Hamlet López i Ofèlia Rodríguez

Assistir a l'estrena d'un espectacle que té totes les entrades exhaurides ja ens predisposa a tenir les expectatives altes. El Hamlet que Pau Carrió ha versionat i dirigit al Teatre Lliure de Gràcia ens ha deixat un regust desigual al paladar. Aplaudim la feina dels intèrprets, sobretot els més joves.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Assistir a l’estrena d’un espectacle que té totes les entrades exhaurides ja ens predisposa a tenir les expectatives altes. El Hamlet que Pau Carrió ha versionat i dirigit al Teatre Lliure de Gràcia ens ha deixat un regust desigual al paladar. Aplaudim la feina dels intèrprets, sobretot els més joves, i és en la dramatúrgia i la direcció on hi trobem més pegues. Això sí, sortim de l’estrena amb dos noms al cap: Pol López i Maria Rodríguez.

Pol López és Hamlet | Fotografia de Ros Ribas

Espelmes i flors ens reben tan bon punt entrem a la sala, com succeeix en els llocs on hi ha hagut un atemptat, expressió del dol col·lectiu i espontani de la societat davant d’una desgràcia. El rei Hamlet és mort. L’escenografia de Sebastià Brosa i Pau Carrió és una caixa de formigó grisa i freda que fa semblar que la funció tingui lloc en un bloc de ciment, un búnquer antibombes o un mausoleu socialista. La fredor en l’escenografia, la il·luminació i la interpretació d’algun dels actors dóna espai a les paraules de William Shakespeare, que ens arriben clares, sense filtres ni adornaments innecessaris. No ens ha convençut tant ni la versió ni la direcció de Pau Carrió, que en alguns moments es contamina d’elements còmics (ja siguin textuals o gestuals), com si el director dubtés de la força que té el text en ell mateix i el volgués farcir de petits acudits per esponjar la tragèdia. Set intèrprets són els encarregats de representar tots els papers de l’auca: Eduard Farelo construeix un Claudi estàtic i en certs moments monòton, i Rosa Renom és la reina Gertrudis, que brilla més quan mostra les seves febleses i els seus dubtes. Xicu Masó és un Poloni eficient, amb uns a parts al públics plens d’ofici i gràcia, i també es converteix en un enterramorts irresistible, que dota l’escena de tota la potència metafísica que Shakespeare demana. Marc Rius i Pau Vinyals són dos divertidíssims Rosencrantz i Guildernstern (o bé Guildernstern i Rosencrantz?), el primer amb ulleres hipster de David Carabén i el segon amb tupè estudiadament despentintat, els dos amics Upper Diagonal de Hamlet que semblen sortits d’un Màster en Direcció i Administració d’Empreses a Londres pagat pels papàs. Rius és també un Laertes convincent però un xic tens, suposem que pels nervis de l’estrena, i Vinyals un Horaci amb un punt nerd, amic fidel i confident de Hamlet.

Menció a part mereixen el protagonista de l’espectacle, Hamlet, i la noia que es torna boja per culpa que ell faci veure que s’hi ha tornat, Ofèlia. Ja s’ha dit de tot per elogiar Pol López, i tornar-lo a veure en escena és simplement constatar el talent innat d’un intèrpret que traspua veritat a cadascuna de les frases que pronuncia, que diu el text meravellosament bé i que es mou sobre l’escenari com un peix dins l’aigua. López és una bèstia escènica que, a més, demostra una tranquil·litat i un domini tècnic que fins i tot en el dia de l’estrena ens fa creure que porta mesos fent la funció. Ni un entrebanc, ni un dubte, ni una vacil·lació. Si López és capaç, amb només trenta-un anys, de fer un Hamlet amb la seguretat amb la que el fa, no ens imaginem tot allò que pot arribar a fer en un futur no tan llunyà. Maria Rodríguez és Ofèlia: pell blanca, gairebé transparent, melena pèl-roja imponent (molt ben pentinada per Toni Santos) i vestit estampat que sembla predir la seva mort envoltada de flors i aigua (gràcies a Silvia Delagneau, com sempre exquisida). Però Ofèlia no és una bleda assolellada ni la fleuma prerafaelita que va pintar John Everett Millais, i les vambes que calça demostren que trepitja el món a peu pla i és capaç de córrer quan cal. Rodríguez, amb la seva veu greu i vellutada, construeix una de les millors Ofèlies que hem vist en molt de temps, plena de força i ràbia contra Hamlet, i amb una darrera escena que posa els pèls de punta en el seu moment de deliri musical.

Maria Rodríguez és Ofèlia | Fotografia de Ros Ribas

L’espai sonor d’Igor Pinto serveix d’efectiu embolcall atmosfèric en determinats moments, i tant l’escenografia de Sebastià Brosa com la il·luminació de Raimon Rius no acaben de desplegar tot el potencial que, a primera vista, semblava que haurien de tenir. Funciona molt bé la conversió de l’escena dels còmics en lectura dramatitzada, per part de Hamlet, que obliga a Claudi i Gertrudis a llegir els papers que els ha escrit amb descarada intenció catàrtica, així com els llums de sala encesos per fer-los conscients de la presència dels espectadors. Carrió fa interactuar Pol López amb el públic i el fa ballar al ritme d’Alors on danse, de Stromae, i tot i que el Lliure de Gràcia no és la Schaubühne de Berlín ni Pol López és Lars Eidinger, l’intèrpret se’n surt, i amb nota. Els aplaudiments del dia de l’estrena van ser efusius, sense arribar a l’eufòria, i segurament aquest Hamlet no és el muntatge de la temporada, com semblava destinat a ser. Però no cal patir gens, ja ho saben. Amb totes les entrades exhaurides abans de l’estrena, així que el muntatge rodi una mica creixerà i pujarà, i estem segurs que la temporada vinent es tornarà a representar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació