Gemma Brió: “I si tot el que explico a l’obra m’ho hagués inventat?”

Darrere dels seus grans ulls clars i la seva rialla encomanadissa s'hi amaga un dels muntatges més potents d'aquesta temporada.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Oriol Puig Taulé conversa amb Gemma Brió, actriu i autora de Llibert, text que es va poder veure el passat mes de novembre a l’Almeria Teatre, i que avui es reestrena a la Biblioteca de Catalunya. Darrere dels seus grans ulls clars i la seva rialla encomanadissa s’hi amaga un dels muntatges més potents d’aquesta temporada que, segons es rumoreja a les xarxes, ha rebut el Premi Serra d’Or al Millor Muntatge Teatral de 2013. Però atenció… sembla que encara no es pot dir.

Llibert ha suposat el teu debut com a dramaturga. Com arribes a l’escriptura, després d’una trajectòria dedicada a la interpretació?

Hi arribo a partir de diversos cursos a l’Obrador de la Sala Beckett, amb professors com ara Alfredo Sanzol, Ricard Gázquez o Enric Nolla. De fet, el primer dia del curs del Sanzol, que estava destinat a dramaturgs, directors i actors, jo em pensava que hi anava només a fer d’actriu i em vaig adonar que també em tocaria escriure les meves pròpies escenes. I m’hi vaig posar, i em va agradar molt. Va ser també a l’Obrador, un any després, i dins del curs del Nolla quan vaig acabar de treballar el text de Llibert, perquè ja tenia molt material escrit: sobre el que havia passat, reflexions diverses, idees per un muntatge… Després he continuat escrivint cosetes, però encara cap altra obra sencera.

Es pot dir que Llibert és un text que arriba a la sala d’assaig fet i tancat, o és en el procés de creació que ha anat prenent forma?

El text ja estava escrit, però com que jo n’era la protagonista, el Norbert Martínez n’era el director i l’espectacle el vam fer entre amics, el text va anar canviant durant els assajos: vam afegir o treure algunes parts, i la Mürfila (Mar Orfila) va aportar tota la sel·lecció musical i l’espai sonor. Jo havia triat les cançons que cantaria la protagonista al seu fill, però la Mar va proposar molt i vam provar altres temes. A mi m’agrada molt la música i volia cantar en aquesta obra, i també volia tenir música en directe. Jo pensava en un guitarrista o quelcom per l’estil. Llavors el Norbert em va proposar que fos la Mürfila i de seguida ho vaig tenir claríssim. A més, em va servir per posar-li una imatge molt concreta, quan acabava d’enllestir el text. A l’obra hi ha tres personatges principals: l’Ada (la protagonista), l’amiga (que l’ajuda a parlar) i “la que canta” (que posa música als seus pensaments). Tenia molt clar que tot partia de l’amistat, i al mateix temps no m’interessava gens escriure un text realista. A veure, l’obra és realista perquè la història té un argument molt clar i s’entén, però no volia fer una posada en escena massa convencional. M’interessava explorar el món de l’amistat, acompanyada per les que per a mi són les seves dues crosses principals: la paraula i la música.

La història que narra Llibert parteix d’una experiència autobiogràfica, però veig que aquest fet no es ressalta massa en el dossier de premsa o en les entrevistes que heu fet fins ara. Tot i així, quan us pregunten sobre el tema no teniu problemes en respondre. Hi ha algun motiu que ho expliqui?

No tenim cap interès especial en que se sàpiga, així com tampoc no en tenim cap en que no se sàpiga. És una història basada en fets reals, sí, però no tot allò que passa en escena és real. Jo a Sant Pere no l’he vist mai, és clar (riu). Tampoc no crec que tingui cap interès especial saber fins a quin punt és real o és ficció allò que s’explica a l’obra, però al mateix temps no ho amaguem. No m’interessa fer focus sobre la veracitat que pugui tenir la història, perquè allò important són tots els altres temes que es toquen. Hi ha espectadors que han vingut sabent-ho i n’hi ha que no, i crec que funciona igual per a tots els tipus de públic. La resposta és la mateixa i fins ara ha sigut sempre molt positiva.

Llibert és un text que se situa en algun punt difús entre diversos gèneres: el drama, el teatre de denúncia social, la comèdia negra… Com expliques aquesta barreja en les maneres d’explicar el relat? Va ser quelcom premeditat, o et va anar sortint mentre escrivies l’obra?

Quan has viscut una situació d’aquest tipus, el drama hi és, però no deixen de ser-hi totes les altres característiques que configuren la teva personalitat. Es pot dir que jo sempre he tingut un esperit molt reivindicatiu, per tant tot allò que escrigui tindrà en algun moment un punt de denúncia, perquè aquesta és la meva postura respecte molts temes. I m’interessa parlar de temes socials, però fer-ho des dels fets concrets, no vull escriure un pamflet. Llibert és una història que abraça molts temes, com l’amistat i les relacions personals, i aquí s’hi inclou el dia a dia del sistema sanitari públic: els metges, les infermeres (que fan hores extres sense cobrar-les), la burocràcia… Però no  volia quedar-me en una denúncia de tot allò que no funciona, sinó també agrair la professionalitat d’aquell metge o aquella altra infermera en concret, així com el paper que van jugar molts amics i familiars. Estic molt contenta amb aquesta obra, perquè crec que ha sortit molt a mi. He aconseguit trobar la meva veu. A la meva vida la música és molt important, així com el fet social, i el tipus d’humor negre de Llibert és 100% meu. Allò interessant és aconseguir explicar-te: no explicar la teva vida sinó explicar el que sigui des d’una veu pròpia. Per a mi l’humor és quelcom bàsic, i en els moments tràgics segueix existint. Potser per definir el gènere es pot dir que Llibert és una obra de teatre “Gemma Brió” (riu). He llegit en algun lloc que és una tragicomèdia, però no hi acabo d’estar d’acord. Que hi hagi alguns moments còmics no vol dir que sigui una comèdia. Jo crec que més aviat és una tragèdia, perquè té una heroïna que va de cara al precipici, que de fet és el seu destí.

Parlant de la posada en escena, és molt interessant la manera com s’integra el públic en la funció, no fent-lo participar sinó otorgant-li una o altra personalitat, en algun moment concret, o explicant-li l’acció “des de fora” dels personatges.

Tot això és un reflex de la meva experiència teatral, els meus gustos, tot allò que m’ha agradat i que tenia ganes de fer. M’encanta l’element més bàsic del teatre, quan dius: “Va, fem alguna cosa! Agafem un parell de cadires, som aquí, ara tu ets aquell i jo sóc aquest…” És un joc. La Tàtels Pérez interpreta l’amiga la major part de l’obra, però també es converteix en molts altres personatges: el company, el pare, el metge, la llevadora, una infermera, Sant Pere… Però tot ho fa a partir d’ella mateixa, amb els canvis de veu o de cos mínims, sense vestuari, sense fer cap creació de personatge.

Tractant-se d’una història basada en fets reals, com se sent la Gemma Brió actriu, pel fet d’haver de tornar a representar l’obra? Algunes crítiques de quan la vau estrenar a l’Almeria Teatre descriuen Llibert com una peça de teatre terapèutic o catàrtic.

Jo l’encaro com una altra obra, com un text qualsevol. És un text que ja està escrit, i no té res a veure amb la meva vida. Quan interpretes un paper tràgic, sempre el vius com una cosa personal, però ara ja no ho sento com una cosa de la meva vida, ja ha trascendit a algun altre lloc. Això que sigui un espectacle catàrtic o terapèutic… Potser ho és pel públic, però per a mi no especialment. Bé, el teatre sempre és catàrtic, o sempre ho hauria de ser, ja ho deien els grecs. Tots hem patit alguna situació semblant (hospitals, drames familiars i similars), per tant és molt fàcil identificar-se amb algun element de la història i empatitzar amb allò que està passant en escena.

Pel que fa a la resposta del públic, i pensant que l’obra tracta un tema encara ara tan delicat com l’eutanàsia, amb quines reaccions us heu trobat? Heu rebut algun tipus de crítica o comentari advers?

La veritat és que no, la resposta del públic ha sigut en general molt potent, i sorprenentment ningú s’ha queixat. Pensàvem que hi podria haver algun tipus de polèmica pel tema que tracta, però de moment no n’hi ha hagut cap. Tothom li troba el seu què, tothom connecta amb coses de la seva pròpia experiència, que no han de tenir res a veure amb la mort d’un nen, sinó amb històries de malalties. Pots estar més o menys d’acord amb el que fan o diuen els personatges, pots empatitzar més o menys, però espero que el públic vegi que són personatges humans, amb totes les seves contradiccions. No tenen res súper clar, no són defensors acèrrims de l’eutanàsia, sinó que s’ho van trobant tot pel camí. En general la reacció del públic ha sigut molt bona, i també hem rebut moltes cartes d’espectadors que ens dónen les gràcies i ens expliquen les seves històries personals.

A Llibert hi ha un element de sinceritat molt potent, de tu com a autora, que pot arribar a sorprendre per la seva cruesa. Com en l’escena on afirmes que no et vols convertir en “una d’aquelles mares de fills amb paràlisi cerebral”.  

En aquest sentit sí que segurament per a mi és molt catàrtic fer aquesta obra, perquè tot el que dic ho penso realment, i em quedo molt a gust. En tots els sentits: amb cagar-me amb el que m’hagi de cagar i en tot el contrari. I en mostrar tots els dubtes dels personatges: no volia parlar d’algú que ho té tot molt clar i que tot ho fa bé. Potser sí que Llibert és una obra on hi ha molta veritat, però això no vol dir que tot el que s’hi explica sigui real. Perquè podria ser una història totalment fictícia i seguir tenint veritat. I si tot el que explico a l’obra m’ho hagués inventat? Canviaria alguna cosa?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació