Helena Tornero: “Totes les religions tenen un problema amb les dones”

El passat 25 d’abril es va estrenar al Teatre Tantarantana Sots l’ombra d’un bell arbre, una adaptació del Llibre del gentil e dels tres savis de Ramon Llull. Un muntatge que demostra, des del mateix procés de creació, que el teatre no té fronteres i que la llengua no té per què ser una barrera.

El passat 25 d’abril es va estrenar al Teatre Tantarantana Sots l’ombra d’un bell arbre, una adaptació del Llibre del gentil e dels tres savis de Ramon Llull. Un muntatge que demostra, des del mateix procés de creació, que el teatre no té fronteres i que la llengua no té per què ser una barrera. O com a mínim no ho ha estat pels integrants de TeatrodeCerca, Propositário Azul i Voadora que fa poc més de tres anys es van veure submergits en aquest projecte, aquesta bogeria d’adaptar i apropar l’obra de Llull a l’espectador contemporani. Catalunya, Galícia i Portugal aplegats en una aventura d’il·luminació digna de Ramon lo Foll. Teniu temps d’unir-vos-hi fins el dia 11 de maig. Hem aprofitat l’ocasió per parlar amb la dramaturga Helena Tornero i amb l’actor Jorge-Yamam Serrano.

Griselda Oliver i Aída Pallarès: D’on va sorgir la idea d’adaptar l’obra de Llibre del gentil e dels tres savis?

Jorge-Yamam: El projecte va arrencar fa aproximadament uns tres anys. En Cristóvão Cunha, tècnic de llums de Propositario Azul, volia adaptar El llibre del gentil e dels tres savis. Al principi tenia pensat fer un documental, però es va adonar que d’aquest text era més interessant fer-ne una adaptació teatral. Com que es tractava d’una obra de Llull, òbviament havia de connectar amb Catalunya no només pel tema sinó també per l’autor. Jo em vaig posar en contacte amb l’Helena Tornero perquè en fes la dramatúrgia i així va començar aquest periple.

Helena: Vaig acceptar l’encàrrec perquè per a mi és important que el teatre transformi la gent. I crec que amb Sots l’ombra d’un bell arbre hi ha hagut un procés de transformació de tot l’equip, hem après coses i hem treballat amb gent de cultures diferents. Jo, per exemple, quan en Jorge m’ho va dir, no tenia pensat treballar amb un tema religiós, però de seguida em va semblar interessant de tractar-ho des del meu punt de vista, com a dona i agnòstica que sóc. Per mi ha estat una experiència enriquidora i espero que el públic també s’enriqueixi amb aquest viatge perquè el teatre és això. Nosaltres hem fet un llarg viatge i el volem compartir amb la gent, per veure com ho veuen, com ho entenen. I per això crec que seria interessant que hi hagués un col·loqui postfunció cada dia.

Per què vau decidir remarcar el caràcter religiós?

Jorge-Yamam: Perquè el Llibre del gentil e dels tres savis és el diàleg interreligiós més representatiu i alhora el mé

s antic. Al principi no teníem clar si fer una adaptació estricta o no. És una obra realment complicada i amb l’Helena vam decidir que un dels objectius era apropar-la i fer-la digerible i actual. Per exemple, en lloc de parlar de religió tractem la desafecció de la religió i les que s’han anat imposant: la monetària i la científica, els nous déus del segle XXI. Dijous, a la xerrada organitzada per l’Associació UNESCO de diàleg interreligós, em vaig adonar del marrón en el qual et vaig embolicar (mira l’Helena). Com es pot fer una síntesi de tota la vida de Ramon Llull a través de metàfores i sense perdre el punt de vista personal?

Helena: La nostra mirada no és mai neutra, està condicionada pel nostre entorn i la manera de ser. I jo, com a dona i agnòstica, no llegeixo Llull de la mateixa manera que un home.

La veu en off ens narra l’obra de Llull i, en canvi, el que veiem a escena és una metàfora de la novel·la. Per què vau decidir mantenir el text original?

Helena: A mi m’agrada el llenguatge de Llull i el volia conservar. No volia modernitzar-lo gaire, sinó mantenir el toc de faula antiga que caracteritza l’obra de l’escriptor i fer evident la distància entre la veu en off i el que es veu a escena. A més, no podíem fer era el discurs teològic en escena, perquè no és teatral. Era més interessant portar-lo a l’actualitat, amb personatges en crisi. De fet, l’única situació teatral que es dóna en el llibre és l’angoixa del Gentil, quan s’adona que es morirà. És l’únic personatge que té un conflicte, els tres savis no en tenen cap! Per això vam intentar crear uns personatges en crisi, amb un conflicte interior que arrosseguen al llarg de l’obra.

Al Llibre de gentil e dels tres savis el gentil és un home i en canvi vosaltres heu optat perquè sigui una dona. Què aporta aquest canvi?

Helena: D’entrada ens obliga a preguntar quin és el lloc de la dona perquè totes les religions tenen un problema amb les dones. No saben on col·locar-nos i, si ho saben, és un lloc on actualment no volem estar. A més, comptava amb tres actors i dues actrius. Volia que els tres savis fossin homes i, per tant, el gentil només podia ser una dona —i, de retruc, a Déu també li va tocar ser-ho—. De fet, els tres científics són gentils que provenen de les religions jueva, cristiana i musulmana —les monoteistes més importants— però que se n’han allunyat.

I per què Déu és una dona?

Helena: Hi ha imatges que trenquen els clixés de la religió, i d’altres que ens hi fan pensar. Hi ha un llibre molt interessant, que vaig consultar durant la recerca, que es diu Dios era mujer. L’autor de l’assaig explica que les primeres divinitats de la història de la humanitat són femenines perquè les relacionaven amb la fertilitat i la creació. A poc a poc les institucions patriarcals van adquirir més poder i les divinitats masculines van guanyar terreny. A més, quan la religió es transforma en una institució de poder, es vicia i, tot i que hauria de ser una cosa lliure, condiciona segons el sexe. Abans les dones tenien un rol determinat, s’havien de dedicar a la criança i a la reproducció de l’espècie. Actualment, en canvi, ens hem multiplicat tant que ja no cal que totes les dones tinguem fills i, a més, tenim altres aspiracions. Aquí és on hi ha un problema amb la religió: si la dona no vol complir amb aquest rol que se li ha assignat, què? La dona demana una igualtat de tracte. I el fet que en el muntatge Déu sigui una dona sorprèn perquè no hi estem acostumats. I, a més, apareix fumant!

Jorge-Yamam: Com a Matrix, que Déu és un home negre. (Riuen)

Creieu que és possible el diàleg interreligiós com el que busca l’obra de Llull?

Helena: El Llibre del gentil és un fals diàleg. És un llibre apologètic del cristianisme, que es disfressa de diàleg, però molt modern perquè ofereix l’oportunitat de parlar a un savi musulmà i a un savi jueu. Cal entendre’l, doncs, com una estratègia que fa servir Llull per demostrar que l’única veritat és el cristianisme. Per mi, va intentar buscar punts en comú entre les tres religions per convertir més gent al cristianisme i per aquest motiu va aprendre àrab, per poder conversar amb els savis de cada cultura i això el va transformar. La manera de ser de Llull en certa manera va incomodar l’Església, i per això Llull està en un lloc de frontera: va establir massa contacte amb les altres cultures com per veure-les com a enemigues. El Vaticà no el podia acceptar, però tampoc els musulmans. D’altra banda, “els altres” no van abandonar la seva religió per la cristiana. El projecte de Ramon Llull, per tant, va fracassar i, en aquest sentit, a mi em va semblar interessant relacionar-ho amb la ciència perquè es construeix en base al fracàs: van provant, van provant fins que finalment aconsegueixen els seus objectius i llegim el titular al diari. Això també s’assembla molt al món del teatre perquè treballem sobre el fracàs, repetim i assagem fins que surt l’escena.

El cristianisme és la religió que sempre guanya i a la representació, curiosament, és qui perd i veu les seves intencions frustrades.

Helena: Jo crec que les tres religions perden. En el cas de l’Amadeo, un científic ateu, li toca defensar el cristianisme i es queda sense arguments, perquè no el pot defensar des de la lògica. Quan veu la imatge de la dona —Déu— pensa que no pot ser real, perquè des de la ciència no pot ser demostrable. Aquest és el veritable conflicte, crec. De fet, hi ha científics religiosos i a vegades tenen els seus dubtes precisament per això, perquè no poden explicar-ho amb la raó.

Per què vau decidir mesclar tres llengües (català, castellà, portuguès)? Per què cada personatge parla amb una llengua diferent?

Jorge-Yamam: Ens va venir rodat així i ho vam planejar d’aquesta manera perquè ens vam agrupar tres companyies de tres llocs diferents —Portugal, Galícia i Catalunya— i era el que teníem. El fet de tenir un suport en diversos territoris facilita una gira, però darrere hi ha un procés d’aprenentatge i de comprensió molt important. A més, vam poder introduir i viure el que la ficció demanava, que els científics parlessin tres llengües diferents, durant el procés de creació de l’espectacle. En l’obra hi ha un condicionament cultural i religiós que provoca l’aïllament dels personatges i ens vam adonar que és com parlar una altra llengua. Has de superar aquesta dificultat.

Helena: Era interessant veure la combinació de les tres llengües, perquè són molt semblants. Una altra dificultat afegida en la construcció de la dramatúrgia era crear situacions clares i entenedores perquè encara que no entenguessis el cent per cent poguessis seguir l’espectacle. Teníem clar que sempre hi hauria un espectador que només entendria un o dos dels tres idiomes, tot i que els subtítols, que es troben integrats a l’escenografia, ajuden que el públic no es perdi. El que sí que teníem clar és que volíem que la veu de Llull es sentís amb la llengua del públic, perquè, en el fons, un dels objectius de l’espectacle és donar a conèixer l’obra de l’escriptor.

Creieu que les llengües, de la mateixa manera que serveixen per comunicar-se, poden convertir-se en autèntiques barreres?

Jorge-Yamam: Les llengües en el muntatge serveixen per mostrar la barrera que ja hi és.

Helena: Per mi les llengües no solen ser barreres, l’obstacle és la voluntat de comunicar-se o no. De fet, en l’obra es veu. Hi ha escenes on hi ha personatges que parlen la mateixa llengua i no s’estan comunicant i, en canvi, en altres escenes tots parlen llengües diferents i poden entendre’s. Hi ha una comunicació que va més enllà del llenguatge. Cal estar obert al diàleg per poder dialogar.

De fet, els tres científics viuen junts però no es coneixen, no estan oberts al diàleg.

Helena: Exacte. I d’alguna manera, quan arriba la Maria que té una manera de fer molt diferent a la seva, els trenca la rutina. Ells són una comunitat amb la seva manera de treballar, no són religiosos tot i que parteixen d’uns orígens que els influeixen més del que ells voldrien. De fet en aquesta manera de fer hi ha un punt de fanatisme, de tancament. I qui més es resisteix a aquest canvi és el personatge de l’Amadeo. I hi ha una escena on ens adonem que ells porten anys treballant junts però mai han parlat i aquesta dona és tant directa que els altera.

El llenguatge, més que una barrera, és una dificultat.

Helena: El veritable diàleg és quan tu et deixes transformar per l’altra persona. Si partim del punt de vista de les creences, no ens posarem mai d’acord: si algú em ve i em diu que és catòlic i el Papa és infal·lible i, per tant, no s’equivoca mai, no puc qüestionar-li res i això no permet el diàleg.

Jorge-Yamam: Hi ha una identificació entre la persona i la idea. Canviar la manera de pensar d’una persona és com dir-li que mori i, en el fons, és converteix en una agressió: si jo sóc cristià i em deixo canviar, deixo de ser jo, almenys el paper que jo tinc integrat. Dijous, al col·loqui de l’UNESCO, el representant dels ateus deia que es poden no respectar les idees però s’han de respectar les persones.

Helena: Exacte, també va dir una frase molt bonica: “totes les persones mereixen ser respectades, no totes les idees”.

L’obra comença quan la Sónia Barbosa es mescla entre el públic i els pregunta com és el seu Déu. Quina és la reacció que espereu que tinguin els espectadors?

Helena: Estaria bé que la gent pogués parlar al final de cada funció. De fet, el dia 30 d’abril hi haurà un col·loqui. L’inici és molt bonic per les respostes de la gent perquè, quan parlem de religió, sempre fem parlar els especialistes i no preguntem a la gent com viu la seva espiritualitat, quina és la creença o la seva no-creença. Volem experimentar amb el públic de quina manera perceben el fet religiós des del punt de vista del dia a dia. A Portugal es va veure un canvi perquè la gent és més tradicional. Aquí som una colla d’ateus. La meva germana, per exemple, quan li van preguntar com era el seu déu, va dir que era absent. Cadascú té el seu déu particular.

Jorge-Yamam: A Portugal n’hi ha un que va dir que Déu era una platja del Brasil. Pel que fa a les preguntes, no sé com es rebran aquí.

El muntatge barreja la ciència ficció perquè actualment som principalment ateus i agnòstics?

Helena: Sí, és una de les primeres reflexions que vaig fer. A l’època de Ramon Llull un podia dir que se li havia aparegut la Verge i la gent se’l creia. En canvi,  avui en dia el primer que pensem és què s’ha pres o directament entrem en el camp de la ciència ficció. Em semblava interessant que la ciència ficció ocupés un lloc en la representació perquè, en certa manera, Ramon Llull era una persona que estava molt a la frontera: ell oferia o buscava solucions per a un món que encara no existia. Així mateix, la ciència ficció especulativa planteja qüestions de coses que encara no són realitat però que després amb els anys s’hi han tornat. Jules Verne, per exemple, en la seva última novel·la descriu un París futurista, on hi apareixen una sèrie d’elements que existeixen avui en dia, com el metro, però que en la seva època només estaven a la seva imaginació. D’altra banda, Llull va voler intentar demostrar científicament l’existència de Déu, cosa impossible, però ho va intentar.

Jorge-Yamam: És fascinant. Ho va provar fins i tot mitjançant fórmules matemàtiques!

Quan Déu apareix a l’obra, els personatges es queden perplexos i no saben com actuar.

Helena: El que no queda clar és si és Déu, si aquests científics porten massa temps allà aïllats i estan veient coses rares. Una de les referències que vam tenir quan vam començar a treballar va ser la pel·lícula Solaris de Tarkosvski, on els personatges viuen aïllats en una estació i veuen projeccions del seu passat i de les seves obsessions, però no són reals, són projeccions. A mi m’interessava fer una cosa semblant, jo ho volia deixar obert perquè cadascú en tregui les conclusions que vulgui.

I per què tot és blanc? Què representa aquesta escenografia?

Jorge-Yamam: La directora, Marta Pazos, ho descriu com una white box. Jo crec que aquesta escenografia d’estètica pop apropa l’obra de Llull al públic.

Helena: L’escenografia augmenta la ironia i fa que sigui més punyent i “gamberra”. El blanc li dóna un aire de lloc asèptic i d’estació experimental. Des del punt de vista espacial, és molt versàtil. A mi m’agraden les escenografies buides, perquè dónes espai a l’espectador perquè ho imagini a la seva manera. De fet, el teatre elisabetià —el de Shakespeare— té una escenografia molt austera. En el pròleg d’Enric V el cor anima els espectadors a fer servir la seva imaginació, “que el pensament supleixi les imperfeccions” diu. És a dir, fa una reflexió metateatral, nosaltres venim aquí a fer una representació però no és una realitat, és una metàfora que el públic ha d’acabar de bastir amb la seva imaginació. A Fedra, per exemple, no veiem com maten Hipòlit. Els grec eren molt llestos i sabien que les escenes de lluita o morts en teatre són molt difícils de fer de manera que quedin reals. I crec que aquí és on es veu la diferència entre cinema i teatre. En cinema, si fas que el Titanic s’enfonsi, has de posar un Titanic i en teatre, en canvi, pots fer que a través d’un monòleg l’espectador s’imagini el Titanic enfonsat. A més, és més catàrtic imaginar-s’ho que no pas que t’ho donin fet. Per això a mi m’agrada molt més treballar amb teatre que no pas amb cinema o televisió, perquè confio en la intel·ligència de l’espectador. Crec que l’espectador és molt més intel·ligent del que moltes vegades la gent creu i que accepta els reptes. De fet, Shakespeare ho va demostrar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació