Gay is the new sexy (o la conquesta de la normalitat)

El teatre LGBT ja ha sortit del gueto. Sigui per un públic madur, sigui per una generació de dramaturgs nascuts als 70 i en endavant –i sense el llast, per tant, del franquisme- que han abordat de forma natural una realitat quotidiana i pròxima.

El tàndem Versus-Gaudí, capitanejats per Ever Blanchet, s’han erigit en els teatres de Barcelona que més espectacles LGBT programen. Almenys durant el 2014, i continuen amb aquesta aposta, com el recent Limbo o l’acabat d’estrenar Vintage, el musical gay friendly, segons diuen els programadors, produït per Dani Anglès. No és una declaració d’intencions, ni que vulguin convertir-se en els abanderats d’una causa, però sí que representa una clara voluntat de trencar barreres i d’esvair prejudicis.

Vintage, de Jumon Erra

La cartellera teatral barcelonina mai ha fet fàstics a determinades obres. Sales grans i petites, públiques i privades, han programat una immensa diversitat de temàtiques per a gustos dels paladars més variats. D’uns anys cap aquí, però, les obres de temàtica LGBT han viscut un repunt significatiu, senyal que la fase de reivindicació del col·lectiu ja està superada. No en va, vivim en un país prou tolerant –sempre trobarem casos de discriminació, és clar, per desgràcia col·lectiva d’aquesta societat que presumeix de moderna- cap a les minories sexuals. Aquesta tolerància, emparada per les lleis, es tradueix precisament en viure ja de ple en la fase de la normalització de les cares més polièdriques del fet homosexual, que vol dir que, en general, cap teatre dubti a programar espectacles que recullin aquesta temàtica.

El dijous 19 de febrer el Teatre Gaudí va organitzar un col·loqui al voltant de Limbo, la peça sobre la transsexualitat que va estar en cartellera fins al passat diumenge 1 de març i que ha generat molts elogis (Núvol, sense anar més lluny, se n’ha fet un ampli ressò). Un teatre modest i una companyia modesta que han aixecat molta polseguera –positiva-, sobretot a les xarxes socials. Després de la funció, les impressions i els comentaris del públic i la companyia van ser extraordinàriament entusiastes, i coincidien a destacar la necessitat de fer teatre com aquest: la urgència per fer arribar al públic problemàtiques o debats socials a través de les arts, per introduir-los fora de l’esfera reivindicativa o social com, per exemple, mitjançant l’emoció que treballen les arts escèniques. Molts d’ells demanaven que espectacles com Limbo es poguessin veure més sovint. Espectacles que tracten continguts no normatius (o no tan acceptats socialment) i, a més, amb gèneres no normatius (com en aquest cas la mescla equilibrada entre dansa, text i música en directe).

Limbo no ha estat una anècdota aïllada, tot al contrari. L’aposta del Teatre Gaudí i del Versus Teatre per aquesta temàtica és evident, i la reacció de l’espectador ho corrobora. El director artístic de totes dues sales, Ever Blanchet, assegura que durant el passat 2014 s’han trobat amb reaccions molt positives per part del públic, que agraïa que s’abordessin temes tan necessaris dins el món LGBT i la societat actual com l’adopció per part de parelles homosexuals (Las cosas que faltan, Versus), l’experiència que pot viure una persona transgènere (el ja esmentat Limbo, TGB), o històries d’amor entre persones del mateix sexe (Fugaç -Versus-, Per sobre de totes les coses –TGB-, o Soy lo que estás buscando –TGB). En paral·lel, tot i que la temàtica gai és secundària, el teatre de l’Eixample també va programar les obres de culte The Wild Party, la festa salvatge i The Rocky Horror Show, dues autèntiques picades d’ullet al col·lectiu. Qui gosa riure’s del “sweet transvestite” del Dr. Frank-N-Furter?

Davant d’aquesta allau de propostes en un sol any (i no és una excepció, sinó una tendència que es repeteix), la pregunta és obligada: per què aquesta aposta sense fissures sobre aquesta qüestió? “No es tracta tant de convertir-nos en uns teatres LGBT, ni de normalitzar una realitat que no hauria d’etiquetar-se (això seria la veritable normalització), sinó de difondre temes de gran importància social”, argumenta Blanchet.

Tanmateix, qui ha trencat la barrera del so i tots els esquemes possibles és Guillem Clua amb el seu aplaudidíssim Smiley. Va començar com una peça de 40 minuts al torneig de dramatúrgia del Festival Temporada Alta, i el novembre de 2012 es va estrenar a la petita sala Flyhard, amb una durada més convencional. D’allà, li van donar aixopluc a l’Espai Lliure, i va saltar a les Rambles, al Capitol. Després d’una gira per Catalunya, va fer temporada a Madrid, i a principis de març ha retornat al Capitol, on s’estarà fins al dia 22. Una singladura gens menyspreable per una obra minoritària que va néixer entre quatre amics. Més de 20.000 espectadors han viscut de forma còmplice la divertida història d’amor entre en Bruno i l’Àlex.

smiley.guillem clua

“Que una obra gai es converteixi en mainstream no ho pots preveure”, explica Clua davant aquest èxit sense precedents: “Ni ho planteges, no crec en les fórmules, i quan passa una cosa, passa i prou. Això no hagués pogut passar fa uns anys. Només succeeix quan una societat i un públic està perfectament madur per veure aquest tipus d’obres com una cosa normal, natural i quotidiana”.

L’escriptor nord-americà David Leavitt, recorda Clua, desglossava les fronteres del gènere i la repercussió social. “Parlava de la literatura gai i de la literatura postgai, que lògicament es pot traslladar a les altres disciplines artístiques, com la teatral. La literatura gai és explícitament política i militant, didàctica, amb una intenció alliçonadora. La postgai en segueix parlant, però sense cap afany adoctrinador, sinó que senzillament explica una història”. Això és exactament el que ha passat amb Smiley: l’espectador anònim no només no ha arrufat el nas, sinó que s’ha abocat sense manies a una bonica història d’amor contemporani… entre dos nois.

“El fet de superar la prova del cotó és una sensació molt forta”, remata Clua. “Les obres s’estrenen, i triomfen o fracassen, però poder veure-la dos anys després… Poques vegades hi ha aquesta oportunitat. Ho pots fer amb una pel·lícula, però difícilment amb una peça teatral”, diu orgullós.

El teatre LGBT ja ha sortit del gueto. Sigui per un públic madur, sigui per una generació de dramaturgs nascuts als 70 i en endavant –i sense el llast, per tant, del franquisme- que han abordat de forma natural una realitat quotidiana i pròxima, sigui per programadors sense manies, el cas és que la visibilitat s’ha convertit en un fet ordinari. Amb tot, cal reconèixer que les inicials L, B i T segueixen estant en franca minoria. Segons sembla, algunes rèmores encara s’arrosseguen.

“La sexualitat és un motor de les nostres vides”, conclou Blanchet: “Es parla d’ella com a plaer, però de vegades no dóna plaer, sinó que també representa frustracions i dolors innecessaris, perquè en alguns casos, com el d’aquestes obres, no s’assumeix ni s’accepta naturalment”. Cal afegir res més?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació