Gorki, sobretítols i vodka

El Temporada Alta ens porta el bo i millor de cada casa, això ho sap tothom. En aquesta edició ha programat per tercer any consecutiu un espectacle del director lituà Oskaras Koršunovas: la seva lectura particular de Dugne (Els baixos fons) de Maksim Gorki. Hem anat a Salt com un coet.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

El Temporada Alta ens porta el bo i millor de cada casa, això ho sap tothom. En aquesta edició ha programat per tercer any consecutiu un espectacle del director lituà Oskaras Koršunovas: la seva lectura particular de Dugne (Els baixos fons) de Maksim Gorki. Hem anat a Salt com un coet.

Precedit per les seves anteriors visites a Girona, amb Miranda (2011) i Hamletas (2012), Koršunovas va reunir a El Canal – Centre d’Arts Escèniques de Salt una interessant barreja d’espectadors, formada per molts integrants de la professió teatral i per públic gironí “real”, que acudien a l’espectacle coneixent ja la majoria d’ells (no pas qui signa aquestes ratlles) el llenguatge i la manera de fer del lituà. La seva adaptació de l’obra de Gorki podria ser descrita com una mena de reducció gairebé quirúrgica del text original, com si del peix n’hagués deixat l’espina o de la vedella l’esquelet, sencer i net. El director explica que la simplicitat de la seva posada en escena (una taula llarga on seuen els actors, una pila de caixes de plàstic a una banda i un projector de diapositives i un mapa d’Europa, a l’altra) és deguda al fracàs que va patir la seva versió de la mateixa obra al Teatre Nacional d’Oslo, on la riquesa de mitjans no va saber captar la riquesa del retrat humà dibuixat per Gorki. En aquest cas Koršunovas deixa Els baixos fons en la seva essència: la presentació d’una sèrie de personatges que normalment passen desapercebuts en el nostre dia a dia, els “perdedors” o els pàries de la societat. I per si això fos poc, elimina la trama per centrar-se en el drama personal i social de cada personatge, que ens és exposat de forma esquemàtica. Gràcies a l’excepcional interpretació de tots i cadascun dels integrants de la companyia, però, això no va en contra de l’espectacle, que seria el perill més evident, sinó que construeix un retrat precís no d’un temps i un espai concrets (la Rússia tsarista de 1902) sinó d’una classe marginada i exclosa del sistema capitalista imperant, sigui quina sigui l’època. Una pantalla de LEDS situada a un lateral de l’escenari va projectant, durant tot l’espectacle, frases de l’obra de Gorki (“La veritat és la religió dels homes lliures”, “L’home! Això és la veritat!”, “Neixes home i mors home”) com a màximes del pensament de l’autor rus, en un format visual que la publicitat i artistes com Jenny Holzer s’han encarregat de convertir en banal i conceptual al mateix temps.

Els actors interactuen amb els espectadors en alguns moments de l’obra, ja sigui oferint vodka a una tímida platea, invitant a brindar per l’home (en el sentit humanista del terme) o preguntant a una espectadora, la intèrpret que diu que cada dona casada hauria de tenir un garrot per defensar-se del seu marit: “El teu home encara no t’ha pegat?”. El format de conferència (taula llarga, intèrprets asseguts, frontalitat) permet a Koršunovas mostrar les seves cartes amb claredat formal i expositiva, i converteix l’escena en una mena de Sant Sopar dels exclosos de la societat, que ens recorda immediatament a Viridiana, de Luis Buñuel. El director també juga a l’autocita en alguns moments, especialment amb el personatge de l’actor, que ens recita el fragment més cèlebre de Hamlet sense massa justificació dramatúrgica, i encara més tractant-se d’un dels monòlegs més utilitzats i sobreexplotats de la Història Universal de les Arts Escèniques.

Dugne (Els baixos fons) segurament no és un muntatge brillant, però tampoc cal anar al Temporada Alta esperant trobar collarets de perles a cada ostra. La seva força recau en la seva simplicitat, la seva economia de mitjans i la seva veritat. I els actors… quins actors! És en aquells moments on la borratxera dels personatges provoca petites càpsules de violència i caos quan experimentem aquella sensació que només ens provoquen els espectacles de companyies estrangeres (a mig camí entre l’horror i la fascinació). Si ens imaginem la mateixa escena interpretada per actors d’aquí, inevitablement ens envaeix un sentiment de vergonya aliena, difícilment explicable. Què fa que els actors de nord enllà, d’est enllà, tinguin aquesta força i aquest magnetisme? Per què sembla que ens els creiem més?  Quin és el secret de la seva veritat? Serà el vodka? Serà l’eròtica dels sobretítols?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació