Francesc Foguet: “El sector teatral és excessivament conformista i cofoista”

Fa un parell d’anys Francesc Foguet afirmava en un article publicat a El País que “el teatre català té una inflació d’esperances blanques que el temps jutjarà sense pietat”. Foguet ha estat director del Grup de Recerca d’Arts Escèniques (GRAE-UAB), concebut com un espai acadèmic que, entre altres aspectes, aspirava a acostar els creadors i els teòrics. Ara el GRAE es veu abocat a la desaparició perquè la Generalitat ha posat unes condicions impossibles d’assumir. Aída Pallarès ha parlat amb Foguet del futur del GRAE i del present de l’escena catalana. Foguet encara sosté que “hi ha una sèrie de dramaturgs que han creat una fórmula d’una bona factura teatral però amb temes innocus que reafirmen l’status quo”.

Aída Pallarès: Comencem pel principi. Què és el Grup de Recerca d’Arts Escèniques (GRAE), com i per què neix i quines són les seves línies d’investigació?

Francesc Foguet: El GRAE era un grup de recerca emergent creat l’any 2009 que agrupava gairebé 20 investigadors dels Països Catalans i d’àmbit internacional i que tenia com a línies de recerca fonamental el concepte d’Europa. És a dir, com aquest concepte s’ha traduït en dramatúrgies, com l’han interpretat els textos teatrals, i la incidència del teatre català en les escenes europees. Aquest era un tema central però també intentàvem esbrinar quins camins d’anada i tornada hi havia entre el teatre català i l’europeu. I, a més,  investigàvem les literatures dramàtiques minoritàries, de l’àmbit europeu que podien interessar-nos. El GRAE, doncs, era el resultat d’una sèrie de confluències d’interessos d’investigadors d’aquí i de fora que intentaven fer recerca aquests aspectes.

AP: Quins investigadors?

FF: Doncs a escala internacional teníem contacte amb els Estats Units a través de la Sharon Feldman, amb Anglaterra gràcies al John London i França amb Antònia Amo. Són tres investigadors que han estudiat el teatre català. Aprofitant, també, el bon moment que vivia fa pocs anys la recerca, ens vam reunir per crear aquest grup que alhora estava molt unit a l’estructura del Màster Oficial en Estudis Teatrals (MOET) i altres grups de recerca afins que també investiguen sobre el teatre català. En definitiva, volíem construir una plataforma bàsica que servís per agrupar els investigadors i vincular-los a la UAB.

AP: Parles en passat del GRAE. Què va passar?

FF: L’any passat, com molts altres grups emergents, el GRAE no es va poder consolidar perquè la Generalitat va posar uns criteris molt draconians per fer-ho. Les condicions eren impossibles d’assumir. Van canviar les regles del joc al final de la partida.

AP: Quins són aquests requisits?

FF: Els grups de recerca havien de tenir un projecte del Ministerio de més de 20.000€ que nosaltres no teníem, un tant per cent d’investigadors que fossin de la universitat que demanava el grup, que tampoc ho teníem i, a més, havíem de tenir un tant per cent de tesis llegides que nosaltres, per poc, no teníem, ja que tot i que som un dels màsters que genera més tesis, aquestes són de cocció lenta. Són requisits pensats perquè saben que molts grups emergents no els compleixen i llavors s’estalviaven el suport econòmic. Malgrat que nosaltres vam complir tot allò que a priori vam dir que faríem: el congrés internacional dedicat a les fronteres, una monografia dedicada a Europa, un simposi dedicat a la tradició teatral catalana i un altre dedicat al teatre infantil i juvenil (dues línies prioritàries pel GRAE), etc.

AP: En definitiva, és una qüestió pressupostària que amaga interessos polítics, ja que el GRAE, com altres grups de recerca, va ser força productiu en aquests pocs anys de vida.

FF: Sí, i tot i que crec que vam utilitzar bé els recursos que teníem, el GRAE és mort i enterrat, ja no existeix oficialment. Però és que hi ha grups consolidats, com el Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, que actualment dirigeix el Jaume Aulet, que ha estat reconegut però sense pressupost! I això evidentment és una qüestió política. Si la Generalitat no té diners per subvencionar els grups de llarga trajectòria que ho digui, però que no posi excuses de mal pagador. El GRAE només existeix des del moment que és reconegut per la Generalitat. Ara és un cadàver congelat, existeix d’una manera latent, amb la possibilitat de poder-lo ressuscitar més endavant. A més, el grup de recerca també participava en el PRAEC, el projecte de recerca impulsat per l’Institut del Teatre, en el qual hi col·laboren investigadors dels Països Catalans amb dos objectius molt definits. El primer, crear un projecte d’enciclopèdia virtual de la història de les arts escèniques. I l’altre: una història del teatre català. Aquest projecte de gran envergadura també comptava amb el suport del GRAE (a més de l’Institut d’Estudis Catalans, és clar).

AP: Maten el GRAE ara que per fi s’havia aconseguit una certa normalitat en la investigació teatral.

FF: Exacte. Començava a homologar-se, com en altres països. Era allò que havíem desitjat durant molt de temps. Com altres grups de recerca d’humanitats, de ciències socials, ens sentim molt assetjats. Ens estan dinamitant tot el que anàvem construint amb penes i treballs. De tota manera, ens agradaria ressuscitar el GRAE més endavant, si les condicions són satisfactòries.

AP: La Generalitat, doncs, ha reduït dràsticament els ajuts a grups de recerca. Sobretot els d’humanitats tot i que alguns de ciències també s’han vist afectats. Jordi Llovet tenia raó quan, en el seu llibre Adéu a la universitat, assegurava que les humanitats ocupen un no-lloc absolut en la societat actual?

FF: Sí, cada vegada és més evident que no hi ha interès polític a promoure la recerca d’humanitats. Llovet té raó però en part és responsable d’aquesta situació. Sí que és cert que diagnostica una situació cada cop més real, que és la degradació dels estudis humanístics, però ell n’és part implicada. La nostra paradoxa, com a investigadors de les arts escèniques, és que segurament estem vivint en un moment molt bo pel nivell i la quantitat dels investigadors teatrals de què disposem. A més, el teatre català viu un bon moment, encara que no sigui tan bo com alguns diuen, i desperta interès internacional. I, en contrapartida, és cada cop més difícil obtenir recursos i mitjans per dur a terme la recerca en aquest àmbit.

AP: Quines conseqüències creus que tindrà, pel teatre i la dramatúrgia catalana, que ens quedem sense recerca acadèmica?

FF: La principal és que cada cop hi haurà menys comunicació amb els dramaturgs, ja que, de fet, una de les nostres vies d’actuació era establir ponts de diàleg amb ells.

AP: Un diàleg molt necessari perquè sovint tenim la sensació que hi ha més interès per la dramatúrgia catalana a fora que a casa. A què creus que es deu?

FF: Abans del GRAE havíem intentat, amb pocs mitjans i recursos, crear fòrums de debat on convidàvem a dramaturgs i directors d’escena per debatre sobre diversos temes. Vam dedicar una jornada, per exemple, a la dramatúrgia dels anys 1970. Hem intentat que els creadors vinguin a la universitat però hi ha una mena de sospita permanent cap als investigadors i en segons quins aspectes un menyspreu i una estigmatització. Com si nosaltres fóssim els teòrics i ells els pràctics quan, en realitat, són dos mons que no s’entenen l’un sense l’altre. Sempre ens acusen de viure en una mena de torre d’ivori però crec que nosaltres, des de la universitat, hem fet més esforços que ells per establir ponts de diàleg. I el GRAE era, precisament, un bon instrument per aconseguir-ho. És un objectiu que, d’alguna manera, aconseguim amb el màster en Estudis Teatrals de la UAB on s’apunten alguns creadors o es promouen treballs de recerca i tesis doctorals sobre les arts escèniques. Però el que no pot ser és que hi hagi un estigma sobre el passat. Sovint creiem que fem coses noves i originals perquè ignorem el patrimoni teatral. També el nostre.

AP: I l’únic teatre que aposta per tornar als orígens, el Teatre Nacional de Xavier Albertí, ha arribat a ser criticat per no estar al servei dels actuals autors del país.

FF: Hi ha una mena de rebuig, potser per desconeixement o potser per prepotència, a tot el repertori teatral català, sobretot el més ideològicament compromès. Paral·lelament amb això, es perpetra una instrumentalització dels grans clàssics universals però amb una operació que els buida d’ideologia. Ara molts dramaturgs deconstrueixen perquè l’obra digui el que ells volen dir, però… és que el que volen dir no té cap interès! Hem oblidat que sense el passat no existiria una escena catalana tan “magnífica” com l’actual. Ens hem preocupat més de ser moderns, sí, però la modernitat és també una trampa perquè no es pot construir sobre el no-res, sense tenir en compte el passat. A Frederic Soler ‘Pitarra’ el va rellevar Àngel Guimerà, després va venir Sagarra i, si fem un salt, arriba Benet i Jornet. I després, Belbel i a continuació Lluïsa Cunillé. Sense aquest fil cronològic, els nous autors no serien res. Una figura com ara Ricard Salvat, per exemple, per a molts futurs professionals és totalment desconeguda. I en canvi és un referent imprescindible per l’escena catalana contemporània! El que tampoc entenc és per què els dramaturgs no aprofiten la nostra experiència com a teòrics per fer una lectura en profunditat dels textos i el fet escènic. Per què no hi ha un espai per a la teoria i la crítica que emani del teatre català mateix? Això ho tenen a tots els teatres del món! Pot tenir un paper secundari, d’acord, però no entenc el menyspreu i estigmatització cap a tot el que ve de la teoria i de la crítica! Si és fonamental per a qualsevol escena que vulgui ser normal i sana!

AP: El sector teatral és un sector més de l’establishment que ha anat a menys i plora però no actua?

FF: Vist des de la distància, tinc la sensació que el sector teatral és excessivament conformista i cofoista davant la realitat. Des del punt de vista social i polític, la situació actual és extremadament greu i, en canvi, la veu de la cultura no se sent prou. Sí que hi ha manifestos i declaracions públiques però dècades enrere el sector cultural era molt més actiu i estava molt implicat en la realitat. I això, evidentment, també afecta al món universitari. La universitat ha perdut pistonada i no té la capacitat d’incidir en la realitat. Està molt silenciada i, a més, estem poc mobilitzats.

AP: Creus que aquest conformisme que denuncies està present en les temàtiques de la dramatúrgia catalana contemporània?

FF: Sí, totalment. Fa uns anys, de fet, vaig escriure un article al diari El País titulat “Trepidant successió”, que va ser molt discutit però que era la visió d’un lector sense cap implicació ni complicitats de cap tipus en el món de les arts escèniques i que, per tant, s’ho mira tot des d’una distància prudent i sense interessos. Si fem un cop d’ull a la realitat teatral catalana, segurament no anava tan desencaminat: la majoria de textos que es fan en els teatres públics i privats de Barcelona són d’una insubstancialitat i d’una manca de profunditat que fa por. Això respon a un públic? Crec que no. Potser respon a uns espectadors amb una cultura més televisiva però això no desdiu el fet que el públic quan va al teatre vol que els temes d’aquestes obres siguin tractats d’una manera polièdrica i no d’una manera simplista i fàcil, que és el que acostuma a passar. El que sorprèn és que hi hagi aquesta mena de satisfacció generalitzada pel que tenim, a pesar que crec que el que tenim no arriba a l’ideal: un tipus de teatre més crític amb capacitat d’oferir visions diferents sobre els problemes que ens assetgen actualment. Em sembla que la dramatúrgia catalana més contemporània ha fet un viratge interessant cap a les problemàtiques actuals, fet que sempre és bo des del meu punt de vista, però ho aborden des d’una perspectiva massa superficial. Fa la impressió que hi ha una sèrie de dramaturgs que han creat una fórmula d’una bona factura teatral però amb temes innocus. Aquest teatre serveix molt bé al poder, ja que tot i que pot semblar transgressor pels temes que tracta no molesta gens, al contrari: reafirma l’status quo.

AP: Si la dramatúrgia catalana tracta temes innocus per què viu un bon moment a nivell internacional? Autors com Guillem Clua, Josep Maria Miró, Esteve Soler o Jordi Galceran, per citar alguns noms, estan triomfant arreu del món.

FF: Aquí hi ha dos temes. D’una banda, perquè un autor sigui reconegut a l’escena catalana sembla que calgui la validació internacional. Això ja passava en temps de Guimerà. Aquest fet ens situa, evidentment, en una manera d’entendre el reconeixement en termes bàsicament provincians. I, d’altra banda, caldria estudiar amb més detall en quins espais es produeix aquesta validació i com i qui hi ha ajudat. La incidència real, vaja. Perquè potser no és tant com diuen o està reduït a uns cercles molt determinats que no són els circuits estàndards. També caldria estudiar quines possibilitats d’internacionalització té el teatre català sense estructures d’estat.

AP: A l’article d’El País que citaves abans deies, parlant sobre el boom de la dramatúrgia catalana que, encara viu el país, que “la dramatúrgia catalana ha d’elevar el llistó d’exigència en la qualitat estètica i obrir el ventall cap a un teatre de pensament que tracti les problemàtiques contemporànies d’una manera apassionada i compromesa”. No creus, per tant, que han començat a prendre partit? Aquesta temporada hi ha, per exemple, unes quantes obres que parlen de la situació política actual.

FF: Ho han fet d’una manera que segons com es pot interpretar com una impostura perquè, com deia abans, fan un viratge cap a les preocupacions actuals però sense implicar-s’hi a fons. Els dramaturgs han de prendre partit en un món cada cop més complex, socialment injust i políticament incert.

AP: No serveix, per tant, un teatre més estètic?

FF: En aquests moments, penso que no. Un teatre estètic té sentit en determinats moments de la història en els quals el teatre necessita oxigenar-se i desvincular-se de les problemàtiques de l’actualitat i fer una reflexió sobre el teatre mateix que pugui ajudar a crear formes noves. Però ara ja s’ha fet, aquesta experimentació formal. Els textos dels nostres dramaturgs estan, en la carcassa, molt ben escrits, però aquesta forma no té contingut. I el món contemporani demana que les formes artístiques tinguin un sentit i ajudin a descodificar el que ens envolta. Si no, la dramatúrgia contemporània s’acabarà convertint en una mena de producte de consum intern per aquest col·lectiu, que d’altra banda és incapaç d’acceptar la crítica i tampoc no cultiva l’autocrítica. Conceben la funció de la crítica com una eina propagandística de les seves obres. Quan vaig publicar l’article al Quadern d’El País, un dramaturg em va escriure per dir-me que la crítica havia de servir per promoure la dramatúrgia catalana actual. La funció de la crítica no s’entén així enlloc del món!

AP: Quin futur ens espera?

FF: Depèn del que siguem capaços de construir. Jo crec que tenim una bona base però l’hem de saber potenciar. Tenim les estructures fonamentals, però han de tenir un suport públic. Necessitem també un espai per a la crítica i la teoria, per tal de reflexionar sobre el que s’està fent. Sense això, difícilment l’escena catalana pot ser homologable en termes internacionals. Sense la teoria i la crítica, l’escena teatral catalana naixerà impedida. Ens hem de preguntar críticament quina mena de teatre. I treballar-hi de valent per fer-lo realitat.