar contra els tòpics, els estereotips, els clixés i els prejudicis que ens envolten i dinamitar la mirada exòtica que traspuem fins i tot quan volem fer les coses bé.

Com dèiem al principi, A nosotros nos daba igual arribarà a Barcelona a l’octubre, inaugurant la temporada a la Sala Petita del TNC, en versió bilingüe (català i castellà). L’elenc catalanoparlant (Ballbé i Sun) utilitzarà la seva llengua, així com l’actriu Tamara N’Dongo, que substituirà en aquesta ocasió la valenciana Mbula. Dramaturga i director també substituiran les referències esclavistes de la versió madrilenya per acotacions catalanes, que n’hi ha, i unes quantes. Per la resta, l’obra serà idèntica a la que s’ha pogut veure a la Sala Max Aub de Naves del Español, a Madrid. Hi estaran un mes, o sigui que vagin guardant lloc a l’agenda.